Entrevista al Arquebisbe de Poitiers, Mons Albert Rouet

Copiat del blog de Sant Ildefons.
Text original de Le Monde en francès. Fer clic a Original (És de pagament)
Tot seguit es reprodueix traduïda l'entrevista a l'arquebisbe de Poitiers, Mons. Albert Rouet, publicada a "Le Monde" el dia 3 d'aquest mes. Tenint en compte que forma part de la jerarquia, les seves paraules transpiren llibertat i esperança, a la vegada que pragmatisme i realisme. No només es tracte d'una crítica a la situació actual de l'Església, sinó que fa també propostes interessants. Val la pena llegir-la tota sencera.

L'arquebisbe de Poitiers, Mons. Albert Rouet és una de les figures més lliures de l'episcopat francès. El seu llibre “Li ho dic a vostè” (Bayard, 2009) és un èxit de vendes en la seva categoria. Se n'han venut més de 30.000 exemplars, guanyador del Premi 2010 dels lectors de "La Procure", aquest llibre d'entrevistes ofereix una mirada més aviat crítica sobre l'Església Catòlica. Amb motiu de la Pasqua, el bisbe Rouet ens lliura les seves reflexions sobre l'actualitat i el seu diagnòstic de la seva institució.

L'Església catòlica ha estat sacsejada en els últims mesos per la revelació d'escàndols de pedofília en diversos països europeus. Això l’ha sorprès?

En primer lloc vull aclarir una cosa: perquè hi hagi pedofília, es necessiten dues condicions, una perversió profunda i poder. Això vol dir que qualsevol sistema tancat, idealitzat, sacralitzat és un perill. Una vegada que una institució, inclosa l'Església, es troba en una posició de dret privat, se sent en una posició de força, els abusos financers i sexuals esdevenen possibles. És el que manifesta aquesta crisi, i això ens obliga a tornar a l'Evangeli; la feblesa de Crist és constitutiva de la manera de ser de l'Església. A França, l'Església no té aquesta mena de poder, això explica que es tracta d’errors individuals, greus i lamentables, però no tenim coneixement d'una sistematització d'aquests casos.

Aquestes revelacions sobrevenen després de diverses crisis, que han marcat el pontificat de Benet XVI. Qui colpeja l'Església?

Darrerament, l'Església és maltractada per temporals, externes i internes. Tenim un Papa que és més teòric que historiador. Ha continuat essent el professor que pensa que quan un problema està ben plantejat, està mig resolt. Però a la vida, això no és així; ens trobem amb la complexitat i la resistència de la realitat. Es veu prou a les nostres diòcesis, fem el que podem! L'Església té dificultats per situar-se en el món turbulent en què es troba avui en dia. Aquest és el cor del problema.

Més enllà d'això, hi ha dues coses que m’impressionen de la situació actual de l'Església. Actualment,es constata certa congelació del discurs. A partir d’aquí, el més mínim qüestionament de l'exegesi o de la moral és considera blasfem. Qüestionar no està ben vist, i això és una llàstima. Mentrestant, a l'Església regna un clima malsà de sospita. La institució s'enfronta a un centralisme romà, que compta tota una xarxa de denúncies. Alguns corrents dediquen el seu temps a denunciar les posicions de qualsevol bisbe, a fer informes contra un, fer un fitxer contra l'altre. Aquests comportaments estan augmentant amb Internet. A més, noto l’evolució de l'Església en paral•lel a la de la nostra societat. Això significa més seguretat, més lleis, més identitat, més decrets, més reglaments. Hom es protegeix, es tanca, és el signe mateix d'un món tancat, és catastròfic!

En general, l'Església és un bon mirall de la societat. Però avui, a l'Església, les pressions identitàries són especialment fortes. Una corrent qualsevol, que no reflecteix massa, es va casar amb una identitat de reivindicació. Després de la publicació de caricatures a la premsa sobre la pedofília a l'Església, vaig veure reaccions dignes dels fonamentalistes islàmics amb les caricatures de Mahoma! Volent semblar ofensiu, hom es desqualifica.

