Assemblea de Sant Ildefons. Estruch

En començar voldria suscitar alguns interrogants fonamentals amb els quals ens encarem avui, que ens donen unes pistes de reflexió sobre la creença de que la secularització arreu del món era un procés universal. Són molts els autors que han hagut de rectificar aquesta perspectiva, perquè l’experiència de la observació de la realitat aquestes darreres dècades fa que difícilment avui es pugui dir que el continent africà i el continent asiàtic siguin continents secularitzats, i potser d’una manera més paradoxal, no és cert que Amèrica, ni la del sud ni la del nord també ho siguin, perquè la religió hi té una presència important i ocupa un paper molt destacat tant en la vida privada com en la vida pública del conjunt de la societat. De manera que tots aquests autors han arribat a la conclusió de que, en contra del que havien dit 30 o 40 anys enrere, Europa constitueix la gran excepció.

Europa sí que és un continent en el qual les teories de la secularització tenen validesa, s’apliquen, funcionen, es corresponen a la realitat, juntament amb societats com el Quebec al Canadà i algun país asiàtic com per exemple el Japó.

Amb dues variants de situacions religioses totalment diferents, d’una banda els antics països de l’Est, secularitzats com a conseqüència de la situació política que van viure durant una quarantena d’anys d’arraconament i pràcticament d’exclusió, si més no, de la religió de la vida pública. I de l’altra -encara que en circumstàncies polítiques totalment diferents- els països de l’Europa occidental han passat igualment per un procés de secularització.

En segon lloc, alguns d’aquests autors arriben a afirmar que, dins d’aquest marc general europeu, Barcelona és una de les ciutats més secularitzades d’Europa; ni que costi de creure més secularitzada que París o Milà i tant o més secularitzada que Estocolm.

Secularització que no ve donada pels processos de separació de l’Estat -i en el cas de l’Estat espanyol l’aconfessionalitat de l’Estat. Estat i Església no s’interfereixen mútuament sinó que funcionen de manera autònoma- ni tampoc ve donada pel fet de que la gent va poc a missa; aquest no és un indicador fiable de la secularització.

Per entendre què significa en general per al continent europeu i en concret per la societat catalana aquesta secularització caldria subratllar quatre dimensions diferents:

1 - Una societat secularitzada seria aquella en la qual les institucions religioses han deixat de jugar un paper decisiu en l’articulació de les creences legítimes d’aquesta societat. Han deixat de tenir el monopoli que en altre temps havien tingut de definició de quines són les creences legítimes.

Avui en una societat com la nostra hi ha multitud de creences totes elles legítimes, algunes de les quals són creences religioses, algunes són propugnades per l’Església catòlica i d’altres que no hi tenen res a veure, però són igual de legítimes.

2 - En una societat secularitzada les institucions religioses deixen de jugar un paper decisiu en la defensa dels valors dominants en la societat, que no coincideixen necessariament amb els valors propugnats per la institució religiosa.

3 - En una societat secularitzada la institució religiosa ja no és la garant de la cohesió de la societat que permet la identificació amb una determinada col•lectivitat, que durant segles sí s’havia fet en bona part a través de la institució religiosa. Són d’altres el mecanismes que avui garanteixen la cohesió social, com per exemple la cohesió que es forma a l’entorn del sentiment col•lectiu esportiu, com podria ser el cas del Barça: “una bandera ens agermana”.

4 - En una societat secularitzada les institucions religioses deixen de jugar un paper decisiu en la construcció de la identitat personal dels membres de la societat, en la qual hi entren tota una colla d’elements, dimensions i mecanismes entre els quals pot haver-hi la dimensió religiosa, però no necessàriament hi és. I fins fa ben poc la institució religiosa hi jugava un paper determinant en la construcció de la identitat personal.

Aquestes quatre dimensions expliquen el canvi, la transformació radical que s’ha produït com a conseqüència del procés de secularització.

Conseqüències:

1 - A la societat catalana han augmentat de manera espectacular els nivells d’indiferència religiosa, especialment entre les generacions més joves i de mitjana edat. Sense entrar en la distinció que alguns farien en el sentit de dir que no seria una autentica indiferència envers tot allò que té a veure amb la religió, sinó que és sobretot una indiferència que es manifesta envers la institució religiosa, concretament envers l’Església. És una distinció que avui està de moda fer entre la religió entesa com a religió institucionalitzada que estaria en crisi, mentre que simultàniament hi hauria una recerca d’espiritualitat, paraula que fan servir aquells que per alguna raó els fa angunia fer servir la paraula religió, que actualment es fa en bona part fora dels canals institucionals de l’Església que abans n’havia tingut el monopoli.

