Llar de Mossèn Lluís Vidal

Les Ponències

2011-11-22T03:51:00.000-08:00

1a.-) La nova era: Entre el desconcert i l’esperança

* Santiago Ramentol i Massana, professor de Comunicació científica de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB
* David Jou i Mirabet, catedràtic de física de la UAB
* Joan Manuel Tresserras, professor de la Facultat Ciències de la Comunicació de la UAB

2.a-) Dinamismes de caos, perjudicis i aspectes positius

* Jaume Botey i Vallès, professor d’història de la cultura a la UAB
* Jaume Funes i Artiaga, psicòleg educador i periodista

3a.-) Invariants humanes: El que mai es pot oblidar

* Ramon Mª Nogués i Carulla, biòleg i professor de la UAB

* Begoña Román Mestre, professora de filosofia de la UB

4a.-) Com viure i comunicar la fe cristiana en aquesta situació

* F. Javier Vitoria Cormenzana, professor de Deusto

Si voleu veure el programa i el resum que porta de cada ponència, feu clik en aquest enllaç

http://www.cristianismexxi.cat/congressos/congresVII/congresVII.html#1

Com complement dels ponents, cal afegir que els Sr. Tresserras es va manifestar obertament NO creient i que el Sr Vitoria, clergue en actiu i teòleg

La presidenta de Cristianisme Segle XXI, en la seva presentació, va indicar que s’havia convidat a tots els bisbes de Catalunya, però cap la va acceptar. Això ja és habitual, amb l’excepció, que jo recordi, d’un any que va venir l’actual bisbe de Sant Feliu.

El que si va venir a “treure el nas”, com també és habitual, va ser el Director d’Afers Religiosos de la Generalitat

Les dues jornades van començar amb una pregaria

Les intervencions del congressistes van ser moltes i variades, i van permetre als ponents aclarir punts que no havien tingut temps d’explicar, i contestar als temes concrets dels qui preguntaven. Només en cito una

S’han de regular les noves tecnologies?

Sembla que si, però qui és el guapo que ho farà?, El valent serà el dolent de la pel•lícula, i serà foragitat pels mitjans de comunicació, com ja passa ara.

Joan

La bossa inesperada

2011-09-28T09:16:00.000-07:00

El president de la Generalitat, Artur Mas, li va demanar diners ahir a Jorge Fernández Díaz, vicepresident tercer del Congrés. No és que li sol•licités a un polític del PP, que pot formar el pròxim govern espanyol, millor finançament per a Catalunya i la Generalitat. L’hi va demanar a títol personal per aportar el seu òbol a la missa de la Mercè.

El que va passar és que ahir no hi van haver seients reservats per a les autoritats als laterals, al costat de l’altar de la basílica de la Mercè. Era una novetat respecte a molts anys anteriors, i les autoritats es van asseure a les primeres files davant l’altar. Lògicament, ningú no hi va posar problemes. Representants del món polític, cultural i militar van seguir de manera normal la cerimònia, però alguns no van caure que allà, on se situen sempre els feligresos, “es passa el caixonet d’almoines”, en aquest cas, una bossa per recollir donacions.

Alguns estaven al cas i portaven un bitllet preparat. D’altres no. Va semblar que algun edil se sorprenia i sortia del compromís dipositant un bitllet de més valor que el que s’espera en aquests casos. N’hi ha que no van deixar caure res. I els que ho volien fer no portaven res a sobre, com el president Mas. Va recórrer a qui tenia assegut just darrere seu, que resulta que era el candidat del PP per Barcelona a les pròximes eleccions. Aquest no va dubtar i li va donar diners. Els que van veure el detall no van explicar quants.

El pregó del bruixot Puyal

2011-09-28T08:49:00.000-07:00

Divendres, a l’hora de l’aperitiu, dues senyores discutien a la terrassa del Bauma sobre el pregó de Joaquim Maria Puyal. A una d’elles, curiosament la més jove (uns quaranta anys), no li va agradar, el va trobar poc seriós. “El pregó de les festes de la Mercè hauria de ser més solemne, a to amb el Saló de Cent, amb els guàrdies vestits de gala, l’alcalde presidint l’acte i tot això”, deia la senyora. I afegia: “No em va agradar que el discurs s’interrompés amb cançons de l’any de la picor”. “Les del final estaven bé, però mira que posar aquella de La Trinca… Això no és seriós”. La senyora de més edat (setanta anys ben bons), al contrari, estava encantada amb el pregó de Puyal, “un noi senzill i encantador”. “Ja era hora que la tradició del pregó es renovés –deia–, que es respiressin aires nous al vell Saló de Cent. Si Montserrat Carulla i la seva filla Vicky van aconseguir amb el seu pregó mostrar una mica de ‘teiatru’, el noi Puyal ha posat la ràdio, ràdio de la bona, al Saló de Cent i ha convertit el pregó seriós que tu dius que t’hagués agradat –amb el qual gairebé sempre s’adorm la major part de la gent– en un pregó radiofònic”, deia la senyora gran. “Jo crec que és el que s’esperava d’ell, perquè és un gran comunicador, amb una reeixida carrera i que parla un català bonic, net i gens complicat, perquè tothom l’entengui, que és creïble i és capaç d’emocionar amb el que diu”, va concloure la senyora.

A mi em va agradar el pregó de Puyal. Un pregó radiofònic, comdeia la senyora de més edat; un pregó, afegiria jo, descaradament i gloriosament radiofònic, un pregó que, a diferència de molts d’altres, es recordarà. A mesura que el pregó anava avançant, em recordava aquella formidable Crónica sentimental de España que el meu col•legaimestre Manolo (Vázquez Montalbán) va publicar a la revista Triunfo a finals dels anys seixanta. Una crònica, tant la de Manolo com la de Puyal, feta de sentiments i acompanyada amb cançons, només que en la de Manolo figuren escrites, sense la música (encara queamoltes d’aquestes velles coples la música és en les mateixes paraules), i en la de Puyal s’escolten, tal qual, en la veu de tal o de tal altre.

Unes cròniques fetes de sentiments, però treballades de manera molt diferent. El cronista Manolo és un escèptic. No en va reprodueix abans d’endinsar-se en el seu relat una extensa cita del discurs d’ingrés a l’Acadèmia de la Llengua d’Antonio Machado. Parlant dels sentiments, el señor Antonio escriu: “Com a ressonàncies cordials dels valors en voga, els sentiments varien quan aquests valors es desdauren, floreixen o són substituïts per d’altres. Quants segles durarà el sentiment de la pàtria? Hi ha qui plora al pas d’una bandera, qui es descobreix amb respecte, qui la mira passar indiferent, qui sent davant d’ella antipatia, aversió. Res tan voluble i tan divers com el sentiment. Això haurien d’aprendre els poetes que pensen que en tenen prou amb sentir per ser eterns. Alguns sentiments perduren a través dels segles, mes no per això han de ser eterns”.

