Silenci

Per una persona dedicada a la pregària, per un monjo/a, sembla que hauria de ser fàcil parlar de silenci, ja que en la nostra manera de viure, el silenci és realment molt important. Parlar-ne, pot ser sí que resulta relativament fàcil, és a la pràctica que no ho és tant. Avui donem molta importància a la comunicació, a les relacions personals i costa trobar l’equilibri entre aquest silenci que tant necessitem i la paraula que ens ajuda a créixer en el coneixement dels uns pels altres. Tampoc ens és fàcil perquè, vulguem o no, ens influeix el ritme sorollós i el desordre que viu la nostra societat, fora del cercle de les nostres comunitats; ritme i desordre que ens priven d’escoltar, de centrar-nos, de fer silenci.

Per parlar i per entendre la importància del silenci, no cal ser monjo. Tot cristià i, sobretot tota persona consagrada ha de descobrir el valor del silenci, com el van descobrir els sants que ens han passat al davant i que ens han transmès el seu carisma. Com el va viure la Mare de Déu: ella “ho conservava tot en el seu cor”, ens diu l’Evangeli. (Lc 2, 19), i també el mateix Jesús ens diu: “ Quan preguis no et desfacis en paraules.” (Mt 6, 7)

Se’ns recomana el silenci, seguint la tradició monàstica, com un mitjà per entrar en la intimitat amb Déu tot entrant dins nostre, en la nostra veritat interior, per aconseguir poc a poc la profunditat que ens fa falta, aquesta obertura a la realitat d’un Déu-Amor.

Aquest sentit profund del silenci és el que hem de revaloritzar en els nostres dies. Ens cal posar guarda a la nostra boca, degut a la nostra lleugeresa i feblesa. Ja en l’Antic Testament, trobem molts indrets on es parla de silenci, i seria molt interessant fer un recorregut bíblic cercant-hi el sentit. Només pensant-hi una mica, de memòria, trobem diferents textos que parlen del silenci com a condició necessària per a donar pas a la paraula. Recordem aquell: “Calleu, oh cel i parlaré...” (Dt 32, 1). El llibre de la saviesa diu: (Sv 18. 14-15) “Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva paraula totpoderosa... es va llençar des del cel “. El llibre d’Iseïes comença dient: “Escolta cel, estigues atenta, terra, el Senyor parla... (Is 1, 2). El Senyor ve a trobar Elies en el “murmuri d’un ventijol suau” (1Rr 19, 11-13). I encara, “Guarda silenci i deixa parlar... guarda silenci i t’ensenyaré la saviesa”. Diu Déu a Job: (Jb 33, 31-33). Són els moments solemnes de la intervenció de Déu per fer callar tots els sorolls per estar atents només a Ell. En l’Apocalipsi, igual que en l’A.T. la vinguda del Crist al final dels temps, és anunciada per un silenci ple de solemnitat. Aquest és el veritable sentit de les exhortacions de tots els pares espirituals. Deixar els sorolls del món per escoltar què ens vol dir Déu, per estar atentes al que Ell està fent.

Si bé aquest és el silenci que hem de cercar, també hi ha altres motivacions de silenci. M’he entretingut a buscar-ne unes quantes. Ben segur que la llista es podria fer molt llarga, jo n’he triat set, vosaltres la podríeu completar.

1.- Silenci de Déu

2.- Silenci del Cor

3.- Silenci Exterior

4.- Silenci d'admiració

5.- Silenci d'Amor

6.- Silenci de Dolor

7.- Silenci Buit

 1.-SILENCI DE DÉU
El silenci de Déu és el que tant sovint palpem, que fins el Crist el va experimentar a la creu. És, però un silenci que ens permet comprendre la grandesa d’aquest Déu i com és el seu amor per nosaltres i com vol que siguem criatures perfectes, lliures. Només un Déu que sap callar davant els nostres moments d’incertesa, de dubte, ens por fer descobrir el do de la llibertat que ha posat en nosaltres i que és precisament una de les facetes que ens fa semblants a Ell. Ens pot fer adonar del què vol dir ser persona, ser capaces de fer una opció, de dir-li sí, no per força sinó per amor. Aquest silenci de Déu em fa pensar en aquell càntic d’Isaïes que recitem a les laudes de la primera setmana: “Déu que s’amaga Déu salvador, realment és en tu Israel”. És un Déu amagat però molt present; el seu gran desig és que el cerquem. Un jueu explica que un dia va arribar el seu fill a casa plorant: >“Què et passa?” li va demanar el pare. El nen li va respondre:> <“estava jugant a fet i amagar i ningú no em buscava”>. El silenci de Déu l’hem de viure amb la convicció que Ell s’amaga en nosaltres perquè el cerquem. Ens cal descobrir-lo, doncs, dins nostre i en el germà, aquest Déu amagat.