2 - Augment de la ignorància religiosa. La indiferència citada abans estaria en el nivell de les conviccions, la ignorància està en el nivell dels coneixements que la població té sobre religió. Ignorància com a incultura religiosa que vol dir incapacitat per entendre bona part de la nostra tradició cultural, literària, artística, musical, etc. Situació que ens apropa cap a l’analfabetisme religiós.

3 - Els cristians en una societat secularitzada constituïm una minoria, no tant pel que fa a l’apreciació del nombre, sinó a allò que alguns sociòlegs anomenen una “minoria cognitiva”, una minoria que independentment del seu nombre, les idees que defensa són unes idees minoritàries; minoria en el sentit que no ocupa un paper hegemònic dins la societat.

En aquest sentit cal entendre que paral•lelament a la disminució continuada del catolicisme estem assistint en aquests moments a un ritme de creixement notable d’altres religions. El Mapa de les Religions a Catalunya -endegat en el seu moment per l’Ignasi Garcia Clavel- diu que les comunitats evangèliques fa 6 anys eren 340, fa 3 anys, 450, i actualment són 600. Igualment han crescut els oratoris musulmans, eren 130 fa 6 anys, són 195 en el moment actual. 130 Salons del Regne dels Testimonis de Jheovà.

La societat catalana no és només una societat secularitzada, és una societat religiosament plural, en el qual hi ha un desfasament notable entre el catolicisme i totes les altres confessions que sumen ja un total de tretze representades a Catalunya i la majoria d’elles en els últims anys han crescut.

Veiem ara altres aspectes importants d’aquest procés de secularització. Tant la secularització com el pluralisme han comportat inevitablement un nou model d’inserció de l’Església en la societat. L’Església ha de maldar per trobar un nou tipus d’encaix en la societat diferent d’aquell que havia tingut tradicionalment abans de la secularització.

El Concili Vaticà II és un esdeveniment crucial, capital, decisiu, que marca un punt d’inflexió en la nostra història recent. És riquíssim de continguts i busca a través de “l’agiornamento” anunciat per Joan XXIII, l’encaix de l’Església en una societat que ha canviat; és l’intent de l’Església de fer les paus amb la modernitat, tant pel que fa als canvis dins la mateixa Església -com pot ser la corresponsabilitat de tot el poble, o la col•legialitat en el govern de l’Església, o els canvis efectuats en la litúrgia- però també canvis de cara a l’exterior com és el principi de la llibertat de consciència o el decret conciliar sobre la llibertat religiosa.

Què hauria passat si el Vaticà II hagués continuat? - i sé que amb aquesta pregunta estic donant per descomptat que no ha continuat- doncs avui seríem igualment una minoria però probablement amb una presència més significativa que no pas la que té avui l’Església catòlica a casa nostra.

¿Què hagués passat si s’haguessin dut a la pràctica els principis de corresponsabilitat i col•legialitat, i si aquella definició d’Església com a Poble de Déu s’hagués dut endavant i s’hagués actuat en conseqüència? Possiblement s’hauria produït, igual que s’ha produït ara, una crisi molt seriosa i probablement irreversible de la noció clàssica de l’ortodòxia en el sentit d’adequació entre allò que hom creu i allò que l’Església diu que està manat creure. Aquesta noció d’ortodòxia ha fet crisi, i a més, l’Església institucional és avui incapaç de controlar el grau d’ortodòxia dels fidels; potser algun teòleg s’ha endut alguna garrotada, però especialment els laics som immunes a les garrotades, la qual cosa fa que a nivell de les creences de cadascú sigui prioritària la consciència.

Un exemple és la manera més ràpida d’anar-hi: ¿Què passaria si féssim ara una enquesta d’aquestes que ens agrada fer als sociòlegs i preguntéssim:

a) què vol dir exactament la doctrina de la transsubstanciació? I, quin seria el percentatge dels catòlics que ho sabrien explicar ben explicat?

b) i tu te la creus?

Segona pregunta:

a) què vol dir exactament el dogma de la infal•libilitat pontifícia?

b) i tu te’l creus?