Joaquim Maria Puyal es mostra, al contrari, més esperançat, més entusiasta pel que fa a diem-li la immortalitat de certs valors, de certs sentiments. Puyal és dels que creuen que els catalans units som invencibles, i posa com a exemple la vaga de tramvies que va viure Barcelona a començaments dels cinquanta. “Ningú va pujar al tramvia!”. És dir, que si demà tots els catalans ens neguem a fer la declaració de la renda, també serem invencibles. Puyal parla infinitament millor que la majoria dels nostres polítics, i el que diu, ho diu convençut, d’aquí el seu encant.

Puyal evoca una Barcelona feta de sorolls, de veus, de cantonades –el petit coin de rue de la cançó realista de la França de postguerra–, de vells cafès, avui trist, vergonyosament desapareguts; la Barcelona de la vella Facultat, dels grisos, la Barcelona d’Ocaña i del Zeleste, dels seus primers anys de ràdio, del Barça… Una ciutat que es confon amb la seva vida, la vida d’un barceloní de soca-rel, nascut a quatre passes de l’Ajuntament, i alhora nét d’immigrants catalans. És tan convincent el mestre Puyal (com l’anomenen Jordi Basté i altres companys més joves) en el seu barcelonisme que un acaba per sentir una mica de vergonya d’haver-se apropat, alguna vegada, a l’estació de França en un va intent de pujar a un tren que el portés nord enllà, au pays qui nous ressemble.

Puyal juga amb els sentiments i de la Barcelona invencible de la vaga de tramvies passa, en un tres i no res, a la Barcelona olímpica, i pronuncia les cinc paraules màgiques que al seu dia va pronunciar el senyor Samaranch: “A la ville de… Barcelona!”. I el públic s’emociona i aplaudeix quan Puyal evoca la figura de l’alcalde Maragall saltant d’alegria. Cadascú té les seves paraules màgiques, com les que va pronunciar el president Tarradellas: “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!” (avui dia aquesta frase s’utilitza per preparar programes radiofònics en els quals l’enginy, és un dir, es barreja amb la mediocritat). La meva n’és una altra: “Españoles, Franco ha muerto”, que va pronunciar un somicaire Arias Navarro (frase que, com la del president Tarradellas, serveix per preparar o amanir aquells mateixos programes radiofònics).

El mestre Puyal és tot un bruixot en aquest difícil art d’entusiasmar la gent, dominant com pocs el ritme precís i la tonalitat de la frase. I per acabar el seu pregó, es va treure de la màniga ni més ni menys que la necessitat del lideratge. Barcelona necesita un líder, un líder de veritat, no prefabricat, capaç de reinventar Barcelona, capaç de tornar la il•lusió als barcelonins, va llançar el bruixot Puyal. L’alcalde Trias el va contemplar embadalit. “Seré jo aquest líder?”, es devia preguntar l’alcalde. Aquests polítics…

Joan de Segarra

La Vanguardia del de 25/09/11. pàgina 7 del suplement Viure

Sistachs demana mantenir la identitat davant "l'abundant immigració"

2011-09-28T03:35:00.000-07:00

El cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va demanar ahir als feligresos en la seva homilia en la missa solemne de la Mercè que s'esforcin a mantenir la seva identitat davant «l’abundant immigració d'altres ètnies, cultures i religions que han vingut a casa nostra... Combinant el català i el castellà, va advocar per acollir els nous ciutadans i incorporar-los a la identitat de Catalunya, oferint-los «el millor que tenim.., i per això va valorar com a necessari mantenir la societat lligada al cristianisme amb celebracions com la de la verge de la Mercè.

Sistach també es va referir a la crisi i va reclamar «una actuació conjunta de polítics, sindicats, patronals i grups socials, culturals i religiosos per trobar solucions".

Unes paraules que van escoltar per primera vegada Artur Mas i Xavier Trias com a president de la Generalitat i com a alcalde de Barcelona, respectivament, en un acte que va reunir les màximes autoritats autonòmiques i municipals, i al qual no van assistir, com ja fan des del 2007, els regidors d'ICV, en desacord amb el fet que el consistori participi activament ,en una litúrgia religiosa.

Publicat al Periódico del 25/09/2011

Era forester i em vareu acollir

2011-09-11T11:05:00.000-07:00

ORIOL DOMINGO

La Vanguardia del dia 11 de setembre de 2011, pàgina 44

Actuació conjunta de les vuit parròquies de Santa Coloma de Gramenet i dels professionals i els voluntaris de Càritas davant la creixent xenofòbia

La pancarta no penja a l'Ajuntament de Badalona, ni a la seu de Plataforma per Catalunya (PxC). Penja a la part alta del campanar de l'església major a Santa Coloma de Gramenet, l'edifici històric i religiós més emblemàtic de la ciutat. A la pancarta està escrita una frase breu, clara, positiva, cordial. En català. “Era foraster i em vareu acollir” . Paraules de Jesús segons consten en l'Evangeli de Mateu (25, 34-46).

Judici final definitiu. Aquestes paraules de Jesús formen part de l'episodi del judici final definitiu de la humanitat segons el Déu de Jesús. Judici definitiu. Versa sobre com cada ésser humà tracta un altre ésser humà. "Veniu, beneïts del meu Pare (...) perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vareu acollir;;anava despullat, i em vareu vestir; estava malalt i em vareu visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.

Aquesta iniciativa eclesial és ben rebuda entre els ciutadans i les autoritats municipals. Contrasta amb el tarannà dels que acullen malament als forasters i vinculen immigració amb delicte. La frase de la pancarta vol transmetre a tots el missatge evangèlic d’acollida Missatge mil•lenari i, alhora, molt actual quan la xenofòbia creix. Aquí i allà es donen símptomes de menyspreu a les persones, pors irracionals, manipulacions, polítiques agressives. Hi ha casos d'aquest tipus en aquests temps regirats i de crisi econòmica i moral. Així PxC ha entrat a l'Ajuntament de Santa Coloma amb tres dels seus 25 regidors.

Les parròquies de la zona intensifiquen la seva tasca a favor de l’acollida, la solidaritat i la convivència. Aquest missatge s'adreça als catòlics i també als ciutadans en general. L'objectiu és propiciar la reflexió sobre les actituds xenòfobes que puguin donar-se i evitar que esclatin episodis d'aquest caràcter.

La pancarta al campanar forma part d'un pla traçat per les vuit parròquies de l'arxiprestat de Santa Coloma. Compta amb el suport dels professionals i voluntaris de Càritas. Missió de Càritas és acollir les persones necessitades, proporcionar ajuda directa, mantenir els objectius de sensibilització i denúncia. Són actuacions que, a més, desemmascara aquella demagògia que parla d'una suposada discriminació dels autòctons, inclosos els antics immigrants, en benefici dels nous immigrants procedents de països pobres i extra comunitaris.