Aquest silenci és dur i ens cal molt coratge i molta valentia per fer-ne l’experiència i mantenir-nos serenes. Aquest silenci de Déu ens porta per un camí desconegut i, mentre preferim viure segures mai no ens arriscarem a entrar en el silenci, en aquesta recerca de Déu que s’amaga, el Déu salvador. El silenci de Déu ens llença vers una recerca constant de la seva paraula, ens fa dir amb el salmista: “Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida”.

Salm 21, 2-3; 22

“Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?"

No us arriba el meu crit d’auxili,

la pregària que us adreça el meu clam.

Crido de dia, i vós no em responeu;

crido de nit, i no me’n feu cas...

Salveu-me de la gola del lleó,

Guardeu de les banyes del brau

La meva pobra vida.

2.- EL SILENCI DEL COR

El silenci del cor és el que tota persona consagrada, tot cristià autèntic desitja. És un silenci profund, un silenci interior, malgrat el soroll exterior; és un silenci de retrobament amb un mateix, d’aquietament. Diu Tagore: “La flor pregunta al fruit: on estàs? I el fruit li contesta: DINS TEU. Per això el silenci és presència. Tota la vida està dins nostre, ens és donada. Pel silenci aprenem l’art d’escoltar el Déu-Amor que se’ns vol comunicar. “Para l’orella del teu cor”, ens diu St. Benet. I és en aquest silenci interior on acollim la paraula.

Per això, el silenci profund sols és possible quan la persona ha guanyat la batalla de la pròpia vida. S’ha alliberat de tot el que no li deixa ser ella mateixa, la batalla per prendre consciència de la seva realitat, per dominar-se. Aquest silenci del cor no és per fugir, sinó per trobar, no és per dormir, sinó per despertar.

Aquest silenci és una experiència extraordinària ja que trobant-te tu i trobant Déu tot canvia. Esdevens capaç de relacionar-te amb el teu entorn i amb els altres amb llibertat; ja no depens de res ni de ningú. Tot esdevé important en quan està arrelat en la pròpia identitat, en el propi centre on Déu és i ens parla.

La dificultat que totes experimentem quan volem fer aquest silenci, és la constatació de la inèrcia que hi ha en la nostra vida, de la força que els hàbits tenen en nosaltres, del poc que som nosaltres mateixes. Obligar-se a descobrir el silenci és dirigir-se vers la pròpia identitat, vers l’anhel que tenim de Déu. La persona no pot entrar en aquest santuari que és el silenci si no està realment interessada per Déu. Si la persona, en el fons, està interessada per les coses de la seva vida, està pendent dels seus problemes, dels seus desitjós, dels seus temors, aquests seran una barrera que li dificultarà arribar al silenci. Al silenci del cor sols s’hi arriba quan tota la resta colla. I es calla, es pacifica, quan l’interès de la ment, del cor i de la voluntat, per descobrir la Veritat, la Realitat, el Déu-Amor, és superior a tot.

El silenci del cor és fruit de la humilitat, aparentment no es veu res. La persona que sap guardar aquest silenci interior és una persona senzilla, no te façana, no vol sobresortir, no ho necessita. Vaig llegir una frase del Corà que diu: “Fes la teva casa de manera que no provoquis l’enveja del teu veí”. L’autor que cita aquest text diu que hauríem de ser com els patis de Còrdova que per fora tenen una façana llisa, simple, però que per dintre estan plens de flors que son una joia i un esclat de colors. Si vivim amb profunditat aquest misteri d’amor que se’ns manifesta constantment en l’íntim del nostre cor, sentirem la necessitat d’aquest silenci ple que ens permet copsar la paraula contínua i eficaç que ressona en l’avui de Déu i en l’ara del temps. La altres moltes paraules no eviten el pecat.

