El pregó del bruixot Puyal

Divendres, a l’hora de l’aperitiu, dues senyores discutien a la terrassa del Bauma sobre el pregó de Joaquim Maria Puyal. A una d’elles, curiosament la més jove (uns quaranta anys), no li va agradar, el va trobar poc seriós. “El pregó de les festes de la Mercè hauria de ser més solemne, a to amb el Saló de Cent, amb els guàrdies vestits de gala, l’alcalde presidint l’acte i tot això”, deia la senyora. I afegia: “No em va agradar que el discurs s’interrompés amb cançons de l’any de la picor”. “Les del final estaven bé, però mira que posar aquella de La Trinca… Això no és seriós”. La senyora de més edat (setanta anys ben bons), al contrari, estava encantada amb el pregó de Puyal, “un noi senzill i encantador”. “Ja era hora que la tradició del pregó es renovés –deia–, que es respiressin aires nous al vell Saló de Cent. Si Montserrat Carulla i la seva filla Vicky van aconseguir amb el seu pregó mostrar una mica de ‘teiatru’, el noi Puyal ha posat la ràdio, ràdio de la bona, al Saló de Cent i ha convertit el pregó seriós que tu dius que t’hagués agradat –amb el qual gairebé sempre s’adorm la major part de la gent– en un pregó radiofònic”, deia la senyora gran. “Jo crec que és el que s’esperava d’ell, perquè és un gran comunicador, amb una reeixida carrera i que parla un català bonic, net i gens complicat, perquè tothom l’entengui, que és creïble i és capaç d’emocionar amb el que diu”, va concloure la senyora.

A mi em va agradar el pregó de Puyal. Un pregó radiofònic, comdeia la senyora de més edat; un pregó, afegiria jo, descaradament i gloriosament radiofònic, un pregó que, a diferència de molts d’altres, es recordarà. A mesura que el pregó anava avançant, em recordava aquella formidable Crónica sentimental de España que el meu col•legaimestre Manolo (Vázquez Montalbán) va publicar a la revista Triunfo a finals dels anys seixanta. Una crònica, tant la de Manolo com la de Puyal, feta de sentiments i acompanyada amb cançons, només que en la de Manolo figuren escrites, sense la música (encara queamoltes d’aquestes velles coples la música és en les mateixes paraules), i en la de Puyal s’escolten, tal qual, en la veu de tal o de tal altre.

Unes cròniques fetes de sentiments, però treballades de manera molt diferent. El cronista Manolo és un escèptic. No en va reprodueix abans d’endinsar-se en el seu relat una extensa cita del discurs d’ingrés a l’Acadèmia de la Llengua d’Antonio Machado. Parlant dels sentiments, el señor Antonio escriu: “Com a ressonàncies cordials dels valors en voga, els sentiments varien quan aquests valors es desdauren, floreixen o són substituïts per d’altres. Quants segles durarà el sentiment de la pàtria? Hi ha qui plora al pas d’una bandera, qui es descobreix amb respecte, qui la mira passar indiferent, qui sent davant d’ella antipatia, aversió. Res tan voluble i tan divers com el sentiment. Això haurien d’aprendre els poetes que pensen que en tenen prou amb sentir per ser eterns. Alguns sentiments perduren a través dels segles, mes no per això han de ser eterns”.

Joaquim Maria Puyal es mostra, al contrari, més esperançat, més entusiasta pel que fa a diem-li la immortalitat de certs valors, de certs sentiments. Puyal és dels que creuen que els catalans units som invencibles, i posa com a exemple la vaga de tramvies que va viure Barcelona a començaments dels cinquanta. “Ningú va pujar al tramvia!”. És dir, que si demà tots els catalans ens neguem a fer la declaració de la renda, també serem invencibles. Puyal parla infinitament millor que la majoria dels nostres polítics, i el que diu, ho diu convençut, d’aquí el seu encant.

Puyal evoca una Barcelona feta de sorolls, de veus, de cantonades –el petit coin de rue de la cançó realista de la França de postguerra–, de vells cafès, avui trist, vergonyosament desapareguts; la Barcelona de la vella Facultat, dels grisos, la Barcelona d’Ocaña i del Zeleste, dels seus primers anys de ràdio, del Barça… Una ciutat que es confon amb la seva vida, la vida d’un barceloní de soca-rel, nascut a quatre passes de l’Ajuntament, i alhora nét d’immigrants catalans. És tan convincent el mestre Puyal (com l’anomenen Jordi Basté i altres companys més joves) en el seu barcelonisme que un acaba per sentir una mica de vergonya d’haver-se apropat, alguna vegada, a l’estació de França en un va intent de pujar a un tren que el portés nord enllà, au pays qui nous ressemble.

Puyal juga amb els sentiments i de la Barcelona invencible de la vaga de tramvies passa, en un tres i no res, a la Barcelona olímpica, i pronuncia les cinc paraules màgiques que al seu dia va pronunciar el senyor Samaranch: “A la ville de… Barcelona!”. I el públic s’emociona i aplaudeix quan Puyal evoca la figura de l’alcalde Maragall saltant d’alegria. Cadascú té les seves paraules màgiques, com les que va pronunciar el president Tarradellas: “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!” (avui dia aquesta frase s’utilitza per preparar programes radiofònics en els quals l’enginy, és un dir, es barreja amb la mediocritat). La meva n’és una altra: “Españoles, Franco ha muerto”, que va pronunciar un somicaire Arias Navarro (frase que, com la del president Tarradellas, serveix per preparar o amanir aquells mateixos programes radiofònics).

El mestre Puyal és tot un bruixot en aquest difícil art d’entusiasmar la gent, dominant com pocs el ritme precís i la tonalitat de la frase. I per acabar el seu pregó, es va treure de la màniga ni més ni menys que la necessitat del lideratge. Barcelona necesita un líder, un líder de veritat, no prefabricat, capaç de reinventar Barcelona, capaç de tornar la il•lusió als barcelonins, va llançar el bruixot Puyal. L’alcalde Trias el va contemplar embadalit. “Seré jo aquest líder?”, es devia preguntar l’alcalde. Aquests polítics…

Joan de Segarra

La Vanguardia del de 25/09/11. pàgina 7 del suplement Viure