Missatge d'acollida. Salvador Bacardit (vicari episcopal del Barcelonès Nord, delegat de Càritas, rector de l'Església Major) comenta: "Volem fer arribar a la ciutadania, des d'un lloc tan visible i simbòlic com el campanar de l'Església Major, un missatge positiu que contribueixi a l'acollida dels immigrants. És el missatge cristià del 'era foraster i em vareu acollir'. Cal deixar de veure els immigrants com a competidors en el moment de buscar feina o de rebre prestacions socials. Cal descobrir-hi el rostre de Crist que va venir a fer-nos a tots germans i fills del mateix Pare ".

Un dels elements que les parròquies de Santa Coloma van tenir en compte en optar per col•locar la pancarta al campanar va ser una crònica de La Vanguardia. Aquest diari va publicar al passat 12 de juny l'article “Aquesta és també la teva terra”. Informava de l'aportació de bisbe Joan Carrera (1930-2008) al fet immigratori. Carrera ofereix un model d'acollida, des de les perspectives cristiana i catalanista. Aquest model arrenca del període del segle XX en què hi va haver una forta onada immigratòria espanyola en uns moments en què Catalunya no tenia institucions nacionals pròpies ni recursos per gestionar satisfactòriament aquell fenomen.

El bisbe Carrera citava el document episcopal Arrels cristianes de Catalunya, de 1985, per explicar el paper pioner exercit per l'Església en aquelles circumstàncies. El text dels bisbes deixa constància d'un fet incontrovertible: "Al voltant de les parròquies (única presència activa, durant molts anys, de la societat catalana en les zones de més immigració) han sorgit escoles, cooperatives d'habitatges, agrupacions culturals i fins i tot sindicals "

Oriol Domingo

Pilar Rahola

2011-06-18T02:35:00.000-07:00

Pilar Rahola

La Vanguardia del 17/06/11, pagina 21

Recullo les declaracions d'e-noticies, arran d'una entrevista a RAC1 a Arcadi Oliveres, la insinuació és molt clara: "Pot ser que una part d'aquesta violència hagi estat originada per agents policials vestits de paisà, perquè sé que en ocasions anteriors s'havia produït"

La mateixa idea corre per la xarxa i de sobte un moviment que diu ser assembleari parla per boca d'improvisats representants i assegura que la violència és dels altres, d'uns que passaven per allà, i que ells són pura pau i amor. Aleshores, els milers de congregats sota l'explícit lema de boicotejar als parlamentaris, només volien abraçar-los? Les imatges d'extrema violència dels joves, són pur photoshop? Intentar el boicot a un Parlament que han votat milions de persones, és un gest d'amor? I la responsabilitat d'encendre els ànims contra els representants públics, recau en agents infiltrats dels Mossos? La tirallonga de preguntes podria continuar fins al deliri, no endebades algunes són molt relliscoses. Per exemple, com és possible que un dels convocants contra el Parlament fos la Federació d'Associacions de Veïns? Han fet una assemblea entre els ciutadans de Barcelona?, És lícit que una entitat pública animi a boicotejar un Parlament?, Utilitzem el nom dels veïns per fer baixa política?

Preguntes ... Preguntes que tenen a veure amb l'enorme frivolitat amb que determinada progressia ha confrontat algunes qüestions fonamentals. Per exemple, el respecte a l’autoritat, a la policia. A Catalunya s'ha considerat normal, progre i divertit menysprear als diputats, ridiculitzar als líders polítics i, sens dubte, demonitzar els Mossos com si no fos un cos democràtic, sinó l‘última herència dels grisos d'abans.

La delirant versió de Oliveres respon a aquests vells fantasmes que se senten tan còmodes en l'assemblea permanent com incòmodes en l'ordre establert. Els violents de l'altre dia són fills d'aquesta cultura del gratis total, el mínim esforç i, sens dubte, el menyspreu a tota idea d'autoritat. Surten al carrer, munten les seves tendes de campanya i tot l'univers mediàtic els converteix en protagonistes de la vida política del país.

Poc importa que tres milions de persones haguessin votat pocs mesos abans. I quan s'aixeca una porra, després d'hores d'intentar negociar el treure objectes de risc, s'activa l'efecte Pavlov adolescent i es criminalitza la policia. Gens sorprenent si en aquest país el principal enemic de la policia ha estat el seu mateixi conseller. Al final passa el que passa i fem cara de sorpresa. Però és la sorpresa del culpable. Perquè som nosaltres qui hem alimentat el menyspreu a l'autoritat. I per això el que diu Oliveres no és nou, encara que sigui al•lucinant. Respon al de sempre, una vella progressia amb síndrome de Peter Pan que enyora els temps en què contra Franco vivia millor.

El Periodico digital

2011-06-18T02:27:00.000-07:00

El Periodico digital del dia 17/06/11

Los actos de violencia de manifestantes contra políticos del miércoles ante el Parlament han profundizado las discrepancias internas en el movimiento del 15-M. Unas discusiones que abarcan desde la organización interna hasta la estrategia de futuro, pasando por el análisis de lo sucedido en el parque de la Ciutadella y la ya clásica discusión sobre qué hacer con la acampada de la plaza de Catalunya. Es tal la división que ayer se desconvocó en el último minuto una rueda de prensa para valorar los sucesos de la Ciutadella y las valoraciones del conseller de Interior, Felip Puig, dada la imposibilidad de consensuar un discurso unificado.

La corriente mayoritaria en el 15-M es desmarcarse de las agresiones a los diputados, criticar la manipulación que, a su juicio, se ha hecho de los altercados y tratar de rehacer la imagen del movimiento con la vista puesta en la manifestación del próximo domingo.

Respecto a la violencia, más de un indignado reconoce que fue un error convocar una acción para «parar» el Parlament. Ayer se oían opiniones favorables a haber mantenido la concentración a las puertas del parque de la Ciutadella pero permitiendo el acceso de los diputados. «Era bastante inevitable que hubiera agresiones por el tono de la movilización en sí, que planteaba un bloqueo», reconoce Juan, uno de los veteranos del movimiento. «Hubiera preferido que nos hubiéramos sentado en el suelo en silencio y dejando pasillos como muestra de rechazo. Pero se decidió en asamblea otra cosa. La grandeza del asamblearismo es su miseria», admite Jorge. Sobre la opción de haber dejado un pasillo, otro indignado de los más veteranos admitía: «Si nos costaba hacer un pasillo de seguridad en la plaza de Catalunya, imagínate el miércoles».

RELATIVIZAR LA VIOLENCIA / En sus antípodas, una parte de los indignados cree que tirar pintura a un diputado no es una agresión comparado con la agresión de los recortes sociales o la, según ellos, provocación previa de los Mossos d'Esquadra. Este sector sostiene que las agresisones fueron promovidas por policías camuflados. Otros alegan que varios miembros del movimiento okupa fueron los que trataron de proteger a algún diputado agredido. También hay quien cree conveniente mejorar la organización y disponer un servicio de seguridad interno.