Sir 22, 27,1; 23,1

¿Qui em posarà una guarda a la boca

i un segell de prudència als llavis,

perquè el parlar no em faci caure

i la llengua no em perdi?

Oh Senyor, pare i amo de la meva vida,

No m’abandonis al caprici de la meva llengua,

No em deixis caure per culpa seva.

3.- SILENCI EXTERIOR
Per viure el silenci del cor necessitem un clima, una absència de soroll. Totes hem experimentat un moment o altre la sensació de pau, de serenor, quan sortim d’un soroll que ens atabala, i com el silenci, ja sigui dins el monestir, d’una comunitat, a l’església, a l’habitació o en plena natura, ens és una ajuda inestimable per entrar dins nostre, retrobar-nos en Déu i en Ell, retrobar-hi els nostres germans/es i tot el món sencer.

Hem de tenir en compte que vivim en un món ple de sorolls. El P: Miquel Estradé deia en un escrit a Serrar d’Or: “Amb soroll es promouen les modes, amb soroll s’orquestren els eslògans, amb soroll ens fan comprar el que volen, amb soroll ens fan acceptar idees... Estem com drogats pel soroll, tan aviciats de soroll que hi ha qui no pot sortir al camp sense el transistor al costat. El soroll fa oblidar el silenci, i, doncs, l’admiració, i pot fer oblidar la paraula i el diàleg. La raó és que el silenci i la paraula ens posen en contacte amb el nostre jo, mentre que el soroll ens el dissimula.”

Zorbás, un savi grec deia: “Vaig arribar a la mar, caminava per vora l’aigua amb pressa. Que n’és d’angoixós caminar sol per la vora del mar! Cada ona, cada ocell del cel et crida i et recorda el teu deure, quan vas amb altres, rius i converses, i aquest brogit no et deixa sentir el que et diuen les persones i els ocells; és possible també que, llavors no et diguin res, et veuen passar en mig de vanes paraules i xerrameques i callen”.

És que el soroll eixorda, mentre que el silenci, no un silenci buit i trist, sinó un silenci ple, actiu, interessat, un silenci expressió d’una realitat interior com un fruir quiet d’una vida amagada, ens fa aptes per a escoltar.

En aquests silenci és on aconseguim la unificació interior per trobar-nos amb l’altre, per això el silenci és una solitud de comunió, ens torna solidàries, obertes i acollidores, cosa que no és pas fàcil. Tenim tendència a parlar molt a repetir les coses, estem excessivament pendents de nosaltres mateixes, massa enganxades en els nostres desitjós, a les nostres opinions i als nostres prejudicis, vivim distretes i per això ni ens adonem dels nostres propis sorolls, els sorolls que arribem a fer durant el dia.

I és curiós, quan es fa experiència del silenci no s’oblida mai. És com si haguessis descobert una nova dimensió de la vida. A mesura que el vas treballant i actualitzant, aquest silenci es fa cada vagada més present i sents que hi vius.

Paradoxalment, en aquest silenci es produeix tot. D’aquest silenci en sorgeix l’acció, el coneixement, l’amor, l’humor, la broma, la creativitat. Aquest silenci s’expressa com un càntic, com un himne que s’expandeix a través de la multiplicitat. I totes les coses que sorgeixen del silenci són com un intent d’expressar la profunditat, la riquesa i la felicitat de Déu que és silenci. La persona aprèn a viure una activitat rica, plena de tots els nivells de la seva personalitat dins d’aquest silenci. Aleshores es comprèn que no és que el silenci estigui dins de les coses, sinó que totes les coses estan dins el silenci. Totes les coses s’estan expressant dins la realitat que és el silenci. Per tant tal com diu l’Evangèlica Testificatio (n. 46) “la recerca d’una intimitat en Déu comporta la necessitat d’un silenci de tot l’home de tota dona, tant per aquells/es que han de trobar Déu en el brogit i el tumult, com per aquells/es que es dediquen a la contemplació”.

Sl 18, 1-5; 15

El cel parla de la glòria de Déu,

L’estelada anuncia el que han fet les seves mans.

Els dies, l’un a l’altre, es transmeten el missatge,

l’un a l’altre se’l revelen les nits.

