Assemblea de Sant Ildefons. Ramon Mª Nogués

Jutjar vol dir valorar teològicament, evangèlicament, aquesta realitat del nostre país que Estruc ha
descrit del nostre país, i intentar fer-ho a la llum dels fets d’una banda, i de l’evangeli de l’altra, que és la proposta de valoració que ens plantegem avui.

Voldria enfocar-ho a la llum d’allò que diu la Bíblia quan exhorta als jueus a aprendre dels fets encara que no ens siguin favorables. Penseu per exemple en tota la reflexió que es produeix en la Bíblia a propòsit de la invasió de Babilònia i com en una situació que no era gaire brillant els profetes aprofitaven per treure-li tot el suc en el sentit més positiu i fer de la crisi una ocasió de progrés.

Primer faré un reflexió que podríem denominar antropo-teològica sobre què ens està passant internament, i després una mica de perspectiva, el que no ha volgut fer el Professor Estruc, però els qui estem en el sistema eclesiàstic és inevitable que ens la plantegem, i jo crec que una greu situació que tenim en aquets moments a l’Església és que els bisbes no volen fer prospectiva, segueixen pensant que el temps ho arreglarà; és un vici vaticà molt consolidat.

La reflexió antropo-teològica, doncs consistiria en intentar situar la religió entre tres possibilitats a considerar: una, que és que l’experiència religiosa sigui promotora de la vida, una altra que sigui sensora de la vida i l’altra que sigui tòxica per la vida, que tot pot ser, perquè la religió com totes les grans experiències té aspectes positius i aspectes que no són tant, dependents de com cada ú les viu.

La situació en la qual ens estem trobant per enfocar-la bé convindria que donés lloc a una convicció personal que és la següent: que “viure és més important que creure”, i això és una cosa a la qual ens hi hem d’acostumar perquè venim d’una època en què es deia al revés, que creure és més important que viure. Sense necessitat d’oposar una cosa i l’altre, però si es fa al revés, és a dir, si creure és més important que viure, aleshores es fa la vida hostatge de la religió.

La fe no és una entitat controladora de la vida. És veritat que segons expliquen molts antropòlegs avui, vista la persistència del fet religiós arreu del món -com molt bé senyalava el professor Estruc- hi ha molts estudiosos de l’evolució que afirmen que neurològicament estem programats per creure, i que d’alguna manera tothom està programat per algun cert tipus de transcendència. Però és veritat que en aquest moment la transcendència, l’atracció per la religiositat, l’espiritualitat, etc., cada ú la viu com vol, i això cada vegada serà més així. I ens n’hem d’alegrar, perquè vol dir que la fe és una decisió, no és una cosa imposada, és una invitació.

En aquest context és important assenyalar, i això explica moltes coses, que respecte de la religió la gent a perdut la por, i això ha estat definitiu. La pastoral de molts segles d’història europea estava presidida per la por que transmetia, es recomanava als capellans que prediquessin l’infern, perquè deien que l’ànima humana és tant mòbil i difícil de subjectar que si s’ometia aquesta prèdica els bancs de l’Església es quedarien buits. I ja hi som! de l’infern ja no se’n parla, però els bancs estan buits.

Això no es produeix només en la religió, afortunadament la gent perd la por com a motivació social, i això és un signe de maduresa, cal actuar per convicció i no per por. Només faltaria que la religió actués per por. En les generacions més joves aquesta pèrdua de la por associada a la fe ha estat fonamental en el “desapuntar-se”, fins i tot els joves s’estranyen de què la por sigui ser associada a Déu. Diuen: Déu pot fer por? Només la pregunta ja paga, perquè en les nostres generacions era obvi que Déu feia por, i ara és obvi que la por no pot anar lligada a la fe.

Voldria fer ara una valoració -a partir del què passa en funció de com hem de reaccionar, no pas com una prospectiva fent de profeta en el sentit de preveure el futur, sinó fer alguna una reflexió- sobre com s’hauria ’orientar el nostre comportament en virtut d’allò que estem comprovant en el nostre país i en altres:

On som?

La valoració del lloc, de la situació en la que som ens permet parlar de col•lapse. La nostra Església tal com l’hem conegut està a punt de col•lapsar, i no vull dir de desaparèixer, però sí de fer un canvi d’estructura que no pensàvem, no ens havíem imaginat que les coses anéssim per aquí.