La controversia también tiene que ver con la capacidad de respuesta pública ante sucesos como los del miércoles. Miembros del movimiento ven necesario crear un grupo coordinador de las diferentes comisiones, un núcleo que pueda responder de forma ágil y no dilatar durante horas la emisión de un comunicado de condena.

FALTA DE RODAJE / Sobre la organización también hay debate. Algunos creen que se deben mantener los ritmos internos frente al que demandan los medios. «Existen problemas de coordinación, es algo normal en un movimiento sin líderes. Los medios de comunicación piden resultados, pero nosotros no tenemos experiencia», reconocía ayer Oriol.

Mientras, el grupúsculo que resiste en la plaza de Catalunya actúa ya al margen. Ayer convocaron en la plaza tres días de fiesta «Antisónar». Ante ello, el Ayuntamiento ya ha tomado medidas: poner vallas alrededor de la plaza para evitar la entrada de vehículos y anunciar sanciones si se superan los decibelios permitidos. El movimiento de indignados lleva días tratando de evitar la presión interna de los que resisten en la plaza, y confía en que la manifestación del domingo sea para ellos una segunda oportunidad.

Fidel Masreal

Text d'agraïment

2011-05-20T04:27:00.001-07:00

Fotos MOU-TE

2011-05-18T02:21:00.000-07:00

Mou-te. Resum del programa

2011-05-17T02:26:00.000-07:00

Definició d’envelliment actiu i d’envelliment saludable

L’envelliment saludable es defineix com el procés d’optimitzar les oportunitats de salut física, mental i social que permetin a la gent gran participar activament en la societat sense patir discriminació i gaudir d’una qualitat de vida bona i independent.

Aquest concepte és molt semblant al d’envelliment actiu promogut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i entès com el procés d’optimització de les oportunitats de participació, salut, benestar i seguretat de totes les persones a mesura que avança el cicle de vida. Davant d’una concepció encara avui molt arrelada segons la qual envellir implica passivitat i dependència, el nou paradigma posa l’accent en l’autonomia, els drets socials i la vinculació relacional de la gent gran.

Envellir de forma activa i saludable significa gaudir d’autonomia, és a dir, tenir control sobre un mateix i capacitat de definir les pròpies necessitats i d’actuar d’acord amb aquesta percepció. Implica, no només fer les coses per un mateix, sinó tenir el control sobre com es fan, i això requereix disposar de la informació necessària per decidir.

El model biopsicosocial: L'ésser humà, un ésser psicosocial

La persona és un ésser multidimensional, global integrat en una estructura física (dimensió biològica) una sèrie de funcions psíquiques, comportaments i emocions (dimensió psíquica) i immers en diferents àmbits (família, amistats, comunitat), en els que es relaciona (dimensió social). Aquestes tres dimensions indivisibles i interrelacionades configuren la persona com un ésser biopsicosocial

MOU-TE incorpora un conjunt de tallers, amb activitats tant físiques com mentals, que es centren en la prevenció i la promoció de la salut i el manteniment de l’autonomia, en el marc del model biopsicosocial, per facilitar la qualitat de vida de les persones grans.

Objectiu general

L’objectiu general és l’estimulació, potenciació i manteniment del màxim nivell de qualitat de vida i d’autonomia en la realització i manteniment de les activitats de la vida diària (ABVD), tant dins l’entorn familiar i social com en el comunitari.

Objectis específics

Conèixer tots aquells aspectes relacionats amb el procés d’envelliment per poder comprendre la seva situació actual
Trencar estereotips sobre l’ activitat mental i l’ edat, i estimular el pensament positiu
Adquirir uns aprenentatges que estimulin les persones a viure amb salut i benestar, a través de pautes i hàbits que permetin afrontar l’ envelliment de forma digna.
Millorar l'autoestima, confiança, tolerància, comprensió, comunicació, escolta i col•laboració de les persones participants.
Promocionar l’envelliment actiu amb activitats físiques per mantenir i millorar el desenvolupament personal, i estimular la creativitat i motivació.
Conscienciar sobre el propi cos, la seva cura i les eines d’autocontrol.
Conèixer i valorar la utilització de les diferents ajudes tècniques compensatòries, així com la adequació i reestructuració de l’entorn domiciliari per tal de millorar la qualitat de vida i la realització de les ABVD (Activitats Bàsiques de la vida diària)
Potenciar l’endarreriment o atenuació de la manca d’autonomia personal.

MOU-TE : Continguts

Conceptes i eines per al desenvolupament i benestar personal

Envelliment i vida activa
Autoconcepte
Autoestima
Assertivitat
El son
La respiració
Tècniques de relaxació
Les ajudes tècniques compensatòries

Funcions cognitives

Atenció
Memòria
Funcions Executives
Llenguatge

Funcions sensorials

El Tacte
La Vista
L’oïda
L’olfacte i el gust

Funcions motrius

Marxa
Equilibri Dinàmic
Equilibri Estàtic
Flexibilització
Tonificació
Lateralitat i Coordinació

Xavier Joan, Silvia Fantou, Lourdes García

Fotos homenatge Maragall

2011-04-11T01:43:00.000-07:00

En Pere ens parla del seu avi

La Casa

L'avi i l'àvia

En Pere parlant amb un assistent

La Roser recitant

La Roser ens explica una anècdota

La Mª Raquel Martori fa la seva intervenció

La Coral Mata de Jonc

La Núria Pugès entrega un record a la Roser

Ara ho fa amb en Pere

La Marta despedint als nèts del poeta

Les fotogtafies d'aquets reportatge i del article han estat cedides per Toni Tejón fotògraf professional. (toni.tejon.gamil.com)

A una casa nova

2011-04-09T02:32:00.000-07:00

Alçant aquestes parets heu pres entre sos caires

lo que era abans de tots: l'espai, l'ambient, la llum:

mai més lliure un aucell travessarà aquests aires

ni una llar errabonda hi aixecarà el seu fum.

Ja és teu, amo, això. Sia! I per mots anys l'esposa

hi regne coronada del riure d'un infant,

i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa,

i s'obri com uns braços als tristos que hi vindran.

I vosaltres, fillada, teniu ja un niu ben vostre.

Si aneu pel món un dia, sabreu lo que això val:

recordareu el batre la pluja en aquest sostre

i com és dolça l'ombra del porxo paternal

La Ciutat del perdó

2011-04-08T12:20:00.001-07:00

Algunes nobles veus que aquí mateix s´han alçat i altres que n´he sentit per altra banda m´han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d'amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: -¿I quin ha d'ésser l´objecte de1 nostre amor, redemptor de la ciutat?- Jo diria: -El que el cor vos diga en cada moment -.I quan tristament pressento que més d'un hauria de respondre'm: -És que en aquest moment el cor no, em diu res!.

¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demana perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonda per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells.Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar,i del port que trafiqueja i de la ciutat que s´aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s´hagi d´esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l´hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s´agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres!.