Les paraules que surten dels meus llavis

i els pensaments que el meu cor medita,

que us siguin agradables, Senyor,

penyal meu, redemptor meu.

4.- SILENCI D’ADMIRACIÓ
Davant d’un fet o d’una cosa extraordinària, gran o petita, com pot ser un gest heroic de donar la vida, una obra d’art, un paisatge, una sortida o un posta de sol, una petita flor perduda en les fondalades, hi ha un silenci espontani, les paraules son sobreres per no dir buides, davant d’aquests impulsos de grandesa i de bellesa, reflexos de la mateixa grandesa i bellesa de Déu.

És un silenci que ens permet copsar la gratuïtat de la bellesa, que ens fa retornar al paradís perdut on tot és gratuït, on tot té sentit pel que és, on l’únic objectiu de tota existència és ser i res més. La preparació per aquest silenci de d’admiració es pot fer per mitjà de l’atenció vigilant, la presència activa en l’acció, en el que faig, mirant de ser jo qui està obrant sense deixar-me arrossegar per la rutina del fer i del pensar. Quan més sóc jo qui està conduint la ment, el cos, l’afectivitat, més em preparo per poder ser jo qui desitgi de fer tot això fent silenci. Quan jo visc ben desperta, la meva acció en la vida, aleshores no faig coses rutinàries, no em deixo arrossegar per costums ni per convencionalismes, sóc jo qui està portant la vida. És aquesta exercitació de la meva acció, del meu actuar a nivell intern i extern, el que realment em prepara per a seguir essent jo, tot restant en pau interior i exteriorment, admirant i adorant la immensitat del Déu-Amor-Creador.

El monjo com el religiós, com el cristià compromès, aquí se sent en el seu centre, perquè com en la creació és pura gratuïtat. I, admirant tot això es sent part integrant del cosmos, de la bellesa i aquesta admiració la transforma en adoració a l’amo i Senyor de l’existència, redimida pel Kyrios des de l’arbre de la creu. Per això diem en el Tríduum Pasqual: “Us adorem, oh Crist, i us beneïm, perquè per la Santa Creu heu redimit el món”. Ja que aquest és l’acte més sublim de la història entre Déu i l’home.

Sl 18, 8-11

És perfecta la llei del Senyor,

I l’ànima i descansa;

És ferm el que el Senyor disposa,

Dóna seny als ignorants.

Els preceptes del Senyor són planers,

Omplen el cor de goig;

Els manaments del Senyor són transparents,

Il·luminen els ulls.

5.- SILENCI D’AMOR
Aquest silenci és el de la comunió i de la comunicació profunda. Quan mirem i estem al costat d’una persona que estimem no ens calen massa paraules. Moltes vegades en tenim prou amb la seva sola presència, la sentim vivint en nosaltres, i és que, quan existeix l’amor n’hi ha prou en “estar amb”. La presència de la persona que estimem tot ho omple. Una mare es passa llargues estones contemplant el seu nadó fruit del seu amor, en silenci. Déu també ens mira, ens acarona amb la seva misericòrdia, amb un silenci expectant.

El monjo, el religiós, es troba també davant el Crist com amb un amic. Es sent molt a prop d’ell i en aquest silenci confia abandonat. Sap que tot ho pot en aquell que li dóna la força d’estimar, sap que només abandonant-se “com un nen a la falda de la mare”, serà capaç de ser fidel al pla d’amor que Ell té per nosaltres. Sta. Teresa de l’Infant Jesús ho expressa molt bé en el seu manuscrit B: “Comprenc tan bé que només l’amor ens pot fer agradables al bon Déu, que aquest amor és l’únic bé que ambiciono. Jesús es complau a mostrar-me l'únic camí que porta cap a aquesta foguera divina, aquest camí és l’abandó del fillet que s’adorm sense temor als braços del seu pare. ha dit l’Esperit Sant... i aquest mateix Esperit Sant d’Amor ha dit també que . En nom seu el profeta Isaïes ens revela que al darrer dia i, com si totes aquestes promeses no fossin suficients, el mateix profeta, la mirada inspirada del qual se submergia ja en les profunditats eternes, exclama en nom del Senyor: ”Com una mare acarona el seu fill, jo també us consolaré”, us portaré sobre el meu cor i us acaronaré a la meva falda>. Després d’un llenguatge semblant, no resta sinó callar i plorar d’agraïment i d’amor.”