Hi ha algunes dades sobre la vida religiosa, la vida dels religiosos, en paral•lel a la vida cristiana en general: l’any 1980 hi havia 30.000 religiosos a Espanya, l’any 2000 gairebé la meitat, 16.000, i 13.000 el 2004. Les corporacions religioses havien representat molt, no solament en el nostre país sinó respecte de la projecció de l’Església catòlica en altres continents. A l’Àfrica, per exemple, l’Església catòlica s’ha aguantat econòmicament des d’Europa i Amèrica, i ara, l’ensulsiada d’institucions religioses catòliques a Europa comportarà l’ensulsiada d’institucions catòliques a l’Àfrica.

Això està preocupant molt, no solament perquè aquest col•lapse es produeix aquí, sinó que de retop es col•lapsaran altres situacions i això ens permet pensar en qüestions que transcendeixen la nostra experiència immediata, sigui europea o catalana.

Una altra dada seria el compliment religiós: el percentatge de joves espanyols entre 15 i 29 anys que es declaren catòlics practicants, només en quatre anys, del 2000 al 2004, va baixar del 28% al 14%.

L’horitzó amb el qual ens enfrontem és un horitzó inèdit que ens ha agafat amb el pas canviat. No pensàvem que el Vaticà II fos seguit de com a seguit, nosaltres pesàvem en una altra cosa i no ens ha sortit, la realitat és aquesta, i els que ho hem patit més som els que hi vam confiar més. Per tant aquest caràcter inesperat ens té una mica desconcertats. La nostra generació quan parla de què ha passat amb els fills i els nets no ho sap explicar, i de vagades fins i tot s’ha culpat en el sentit de dir què havíem de fer? què no hem fet bé que ens ha donat aquest resultat?

Això porta a unes mutacions en l’experiència religiosa que les hem de tenir molt presents per entendre què ens passa. Mutacions de tipus teològic: per exemple, les nocions bàsiques de la fe no lliguen amb la cosmologia moderna -això és obvi, la cosmologia actual és molt diferent de la cosmologia de Newton- i ens costa localitzar allò que en diem les veritats de la fe.

Joan Pau II va fer algun esforç teològic, va fer una nova catequesi de les postrimeries, i va dir unes coses atrevidíssimes, com per exemple que el cel no era un lloc, que això és obvi, però mai no ho havia reflexionat ningú, va dir el cel no és un lloc, és un estat; però que és un estat sense un lloc en la nostra cosmologia? Tot això són cargues de profunditat teològiques respecte de la fe, i les hem de tenir presents en ordre a un plantejament pastoral a llarg termini.

En l’ordre de la salvació l’Església catòlica no havia dit mai en tota la seva història que les altres tradicions religioses podien ser salvadores. Això ho va dir el Vaticà II, i tots diem que ho creiem perquè creiem que és de decència teològica fer-ho.

En l’ordre moral també hem fet molts passos importants: hem decidit que és veritat que la consciència és la referència principal del comportament. Això ho ha dit sempre l’Església, però no ho havia practicat gairebé mai. Ens hem descarat des del punt de vista moral. Hi ha temes, com el de la pederàstia, on diguin el que diguin el que s’acabarà reconeixent és que l’Església té una antropologia sexual impresentable, i que això ja fa temps que ho diem, però a Roma no se n’han assabentat, i segueixen dient coses peregrines com que és immoral prendre pastilles anticonceptives, o que els qui s’han casat després d’haver fallat el primer matrimoni visquin com germà i germana...

Aiixò ve d’una pèssima antropologia teològica, i aleshores no sabem que hauríem de concloure respecte d’altres temes que tenen relació, i surt el tema del celibat obligatori dels capellans, i s’està dient, fins i tot per algun bisbe, que s’hauria de normalitzar la situació d’acord amb el Nou Testament.

Benet XVI ha sortit fa poc amb unes frases un pèl inesperades que potser s’hauran de tenir presents: va dir que “l’Església havia d’aprendre del món”, i també que “la justícia no podia ser substituïda per la penitència”.

I després hi ha els models socials que diuen que estem al final de la cristiandat, la cristiandat s’ha acabat, però tot segueix funcionant com si la cristiandat existís. Per exemple la jerarquia no s’estranya d’anar disfressada pel carrer, i això a la gent normal li sorprèn moltíssim. Això formava part de la cristiandat i en alguns països encara funciona així.

El que està passant no és un problema de vida religiosa sinó d’Església; no és un problema de cristianisme sinó de religió (no tenim només un problema els cristians, té problemes tothom que és religiós incoativament) no és d’Europa sinó de societats avançades.

Què vol dir això?

Vigil, un claretià espanyol que està a Panamà, en una carta sobre el futur de la vida religiosa, diu:

No sabem fins a quin punt si a les societats que avancen -si avançar es seguir el ritme europeu, que en alguns aspectes sí i en altres potser no- els passarà el mateix que ens ha passat aquí. Per exemple, ara està passant a Espanya el que ja va passar a Catalunya fa més de trenta anys. ¿Passarà el mateix a l’Índia, a la Xina, a l’Àfrica o a América llatina, on ja comença a passar? Les vocacions avui estan en ensulsiada a Mèxic que és un país molt religiós.