¿ Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d'atendre a tota altra cosa que no sia ella?.

I això no us despertarà l'amor? ¿Encara preguntareu quin puga ésser son objecte, ara, de seguida? ¿Doncs quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps? I mentrestat ja han mort aixís tres homes,i els que s'esperen...!.

No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n`hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se'l deixi anar i se l´abandoni i se´l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens convé ésser presos d'una manera o altra i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l'amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d´ell i nostre, mentres el sofrim junts; però, en compte d'això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justicia humana fos quelcom segur, infal.lible definitiu com la mort que dóna? què us en sembla?.

Si an aquest home l´haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d'una barricada o a la porta d'una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l´amor d´un ideal ;i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l´heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d'estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l´hora.

I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d'ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l'amor; i so1s per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no ho puguen dir!-;- An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: - Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort.I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la ''ciutat de les bombes"; sinó que l'anomenada us vindrà d'una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l'anomenada us vindrà de l'amor, i Barcelona serà dita: "la ciutat del perdó", i des d'aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.

Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!.

I bella cosa fora que comencessin els més ofesos.

Oda a Espanya

2011-04-08T11:23:00.000-07:00

Escolta, Espanya, la veu d’un fill

que et parla en llengua no castellana:

parlo en la llengua que m’ha donat

la terra aspra:

en’questa llengua pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries i els teus records,

records i glòries només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes vida és la sang,

vida pels d’ara i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies a morts els fills,

te satisfeies d’honres mortals,

i eren tes festes els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos marxar replens

dels fills que duies a que morissin:

somrients marxaven cap a l’atzar;

i tu cantaves vora del mar

com una folla.

On són els barcos. On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, no tens ningú.

Espanya, Espanya, retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t de tant de mal;

que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Excelsior

2011-04-08T11:06:00.000-07:00

Vigila, esperit, vigila,

no perdis mai el teu nord,

no et deixis dur a la tranquil·la

aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,

no miris les platges roïns,

dóna el front en el gran aire,

sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,

del cel al mar transparent,

sempre entorn aigües esteses

que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra innoble,

fuig dels horitzons mesquins:

sempre al mar, al gran mar noble;

sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,

oblida’t de ton regrés:

no s’acaba el teu viatge,

no s’acabarà mai més.

El Cant Espiritual

2011-04-08T11:00:00.000-07:00

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

Però estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor

que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l'eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué "-Atura't"

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria

aturar a tants moments de cada dia

per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

O és que aquest "fer etern" és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra, només, l'ombra del temps que passa,

i la ilïlusió del lluny i del a prop,

i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal:

aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,

és ma pàtria, Senyor: i no podria

ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s'atura,

me'n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucà'ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi...

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s'acluquin aquests ulls humans,

obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia'm la mort una major naixença

La vaca cega

2011-04-08T10:39:00.000-07:00

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentres pasturen

l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Les roses franques

2011-04-08T10:27:00.000-07:00

He vist unes roses d'un vermell pujat,

d'un vermell negrós, d'un vermell morat.

Penjaven gronxant-se del mur d'un jardí;

ningú les pot heure, no es poden colir;

són les roses lliures de la servitud,

són les roses franques, no paguen tribut.

Ni de baix s'abasten, ni de dalt estant:

el gipó o el gerro, no se'n gaudiran.

Brillâ al sol veuran-les des de lluny la gent,

donaran la flaire al bon grat del vent;

mes cap mà atrevida les apomarà

ni alenada humana les mustigarà.

No, com les flors altres, són de qui les vol:

són lliures, són pures, són del vent i el sol.

Passaran la vida gronxant-se i rient

I abrusades se les emportarà el vent.

La fageda de'n Jordà

2011-04-08T10:08:00.000-07:00

Saps on és la fageda d'en Jordà ?

Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,

trobaràs un indret verd i pregon

com mai més n'hagis trobat al món:

un verd com d'aigua endins, pregon i clar;

el verd de la fageda d'en Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud

s'atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot el món

en el silenci d'aquell lloc pregon,

i no pensa en sortir o hi pensa en va:

és pres de la fageda d'en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó!

LAmetller

2011-04-08T10:00:00.000-07:00

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia

entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps

pro en tens tota l'alegria

Homenatge Maragall

2011-03-31T07:16:00.000-07:00

Llar Mossèn Lluís Vidal

Carrer Bigai 12, baixos
08022 Barcelona
llarmnvidal@gmail.com
www.llarvidal.blogspot.com

Acte d’homenatge al poeta Joan Maragall amb motiu dels 150 anys del seu naixement i els 100 de la seva mort.

Tindrà lloc el dimecres dia 6 d’Abril de 2011 a les 18’30 a la nostra llar.

Començarà l’acte amb una biografia del poeta que comentarà el seu nét Pere Maragall, acompanyada d’algunes projeccions.

A continuació la Roser Maragall, també néta del poeta, ens oferirà un breu recital d’una selecció de poesies, conegudes per molts de nosaltres. Seran:

L’ametller
Les roses franques
A una casa nova
La fageda de’n Jordà
La vaca cega
Excelsiori
El cant espiritual.

Per acabar la sessió podrem escoltar la coral “Mata de Jonc“ dirigida per la sra. MªTeresa Giménez que interpretarà unes poesies musicades del poeta. Serà

Jesús de ma infantesa ...................................................W.Reim
Tot baixant per la drecera................................... Fiedrick Glück
La ginesta........................................................ Popular alemana
L’ametller ................................................................Josep Oller
Nit de Sant Joan................................Popular suissa / Mn. Batlle

S’acabarà l’acte amb unes paraules d’agrairem per la col•laboració de tots els que han fet possible organitzar aquest homenatge tant valuós per tots nosaltres i pensat amb tota la il•lusió, que ens farà conèixer encara més la gran persona que fóu el nostre poeta Joan Maragall.

La Legítima

2011-02-12T12:18:00.000-08:00

El viudo o viuda catalán puede hoy disponer de los bienes heredados sin contar con sus hijos

En los testamentos de la mayoría de los matrimonios (es decir, exceptuados los de los ricos de verdad), ambos cónyuges se instituyen herederos el uno del otro, dejando salvada, como es preceptivo, la legítima de los hijos. Muchas veces, cuando en el momento de la firma les explico a los otorgantes el contenido y alcance de la legítima (aquella parte de la herencia , que en Catalunya es una cuarta parte, que la ley obliga a reservar para los legitimarios (normalmente los hijos), alguno de ellos me interpela en estos términos: "Entonces, si no se lo puedo dejar todo a mi mujer (o a mi marido), ¿para qué hago testamento?". La respuesta es sencilla, ya que, si los cónyuges fallecen sin testamento, los hijos lo heredan todo y al viudo o viuda sólo le queda (en Catalunya) el usufructo universal, lo que significa que el sobreviviente no puede vender nada, aunque lo necesite, sin contar con los hijos. Ahora bien, la reacción sorprendida de estos testadores muestra que la legítima es hoy una institución vista con extrañeza y rechazo por muchos ciudadanos. Las razones de este rechazo son profundas. Veámoslas:

1. La pérdida de la autosuficiencia económica de la familia. La familia ha perdido su condición de unidad de producción (ya no gira en torno a la casa como empresa familiar agraria). La producción ha salido del marco familiar, organizándose en empresas. Los miembros de la familia ya no trabajan en casa y para la casa, sino fuera de ella (en la empresa) para cobrar un salario. En su aspecto económico, la familia ha quedado reducida a una comunidad de consumo.