Déu espera de nosaltres aquest abandó, per a viure plenament en el silenci de l’Amor.

Sl 26, 1; 8-9;14

El Senyor m’il·lumina i em salva:

Qui em pot fer por?

El Senyor és el mur que protegeix la meva vida:

Qui em pot esfereir?

Tu em parles dintre el cor:

6.- SILENCI DEL DOLOR

Davant la mort, el sofriment, quin sentit tenen les paraules? El dolor del sofriment és un misteri i cal saber-lo viure en silenci per copsar-ne el seu contingut. Darrera de cada nit, de cada sofriment, de cada desert, hi ha una albada. Tagore expressa aquesta esperança amb aquest text: “Si no em dius ni una paraula, ompliré el meu cor del teu silenci i aguardaré. Quiet, esperaré com la nit que vetlla estrellada, i amb el cap decantat de paciència. El matí segur que vindrà, la fosca s’esvairà, i la teva veu, brollant en rius d’or, esberlarà el cel.

Moratiel ho expressa amb aquestes paraules: “Totes les preguntes de la nit ens les respon l’albada, ja que l’albada és fecunda. Les hores doloroses entren dins el ritme de la vida. La nit no és eterna, mai li falla l’albada. Els ocells l’esperen cantant”.

Sl 129, 1-8

Des de l’abisme us crido, Senyor.

Escolteu el meu clam.

Estigueu atent, escolteu

Aquest clam que us suplica.

Si tinguéssiu en compte les culpes,

Qui es podria sostenir?

Però és molt vostre perdonar,

I això ens infon respecte.

Confio en la paraula del Senyor,

La meva ànima hi confia.

Espera el Senyor la meva ànima,

Més que els sentinelles el matí.

Que esperin el matí els sentinelles!

Israel espera el Senyor,

Perquè són del Senyor l’amor fidel

I la redempció generosa.

És ell qui redimeix Israel

De totes les seves culpes.

7.- SILENCI BUIT
Hi ha un silenci molt perillós, és el que brolla del nostre egoisme, del nostre desamor, de la nostra manca d’esforç per implicar-nos en la vida, de “ser-hi”, en la vida, en la comunitat. Això demana participar personalment, responsable i activament en els projectes comunitaris, de la congregació, en els projectes pastorals. Demana sortir de nosaltres mateixes i això no és fàcil, sovint resulta més fàcil restar al marge i callar, que és l’actitud del qui diu: “ja s’ho faran, a mi que em deixin tranquil·la, ja no sóc jove, a mi no em toca”.

També hi pot haver un silenci buit, una indiferència davant les penes i alegries dels altres, encara que aquest no es dóna tant entre nosaltres. Seria més comú entre aquelles persones que tenen el seu món interior tan petit que no hi cap ningú fora d’elles mateixes. Amb tot, però, ens pot passar que a vegades no ens esforcem prou per comprendre i compartir el sentiment que un determinat esdeveniment provoca en l’altre. Ens imaginem automàticament la situació, la valorem segons els nostres criteris o la nostra manera de ser, i donem per fet que ell o ella ho viu segons el nostre prisma. Així provoquem a la pràctica que, quan nosaltres creiem que hem compartit i acompanyat algú en una determinada experiència, per aquesta persona ha estat, de fet, una experiència d’incomprensió, de silenci buit davant d’una vivència personal. Seria aquell cas quan diem o pensem: “no n’hi ha per tant”, o quan endutes per les nostres moltes preocupacions o per la pressa, només esperem que acabi per continuar amb les nostres coses. Fent un petit esforç però, escoltant de veritat què ens estan dient, aparcant un moment el nostre petit món atrafegat, i les nostres classificacions i etiquetes, comprendríem el dolor o l’alegria que pot suposar un determinat fet pel qui ens parla, i fent-ho podríem fer-li més costat.

