Abusar de Déu

Article Publicat a la Vanguardia del dia 7 per Gonzàlez Faus

Uns cèlebres versos d'Antonio Machado parlen de l'Espanya que envesteix i la que resa, "quan es digna fer servir del cap". La primera vegada que els vaig llegir de jove, em van colpir com si hagués fet uns exercicis espirituals. Com Pau de Tars quan explicava la seva conversió, diria que "em van tirar del cavall i em van embolcallar en una gran llum". Perquè, om cop llegits, només em quedaven dos camins: un era irritar-me, fer el comentari de rigor contra "aquests descreguts, sempre ficant-se amb la religió", i convertir aquesta irritació en un argument contra el poeta.

Però sabia que no podia reaccionar així perquè Antonio Machado creia en Déu, tan treballosa com fermament. No quedava, per tant, més remei que acceptar l'altra alternativa que em feia caure del cavall però em il•luminava amb llum nova: resar pot ser tan dolent com no resar. O potser pitjor.

Molts anys després aquesta Espanya segueix existint tal com la va plasmar el poeta: “Esvalotadora i trista". Cada vegada que el Partit Popular guanya unes eleccions sembla despertar com l'ogre del conte i fa un mal enorme a la resta del partit. Aquest és el drama del nostre Partit Popular: que porta al seu si tota l'extrema dreta, a tot el “lepenisme” hispànic (mil vegades pitjor que el francès), però que no pot desprendre`s d'aquest bloc perquè és el que l'ajuda a guanyar. És l'Espanya que després d'haver avortat a Londres lluitava per ficar a la presó a totes les que avortessin aquí, i quan li retreien la seva incoherència responia defensant-se: "Però jo em vaig anar a confessar!" ... L'Espanya casada pel civil, però que pressiona perquè s'expulsi d' un col•legi a una professora de religió que està casada també pel civil. Y es creu legitimada per a això perquè "nosaltres ja voldríem casar-nos per l'Església!, però com estem divorciats no podem" ... (ambdues anècdotes són històriques). És l'Espanya que creu obrar en nom de Déu i de la moral i per això considera que les seves pròpies actituds són simplement "objectives" i les altres són evidentment "ideològiques".

Aquesta Espanya oblida que va ser en nom de Déu, i amb l'acusació de blasfèmia, com es va condemnar a mort a Jesús, Presència Humana de Déu entre nosaltres. Oblida que sant Pau, després d'haver criticat amb duresa els criteris del paganisme idòlatra de la seva època, torna als que creien en Déu per dir-los: "Tu ets igual que ells i fas el mateix que ells": ja sigui per les teves incoherències o, el que és pitjor, perquè quan els jutges i condemnes d'aquesta manera, et poses al lloc de Déu, únic que pot jutjar a les persones (Rm 2).

Oblida, en resum, la lliçó fonamental de tota la vida de Jesús: que les apel•lacions a la religió i a Déu no serveixen absolutament per a res si abans no aclareixen a què Déu apel•len: perquè Jesús ensenyava sobre tot a no fer servir (o millor: abusar) mai a Déu en profit propi, sinó només en defensa del feble, l’exclòs, el pobre o el malalt. Per això el van matar ... en nom de Déu. I tot el cristianisme, tal com brolla de la vida fracassada i ressuscitada de Jesús, constitueix una revelació de Déu que capgira la nostra idea general de Déu: un Déu que opta per l'amor que crida davant del poder que imposa, i per buscar les ovelles perdudes abans que enaltir les ovelles fidels ...

Quan no ens relacionem amb Déu segons l'ensenyament de Jesús, el resar i l’envestir poden anar molt junts com es planyia Antonio Machado. Per desgràcia, la història mateixa del cristianisme (I potser més la del catolicisme) ha donat massa exemples. Aquí hi ha aquesta atrocitat de convertir la creu (símbol del l’apocament i l’anonimat de Déu) en croada (símbol de la guerra i la prepotència exercides en nom d'una religió idolatra).

Per això dubto molt que algun dia puguem sortir d'aquesta tragèdia. Ja va recordar Martin Buber fa anys que el tràgic destí de Déu en la nostra història és ser falsificat, desfigurat, abusat, manipulat. I que, per això, per a la Bíblia l’enemic més gran de Déu mai no és la descreença, sinó la idolatria, no l'absència de Déu, sinó la falsificació de Déu. Encara que es pugui afegir que el mateix Déu sembla que té la seva part de culpa en això, perquè només ha volgut ser per a nosaltres el Déu de la humilitat i l’anonimitat, mai el Déu de la prepotència i l'ostentació. I la veritat és que un Déu així per a què ens havia de interessar?

Així estem en aquesta Espanya. Llàstima que de vegades, parodiant don Antonio Machado, tinguem davant "una esquerra que envesteix i que blasfema quan es vol presentar d'esquerres "...