2. El predominio absoluto de la familia nuclear. La familia se compone hoy sólo del padre, la madre y los hijos menores, ya que los mayores la abandonan en cuanto gozan de autonomía económica, por lo que, al final, la familia suele ser sólo la pareja. La familia cuida de preparar a los hijos para la vida, pero ya no es su lugar permanente de trabajo. Y, por otra parte, la familia ha dejado de ser en buena medida la célula de prestación de los servicios asistenciales básicos a enfermos, ancianos, etc

3. La pequeña cuantía de la mayor parte de los patrimonios familiares. En un alto porcentaje, los patrimonios familiares actuales son de subsistencia y están compuestos por el domicilio familiar, quizá una segunda vivienda, y unos parcos ahorros para hacer frente a alguna emergencia, ya que la previsión para la jubilación discurre por derroteros ajenos a la acción privada, en forma de pensiones.

Al integrar estos aspectos de la actual realidad familiar (familia en la que al final sólo queda la pareja y levedad del patrimonio familiar), la conclusión es obvia: ¿qué sentido tiene que, al morir uno de los cónyuges, el otro (que se queda solo) tenga la obligación de pagar la legítima a sus hijos? Unos hijos que (como ya he apuntado en otra ocasión) han recibido por lo general en vida de sus padres, durante su infancia y juventud, mucho más de aquello a lo que tendrían derecho. La respuesta parece evidente: hay que replantearse el mantenimiento de la legítima. La prueba más evidente es la frecuencia con la que los hijos renuncian a su legítima o la dan por satisfecha en vida de sus padres. En esta línea, el primero que abogó por suprimirla en Catalunya ("al menos en caso de institución hereditaria del cónyuge") fue Puig Salellas, en su discurso de ingreso en la Academia de Jurisprudencia (1981), si bien Raimon Noguera se opuso a ello (al contestarle) por su radicalidad, pese a reconocer el divorcio existente entre realidad social y derecho. Pero, por aquel entonces, al comentar este tema con el profesor Víctor Reina, este me hizo una observación (fruto sin duda de su experiencia como abogado matrimonialista) que no he olvidado: "Esto de suprimir de cuajo la legítima hay que matizarlo mucho, porque, en caso de segundas nupcias, puede cumplir una función más que necesaria". Se refería al supuesto del divorciado reincidente que, presionado por su segunda pareja, se olvida (al hacer testamento) de los hijos de su primer matrimonio; si existe la legítima, algo al menos habrá de dejarles. Desde entonces sostengo que las modificaciones en el campo del derecho civil han de hacerse con extrema prudencia, no sea que para resolver un problema se cree otro mayor.

De esta prudencia ha hecho gala el legislador catalán en las sucesivas reformas de la legítima. La ha dejado viva en su cuantía, pero ha limitado fuertemente su exigibilidad e instrumentos de protección, de modo que el viudo o viuda puede hoy disponer de los bienes heredados sin contar con sus hijos, que sólo poseen contra él un derecho de crédito. Así, la legítima catalana, que sirvió históricamente para reforzar la posición del hereu (al ser corta y poderse pagar en dinero), sirve hoy para reforzar la posición del cónyuge viudo. Lo que confirma que los ordenamientos más recepticios al cambio son los que más campo dejan a la libertad.

Juan-José López Burniol

Viejos y solos

2011-01-29T09:01:00.000-08:00

Nunca se puede perder, mientras se tenga una brizna de lucidez, el control del patrimonio de subsistencia

Los dos hechos que han incidido más intensamente, durante el último medio siglo, en la evolución del derecho privado han sido -a mi juicio-la difusión de la propiedad y la prolongación de la vida humana. La difusión de la propiedad ha tenido lugar a partir de 1961, año en el que fue promulgada la ley de Propiedad Horizontal, que es la que ha convertido en propietarios a la mayoría de los españoles. En efecto, hasta esta fecha los propietarios de una finca urbana lo eran de la finca entera, por ejemplo, de la calle Provenza número 267; pero, a partir de aquel año, han pasado a ser propietarios los que lo son de todos y cada uno de los pisos, que pueden ser vendidos y comprados por separado. De ahí el aumento de compraventas y, consecuentemente, de propietarios, que lo son de pisos, aparcamientos, trasteros e, incluso, armarios guardaesquís. Y también ha contribuido a este fenómeno - todo hay que decirlo-la facilidad de acceso al crédito, más allá de lo que era razonable, pues muchas entidades lo concedían sin ponderar la capacidad de retorno del acreditado, fiándolo todo a la garantía hipotecaria de unos inmuebles sobrevalorados en el seno de una burbuja inmobiliaria que, antes o después, tenía que explotar. El otro hecho al que me refiero es la prolongación de la vida humana, fruto de los avances de la medicina, de la generalización de la asistencia sanitaria y, también, de la mejora en la alimentación y en las condiciones de higiene.

Tenemos, por tanto, el caso de muchos españoles que tienen alguna propiedad y alcanzan una edad avanzada. La simple previsión de esta posibilidad ha modificado muchos hábitos. En primer lugar - como ya les he comentado-esta nueva realidad ha modificado la práctica testamentaria habitual de los españoles que no son ricos - es decir, de la mayoría-, ya que, de instituir herederos a los hijos, legándose sólo ambos esposos el usufructo recíproco de sus bienes, se ha pasado a instituirse ambos esposos herederos el uno del otro con plena libertad de disposición, a salvo la legítima de sus descendientes. La razón de fondo de esta mutación sustancial es que los esposos saben que, posiblemente, uno de ellos se quedará solo y llegará a viejo, por lo que quieren que este pueda servirse de lo que le quede sin tener que dar cuentas ni depender de los hijos, no porque estos sean peores que antes, sino porque las circunstancias han cambiado: pisos pequeños, trabajo de la mujer, movilidad laboral…

Pero también es cierto que este viudo o viuda que se ha quedado solo sabe que es posible que el paso del tiempo erosione sus facultades y entre en un largo crepúsculo. De ahí que se preocupe por atender esta situación, que se acentúa en los solteros y en todos los que no tienen hijos. De ahí la frecuencia con que estas personas otorgan, el mismo día, varias escrituras: 1. Testamento vital, con instrucciones precisas a una persona designada al efecto para que impida la prolongación de su vida más allá de lo que es lógico y respetuoso con la dignidad de la persona. 2. Designación de un tutor, para el caso de que se declare judicialmente su incapacidad. 3. Poderes generales, con voluntad expresa de que subsistan aun cuando su percepción haya disminuido y su capacidad no sea plena.