Segur que ens trobaríem en una pluralitat d’opinions, de tendències, de corrents, molt considerable.

El pluralisme -en el sentit de que hi ha moltes tradicions religioses- en el catolicisme té una dimensió fonamental, que en bona part és encara una assignatura pendent dins l’Església, que és l’acceptació plena de la pluralitat interna. Però aquesta pluralitat interna hi és, i vol dir que se n’ha anat en orris la noció tradicional d’ortodòxia, i a canvi d’això, l’altra cara de la moneda, tenim efectivament unes conviccions per part d’aquells que es declaren catòlics que donen prioritat i primacia a la seva llibertat de consciència, que han fet de la seva religiositat un afer de consciència, una religiositat molt més interioritzada, i aquesta és sens dubte una de les conseqüències del Vaticà II.

Abans em preguntava: què passaria si el Concili Vaticà II hagués continuat? i ara matiso, en certs aspectes sens dubte el Vaticà II ha continuat, però no en tots.

L’esperit del Vaticà II ha quedat aturat, ha quedat frenat. En tenim un exemple esplèndid local a casa nostra: ara fa 15 anys, el Concili Provincial Tarraconense, hauria pogut ser -i alguns ens vam creure ingènuament que seria- una esplèndida oportunitat per donar un nou impuls a la renovació de l’Església a casa nostra. Vist 15 anys més tard més aviat avui tendiria a dir que va ser la certificació de defunció del final d’una època, i no ha tingut continuïtat.

El Concili Vaticà II ha continuat en uns determinats àmbits i en d’altres no, i com a conseqüència d’això s’ha produït un distanciament creixent entre uns certs sectors del catolicisme i uns altres. Simplificant molt: si contraposo l’Església jeràrquica a l’Església constituïda per comunitats com la vostra, des de la perspectiva de l’Església jeràrquica es produeix una estratègia reactiva, de frenada del Concili Vaticà II, de intent justament de reconstrucció d’una ortodòxia que em sembla que està irreversiblement perduda, però s’ha volgut reconstruir-la amb la inevitable conseqüència que això tendeix, al menys fins a cert punt, a crear aquella mena de reductes -per no dir guetos- en els quals es diu: som pocs però som els bons.

Hi ha algun sociòleg que comença a parlar del perill de sectarisme de l’Església catòlica, és una expressió molt agosarada i fins i tot un pèl arriscada, però va en aquest mateix sentit, estratègia reactiva, reconstrucció de l’ortodòxia, que en definitiva porta creixentment cap a l’absoluta irrellevància que fa que la presència pública de l’Església en la societat sigui poc significativa; que crida evidentment l’atenció dels mitjans de comunicació: des d’una assemblea multitudinària de les convocades per Joan Pau II, fins aquestes manifestacions que no se sap si organitza la Conferència Episcopal Espanyola o el PP, i que probablement organitzen entre tots a la plaça de Colon de Madrid per defensar els valors de la família, ens trobem amb una presència mediàtica molt forta, però, des de l’òptica de la població, ens trobem en la caiguda d’aquesta Església en la irrellevància, en la insignificança.

Al costat d’això sí que hi ha una presència d’Església que és significativa, però que és una presència molt discreta, molt silenciosa, molt callada, de la qual els mitjans no se’n fan ressò.

Fa un any presentàvem un treball del grup d’investigació de Ballaterra sobre la tasca social feta avui a Catalunya pels religiosos i les religioses que és una comunitat més aviat envellida i no precisament molt nombrosa. Tothom es va quedar sorprès del resultat, el govern que havia encarregat l’estudi, la unió de religiosos que no era conscient de fins a quin punt arribaven a fer tal quantitat de coses, i la societat en general: sortien més de 800 activitats socials diverses, de tipus educatiu, assistencial, d’inserció laboral, d’acolliment de mares solteres, de presos alliberats, de tota mena. Això és una presència significativa de l’Església en la societat, però que crida poc l’atenció dels mitjans.

Hi ha un perill de distanciació cada vegada més gran entre aquests dos tipus d’Església, en distanciament creixent que fa que els ponts de comunicació entre uns i altres escassegin cada vegada més, fins al punt de que els que són a un cantó del pont no es preocupen massa del que passa a l’altra cantó i viceversa. Tenim la impressió que entre els dos cantons del pont hi ha una actitud d’indiferència, els interessos són massa diferents.