També el silenci buit pot ser fruit d’una por a quedar malament. Estem tan pendents de la imatge que donem, que podem tenir de nosaltres, que preferim callar. Evidentment, si no dius el que penses no et poden interpretat malament. El silenci per por és un silenci que ens esclavitza, que no ens deixa créixer en l’amor, ni en res. El silenci del rancor, de l’odi, de l’enemistat, aquests altres silencis que són font de tant sofriment entre amics, entre famílies, entre germans! D’aquests silencis sí que ens n’hem d’alliberar, perquè és el silenci del pecat, del paradís perdut, de la mort, perquè aquests silencis maten. Adam i Eva es van amagar de Déu, no volien dir res; quan vivim aquests silencis no en surt més que mentida, és la serp que m’ha enganyat, la culpa sempre és de l’altre.

Sir 20, 5-8

Hi ha qui calla i passa per savi

I n’hi ha qui es fan avorrir de tant parlar.

Hi ha qui calla perquè no sap què respondre

I n’hi ha que callen perquè saben quin és el moment de parlar.

L’home savi calla fins que arriba el moment oportú,

Però el fanfarró i l’estúpid no l’encerten mai.

L’home que xerra molt es fa insuportable

I qui es vol imposar es torna odiós.

Que n’és, de bonic, veure canviar aquell que has renyat,

Ja que així evitaràs una falta voluntària.

Demanem al Senyor del silenci i de la paraula que ens ajudi a viure’l com una tasca important. Que cadascuna de nosaltres aprenguem a estar allà on som, a l’hospital, a l’escola, amb els ancians, al monestir... A viure amb atenció interior per retrobar el nostre centre de gravetat que és l’amor. El silenci ens ajuda a trobar-lo a desitjar i respectar la recerca dels altres, de manera que el silenci de cadascuna sigui un encontre. I recordem que tot encontre l’hem de fer des del buit, només ens podem donar les mans i abraçar-nos si no hi tenim res. I aquest buit serà la nostra plenitud perquè el silenci és acollidor i ens permet viure plenes de Déu que vol dir plenes d’amor.

Per acabar deixeu-me que us llegeixi un text del Cistercenc Tomàs Merton, que d’una manera poètica resumeix tot el que us he intentat dir.

“El monjo és una persona que no ha pogut dir no a la necessitat de buscar Déu, el Déu desconegut, en el misteri o en el silenci de la saviesa impenetrable. Tota la substància de la vocació és amagada en el silenci on Déu i l’home es troben. I, en el profund silenci, la saviesa comença a cantar el seu càntic infinit, inexpressable: un cant secret que ella murmura a l’ànima solitària. És el càntic que ha de cantar cada una de nosaltres, el que ha composat per a cantar-lo en nosaltres. I, si no unim la nostre veu a la d’Ell, no ens realitzarem mai del tot, car és el càntic de la nostra pròpia vida, que brolla com un torrent del cor mateix de Déu. El càntic que cada home canta en secret i en l’Esperit de Déu, es fon misteriosament amb les notes desconegudes del cant dels altres homes. Les veus dels qui estimen Déu formen un cor immens, l’harmonia del qual només es copsa en el silenci, ja que la música que cantem amb Déu s’identifica amb el silenci de Déu. Allí, música i silenci fan una sola cosa i manifesten la saviesa, perquè és allí on la veu de la Saviesa ens atreu vers el camí silenciós de la presència de Déu.

La vida monàstica està del tot centrada en aquest silenci grandiós de Déu que mai ningú no ha pogut explicar, i que, amb tot, és en el cor de tota realitat. Escoltant aquest silenci que impregna el cor, el monjo es meravella de l’amor de Crist a qui no ha vist mai, al qual coneix gairebé com a si mateix, sentint la presència secreta del Verb que es dilata en ell com un meravellós somrís amagat. El monjo és aquell que, sol i pobre, però ric d’un amor que abasta el món, sent dintre seu com el silenci de Déu es dilata en un gran somriure: la presència del Verb infinit, pel triomf de la seva creu, ha adquirit el dret d’exultar en els nostres cors”.

Que la Mare de Déu que fa camí amb nosaltres ens ajudi amb la seva mirada silenciosa però profunda, plena de misericòrdia. Ja que només des d’aquesta dimensió de profunditat que ella ens comunica serem el que, per Jesucrist i amb la força de l’Esperit Sant, espera de nosaltres.

Montserrat Viñas

Abadessa del Monestir de St. Benet de Montserrat