Esta posibilidad de otorgar poderes para el caso de que se pierda - en todooenparte-la capacidad existe sólo desde hace unos años, ya que la tradición jurídica europea - de raíz romana-preceptuaba la extinción (revocación) de los poderes por pérdida de la capacidad del poderdante. Se trata, sin duda, de una solución simple y eficaz para un problema frecuente y grave. Ahora bien, estos poderes deben otorgarse con enorme cautela, ponderando mucho la fiabilidad de los apoderados, sean hijos o no. Por lo que, por mucha que sea la credibilidad que los apoderados ofrezcan, bueno será conferirlos siempre a favor de varias personas para que actúen mancomunadamente, es decir, conjuntamente. Así, por ejemplo, si el poder se otorga a favor de los hijos y estos son dos, conviene otorgarlo a favor de ambos para que actúen a la vez, y, si son cuatro, a favor también de todos, pero para que baste la firma de tres.

Toda esta panoplia de recursos legales, encaminados a paliar en lo posible los efectos de la vejez y de la soledad, han de usarse siempre con un límite que jamás se debe franquear: nunca se puede perder, mientras se tenga una brizna de lucidez, el control del patrimonio de subsistencia, es decir, del techo que sirve de abrigo y de los recursos mínimos para atender al día a día y las contingencias previsibles. Y, si en estas atenciones se gasta todo lo que hay, bien gastado está. Porque ha de quedar muy claro que nuestra generación no les debe nada a nuestros hijos, que han recibido por lo general durante su infancia y juventud, en educación, viajes, ayudas y caprichos de todo tipo, infinitamente más de lo que sería su legítima estricta. Seguramente, y por desgracia, bastante más de lo que ellos les podrán dar a los suyos.

Juan José López Burniol

Almudena Castro-Girona, fue la notaria más joven de España; dirige Aequitas

2011-01-04T01:43:00.000-08:00

Tengo 34 años: ¡cada vez me toca estudiar más! Nací en Madrid con un 25 por ciento de genes catalanes. Soy soltera, pero no me siento nunca sola. Tengo seis hermanos y un abuelo y un tío notarios. Soy católica y practico. En política falta sentido común y sobra mediocridad

“En el asilo le dijeron que les hacía herederos o lo echaban”

Un día me llegó a la notaría un abuelito acongojado porque lo iban a echar del asilo si no hacía testamento...

¿A favor de quién?

De la directora del asilo, que lo había acompañado y estaba esperándole...

¡Qué solos dejamos a nuestros mayores!

No lo sabe usted bien. En Aequitas trabajamos muchísimo para ayudarles, porque muchos están totalmente desasistidos. Aquel anciano se empeñó en hacer testamento pese a todo, porque estaba aterrorizado por la perspectiva de quedarse en la calle.

¿Tenía patrimonio?

Cuatro duros y una casita en su pueblo.

¡Qué dilema para usted!

Lo resolví con un subterfugio legal.

Legítimo, pues era en pro del débil.

Redacté un testamento en el que, efectivamente, hacíamos heredera a ladirectora, pero inmediatamente después, otra última voluntad que invalidaba la anterior.

¡Bien hecho!

A veces con un truquito como ese es suficiente para impedir un abuso. Pero, en otra ocasión, tuvimos que lograr una reforma del Código Civil que ya no pudo evitar una injusticia, pero sí prevenir otras.

Cuéntenos.

Un matrimonio tuvo un accidente a resultas del cual la esposa quedó en coma.

Accidentes así suceden cada día.

Cuando el marido se recuperó, siguió visitando a su esposa... Pero por poco tiempo.

¿Y acabó heredando?

Ese es el asunto. Que de la señora inconsciente sólo se hizo cargo su hermana, quien la cuidó, la alimentó y la vio morir sin esperar nada a cambio. Mientras, el marido la dio por muerta en vida; dejó de verla e inició otra relación.

¿Pero aun así heredó?

Sí, era el heredero instituido, y no pudimos hacer nada para evitarlo.

A veces la ley es un poco miope...

Por eso, para evitar injusticias similares, instamos una reforma del artículo 756 del Código Civil para que en caso de “conducta socialmente reprobable”...

La de ese marido lo fue sin duda.

... se considere “indigno” al heredero y, por tanto, se le pueda privar de la herencia.

Justo y necesario.

Los ancianos son especialmente vulnerables al abuso legal. Vino a la notaría un señor –más cerca de los 70 que de los 60– que insistía en casarse por poderes con una jovencita colombiana de la que estaba locamente enamorado tras unos meses de relación “por internet”.

¡Qué peligro!

Lo convencí de que se dieran más tiempo; que antes la viera en persona, pero él insistía y vino a la notaría... ¡Cinco veces!

En la red todo va tan deprisa...

Al final, el hombre me dijo que “la necesidad es la necesidad” y que no podía esperar más para traerse a la chica.

Esas necesidades las carga el diablo.

Así que hicimos los poderes y se casó a distancia, con lo que la colombiana pudo conseguir sus papeles y venirse a España.

¿Y comieron perdices?

No es difícil adivinar que un año después aquel señor volvió a venir a la notaría para tratar de deshacer el matrimonio con un compungido: “¡Cuánta razón tenía usted!”.

Lo que no mata enseña.

En otra ocasión intervinimos porque un anciano con afasia y otras deficiencias fue acompañado hasta la notaría por una senyora de origen oriental que llevaba casada tres meses con él e insistía sospechosamente en que extendiéramos un documento en el que el anciano se comprometiera a traer a España los hijos de ella y hacerse cargo de ellos.

Veo que hacen una gran labor.

Cuando estudiaba, sacaba matrículas, pero también descubrí que, si sólo te dedicas a empollar, no tiene ningún mérito sacar buenas notas. Es mucho más gratificante compartir lo que aprendes.

Y usted pudo con la oposición.

Pero donde crecí de verdad fue antes, en un internado inglés que me abrió los ojos al mundo a los 14 años: allí conocí gente de todo el planeta y me di cuenta de que si no trasciendes tu cultura, tu país, tu familia y amigos, vives la mitad, pero es que, además en la distancia, aprendí a apreciarlos

¿Sacó las opos a la primera?

A la segunda. Tuve suerte: en tres años pude dominar los 400 temas, cuando la media es de entre siete y nueve.

¿Cada año hay más opositores?

Menos. Me temo que quienes suben viven hoy en la cultura de lo fácil y lo inmediato. Y la oposición no es ni fácil ni rápida.

Prefiero creer que este país hoy ofrece mejores oportunidades a los mejores.

