Carta a Gonzàles Faus

Article de Pilar Rahola publicat a La Vanguardia del dia 8

Benvolgut amic, fa ja un any que et devia aquestes paraules, després del diàleg que vam tenir sobre la transcendència espiritual. Però com la urgència sempre devora la necessitat, la resposta ha trigat. Tanmateix, aquí tornem a ser a Setmana Santa i tornem a parlar de Déu. Vaig agrair la teva preciosa descripció del que era la fe, esplèndidament resumida en el cant d’Atahualpa Yupanki: "Hay cosas en este mundo / más importantes que Dios / que un hombre no escupa sangre pa que otros vivan mejor". Aquest Déu que em vas ensenyar, que no busca la contemplació en si mateix sinó ser contemplat en el dolor de la gent, és un Déu davant el qual m'inclino. Creure no forma part del meu diccionari perquè estic més a prop del nihilisme que al bàlsam religiós

Però fa anys que vaig entendre que la transcendència espiritual havia convertit a simples mortals en herois silenciosos que dedicaven la vida a millorar la dels altres. Aquest Déu que els il•lumina, i que traça una línia de compromís meravellós que em sedueix malgrat la meva llunyania. Gent com vosaltres, creients d'aquest Déu de llum, sou un exèrcit de bondat que tenyeix el món amb la pintura de l'amor. I quan observo el vostre recolliment en dies com aquests, sobrecarregats de simbolisme, una mica de la vostra pau m'asserena.

Saps millor que jo, no endebades ets un gran pensador de la fe, que Déu també és l'excusa del mal petit i... del mal en majúscules. Avorreixo profundament la fe dels fanàtics, la conversió de l'espiritualitat en una arma d'intolerància, la imposició dels credos, la repressió del dogma, la negació del pensament. Aquest Déu punidor forma part de la pitjor història de la humanitat i és, i és enemic del teu Déu. Aquesta és la grandesa de la teva creença, que situes l'ésser humà al centre de la fe, i és aquest centre terrenal el que dóna sentit a la teva espiritualitat.

Potser estem més a prop del que semblava, perquè del que tu dius fe, jo dic ètica, però els dos concebem el compromís amb el nostre temps i la nostra gent. Et confessaré - quina verb més apropiat! - que la Setmana Santa em carrega molt. Tanta exhibició, tant barroquisme de carrer, tanta dramatúrgia impostada, no ho sé, m'allunya d'aquesta creença íntima i humil que engrandeix a gent com tu. Aquest Déu que passegen amb tanta hipèrbole em sembla un Déu vanitós i excessiu, més propi del consum que del recolliment. I a més, aquesta obsessió amb el martiri, quina idea més tortuosa! Però el teu Déu, en canvi, és una idea lluminosa que aconsegueix interpel•lar-me tot i no parlar el seu llenguatge. García Márquez deia que la idea de l'existència de Déu li desconcertava tant com la negació d'aquesta idea. És per aquí que ens hem de moure, alguns, en desconcert permanent. Sigui com sigui, el Déu que tu mostres ensenyes em dóna certeses. Perquè l'amor potser és l'única certesa que no es pot desmentir.