El problema ja no és de posta al dia -acaba Vigil- sinó de mutació, és a dir, allò de “l’agiornamento” ara ja no ens serveix, s’ha quedat petit; va ser útil en el Vaticà II, però ara hem de canviar més paràmetres, ja! i no sabem ben bé quins són.

Quina nova perspectiva ens podem imaginar? Penso que els catòlics som una minoria, ja ho som ara. No una minoria respecte a les altres professions religioses, perquè la mutació encara és recent, però, respecte del conjunt de la societat els catòlics definits en un context coherent, en poc temps serem una minoria clara en la nostra societat. Hauríem de començar a pensar com podem ser una minoria qualitativa, que no elitista, com oposició a sectària.

Les societats modernes i lliures és molt bo que tinguin societats de qualitat encara que siguin minories.

Minories qualitatives que siguin respectades i que no es puguin banalitzar fent-ne burla, per exemple en televisió. Si el Papa anés vestit com tothom no sortiria a “Polonia”.

La minoria qualitativa penso que hauria d’anar per aquí: la societat necessitarà de les religions per recordar-li les obligacions incondicionals ètiques de la mateixa societat, perquè el record de les religions no el tindrà ningú. La religió té una afirmació transcendent, i això a la nostra societat ho hauríem de fer bé.

Això portaria al nou sistema iniciàtic, com deia no fa gaire el General dels Salesians que fa poc va estar a Barcelona: "és evident que en l’Església s’ha trencat la transmissió de la fe". La fe no passa, no es transmet a les noves generacions. Haurem d’inventar un nou sistema de transmissió, que és la transmissió de la fe als adults, perquè estem veient que la transmissió de la fe als infants -llevat d’estructures molt definides des del punt de vista dels creients- és inútil. Els sagraments de la iniciació són el certificat de la fi.

Una carta pastoral del bisbe de les illes Maurici sobre la crisi del model de transmissió de la fe, i el que descriu de la societat de les illes Maurici sembla que estigui descrivint Barcelona. És una ciutat molt turística i possiblement amb influències europees on ha fallat el sistema i planteja catecumenats d’adults.

Un últim punt a tractar seria: marcar diferències:

Les comunitats de fidelitat cristiana que vulguin constituir minories qualitatives, han de marcar diferències perquè ens trobarem amb molts fenòmens religiosos ambigus. Sense voler ser elitistes haurem de prendre distancies: Primer sobre creences de neopagans babaus: pedres energètiques, etc, perquè ara hi ha molta gent que es mou en aquests aspectes i hi ha unes barreges que són perilloses. Després, haurem de prendre distàncies en front d’esglésies sectàries, perquè hi haurà noves majories respecte de la fe. Hi poden haver aliances estranyes que formin noves majories com per exemple que uns monjos budistes se sentin a prop dels monjos de Montserrat, cosa que vaig veure fa pocs dies en una visita a Montserrat. S’alien per sensibilitats que seran més llunyanes del que ens pugui semblar. Prendre distàncies, doncs, no per la persona sinó pel sistema que possibilità aquella persona, que és el que no funciona.

I d’això n’hem de ser molt conscients perquè és una mica el que passa a l’Església; el sistema eclesiàstic és com és i això no ho soluciona un Papa millor que l’altre, perquè quan tenim una dictadura el que s’ha de fer no és posar un bon dictador, sinó canviar la dictadura, i nosaltres tenim un mal sistema que no s’arregla amb un bon Papa, tot i que de vegades passin miracles com el de Joan XXIII, que tot i ser un bon Papa no va arreglar el sistema.

Fa pocs dies Benet XVI va dir als periodistes: “els problemes de l’Església no venen de fora ni de murmuracions -en referència al que havia dit el cardenal Sodano- sinó de dins.” Hauríem de demanar que el sistema canviés.

I l’última distància que haurem de prendre, que a Catalunya ens costarà molt, serà la més delicada, perquè ens trobarem amb què els creients catòlics a Catalunya seran immigrants sud-americans i filipins, i això plantejarà problemes pastorals molt greus. El rector del Carme em deia fa poc que tenia 55 criatures a la catequesi, de les quals dues eren espanyoles, i concretament una catalana. Es tracta d’un catolicisme molt diferent del nostre, molt acrític, molt conservador.

Si no prenem aquesta distància retardarem el procés que hem fet, que malgrat tot és un progrés, encara que ens trobem una mica a la intempèrie.