El President de la Conferència Episcopal, Mons. André Vingt-Trois ho va repetir a Lourdes el 26 de març: l'Església de França està marcada per la crisi de vocacions, la disminució de la transmissió, la dilució de la presència cristiana a la societat. Com fer front a aquesta situació?

Tracto de reconèixer que estem al final d'una època. Estem passant d'un cristianisme de costums a un cristianisme de creences. El cristianisme s'havia mantingut pel fet que s'havia reservat el monopoli de la gestió del sagrat i de les celebracions. Amb les noves religions, amb la secularització, la gent ja no utilitza aquest sagrat. Tot i això, es podria dir que la papallona és "més" o "menys" que la crisàlide? És una altra cosa. Per tant, jo no penso en termes de degradació o d'abandonament: estem en procés de canvi. Hem de mesurar la magnitud d'aquest canvi. Agafem la meva diòcesi: fa setanta anys, comptava amb 800 capellans. Avui en té 200, però també té 45 diaques i 10.000 persones compromeses en les 320 comunitats locals que vàrem crear fa quinze anys. Això és millor. Hem de deixar la pastoral de via estreta. Cal tancar unes línies i obrir-ne d'altres. Quan hom s'adapta a les persones, a la seva forma de vida, als seus horaris, augmenta l'assistència, inclús al catecisme! L'Església té aquesta capacitat d'adaptació.

Com?

No tenim el personal per mantenir una xarxa de 36.000 parròquies. Si es considera que és una desgràcia de la que hem de sortir a tota costa, aleshores tornarem a resacralitzar capellans; o inventem una altra cosa. La pobresa de l'Església és una provocació per obrir noves portes.

L'Església ha de confiar en els seus clergues o en els seus batejats?
Per la meva part, crec que hem de confiar en els laics i deixar de treballar sobre la base d'una quadrícula medieval. És un canvi fonamental. És un repte.

Aquest repte suposa obrir el sacerdoci a homes casats?

Sí i no! No, perquè imagini's que demà pugui ordenar deu homes casats, que en conec, però no és pas això el que falta. No podria pas pagar-los. Par tant, haurien de treballar i només estarien disponibles els caps de setmana pels sagraments. Això equivaldria tornar a una imatge de culte del capellà. Seria una falsa modernitat.

Per contra, si canviem la forma d'exercir el ministeri, si la seva posició a la comunitat és diferent, llavors sí, podem considerar l'ordenació d'homes casats. El capellà no ha de ser més l'amo de la seva parròquia; ha de donar suport als batejats per tal que esdevinguin adults en la fe, formar-los, evitar que es tanquin sobre ells mateixos.

Ell ha de recordar-los que som cristians per als altres, no per un mateix; de manera que presidirà l'eucaristia com un gest de germanor. Si els laics es queden en la minoria d'edat, l'Església no és creïble. S’ha de parlar d'adult a adult.

Vostè creu que el discurs de l'Església no és el més adequat pel món. Per què?

Amb la secularització, es desenvolupa una "bombolla espiritual" en la que les paraules suren; començant per la paraula "espiritual", que abasta gairebé tots els productes bàsics. Per tant, és important donar als cristians els mitjans per a identificar i expressar els elements de la seva fe. Això no significa repetir una doctrina oficial, sinó permetre expressar lliurement la seva pròpia afiliació.

Sovint és la nostra forma de parlar que no funciona. S'ha de baixar de la muntanya i baixar a la plana, amb humilitat. Això requereix un gran treball de formació. Perquè la fe s’ha de convertir en el que no es parla entre els cristians.

Quina és la seva major preocupació per l'Església?

El perill és real. L'Església es veu amenaçada de convertir-se en una subcultura. La meva generació va apostar per la inculturació, submergir-se en la societat. Avui, el risc és que els cristians s'endureixin, simplement perquè senten que s'enfronten a un món d'incomprensió. Però això no és una acusació a la societat de tots els mals que il•luminen la gent. Al contrari, cal una immensa misericòrdia a aquest món on milions de persones moren de fam. Ens pertoca a nosaltres domar el món i depèn de nosaltres fer-nos amables.

Entrevista realitzada per Stéphanie Le Bars