Yo creo que la perspectiva de cinco o seis años encerrado estudiando es disuasoria.

¿Cuál fue su primera plaza?

Pasé seis años en Molina de Aragón: medijeron que, en vez de coche, me comprara un quitanieves: el primer invierno llegamos a estar a 25 bajo cero. Y me saqué el carnet.

Tras la oposición, sería un paseo.

Pues no, suspendí... ¡la teórica! Cometí doce fallos en el test.

Supongo que por empacho opositor.

Después quise venirme a Barcelona. Mi abuela era de Sant Joan de les Abadesses.

Pues bienvenida a casa.

Es una ciudad que no deja tiempo libre, pero para Aequitas lo encontramos.

LLUÍS AMIGUET
La Vanguardia del dia 3 de gener 2011, La Contra

Todo lo que queria saber sobre la uva

2010-11-30T11:26:00.000-08:00

Article de Magí Camps, publicat a La Vanguardia del dia 29 de Novembre, pàgina 48

Nota: el resaltat amb color groc del final és el que fa referència a l'Artur Mas

Como ya apunté la semana pasada, el vino es otro de los elementos que definen la dieta mediterránea. Desde el siglo XIX, el cultivo de la viña y la elaboración del vino tienen voz propia en el diccionario académico: la viticultura y la vinicultura. Cultas palabras compuestas formadas a partir de voces latinas. Lo que sucede es que resulta difícil disociar el cultivo de la vid de la elaboración del vino, por lo que, desde 1936, tenemos en el diccionario la vitivinicultura.

Noé fue, pues, un vitivinicultor avant la lettre. Luego la cosa se fue profesionalizando hasta el punto de que el vinicultor sigue elaborando caldos, pero los conocimientos relativos a su elaboración se convierten en carrera universitaria y al titulado se le llama enólogo. Viene a significar lo mismo, pero expresado en griego, que supone un grado superior. Los que ejercen la enología se definen como “autores de vinos”.

Desde la vendimia hasta el momento de escobajar (quitar los escobajos –las raspas– de los racimos) y deshollejar (quitar el hollejo –la piel– de las uvas), pasando por el prensado en el lagar para obtener el mosto, la cultura del vino ha dado grandes pasos. El néctar de la vid, tomado con mesura, ayuda a desatar la lengua y convida a la confidencia. In vino veritas. Y si se avanza hacia el terreno de la sensualidad, no hay afrodisiaco más antiguo y natural.

En catalán, al vello púbico se le conoce con el nombre de parrús, que es la uva silvestre, la labrusca. Confieso que aprendí la palabra antes con el sentido púbico que referida a la viña. Los diccionarios, en cambio, van más perdidos que yo, al menos por lo que se deduce a partir de una improvisada encuesta entre amigos y compañeros. El parrús es la pelambrera, dicen estos; mientras que tres diccionarios (DIEC, GDLCy D62) afirman que en el sentido figurado es la vulva. Alguien miente.

Artur Mas disertó sobre el verbo ‘follar’ con la profesionalidad de un enólogo

Sin salirnos del ámbito vitivinícola, el jueves pasado Artur Mas, ante una pregunta impertinente, descubrió sus conocimientos lingüísticos y vitivinicultores al saber definir con precisión la palabra follar: pisar la uva. Este verbo, emparentado con el castellano hollar, tiene, además del significado sexual de todos conocido, ese significado recto. El diccionario del Institut d'Estudis Catalans así lo describe: “Prémer, aixafar, trepitjant”. Y por si no queda claro, añade un ejemplo para despejar las dudas: “Van portar les tines per follar el raïm. Avui farem la verema i demà follarem”. Ay, la polisemia.

Entrvista a la superiora de les monges "Auxiliares Parroquiales de Cristo Sacerdote"

2010-11-14T03:09:00.000-08:00

Article de Maria Pau Lòpez
La Vanguardia del dia 11/11/10

El domingo en que el templo de la Sagrada Família se vistió de solemnidad vaticana para ser dedicado al culto por el Papa de Roma, la elaborada liturgia prevista llevó a escena a siete religiosas que, con gran esmero, limpiaron el altar y pusieron los manteles. La imagen de las monjas realizando esa tarea rodeadas de varones inmóviles ha causado impacto en la sociedad catalana, y ha provocado malestar entre muchos católicos ycatólicas, que ven en la escena una metáfora visual del exiguo papel que la Iglesia católica concede a las mujeres

Las protagonistas, pertenecientes a una orden religiosa denominada Auxiliares Parroquiales de Cristo Sacerdote, no lo ven de esa manera, y afirman no comprender el porqué de tanto revuelo. “Para nosotras fue un regalo, fue llevar nuestra labor cotidiana a un momento muy solemne; lo hicimos encantadas, con entusiasmo y con ilusión”, sostiene Antonia Cano, madre superiora de una pequeña comunidad de esta orden que cuida la sacristía de la catedral de Barcelona. En la catedral son cuatro religiosas –dos españolas y dos mexicanas–, tres de las cuales subieron al presbiterio de la Sagrada Família en la misa del domingo, acompañadas por cuatro hermanas que acudieron de Valencia para la ocasión. Inicialmente, su cometido en la misa papal de la Sagrada Família consistía en preparar y disponer todo lo necesario para la liturgia (cáliz, vinajeras, patena, copones, manteles...), y en supervisar el mobiliario y utillaje de la habitación de la planta baja en la que Benedicto XVI debía revestirse para la ceremonia. Pero el miércoles pasado, cuatro días antes de la celebración, el cardenal Lluís Martínez Sistach, arzobispo de Barcelona, decidió que ellas se ocuparan también de colocar en el altar los manteles, que habían sido cosidos por las benedictinas del monasterio barcelonés de Sant Pere de les Puel•les.

Según el ritual de dedicación al culto de una iglesia, el oficiante –en este caso el Papa– unge el altar con crisma, una mezcla de aceite y perfumes para uso sacramental. Luego, el altar es incensado. “Terminada la incensación, unas religiosas secan la mesa del altar y colocan un lienzo impermeable –se lee en el misal editado para la ceremonia del domingo en la Sagrada Família–; luego cubren el altar con un mantel”.

Cuando llegó ese momento, las siete religiosas de Cristo Sacerdote subieron al presbiterio. Se había derramado aceite en el suelo, y algunas de ellas tuvieron que agacharse para limpiar esas gotas, haciendo involuntariamente que la imagen resultase aún más punzante para muchos telespectadores. “¿Pero por qué se fijan sólo en ese acto de limpiar? Era una liturgia maravillosa, tendrían que informarse y estudiarla antes de hablar sobre eso –reprocha la madre superiora, una madrileña que lleva año y medio en la catedral de Barcelona–. Lo que hicimos fue un honor para nosotras, lo hicimos con gozo y gratitud al Señor, no porque estuviera el Papa, porque lo importante es la acción directa para el Señor”. Ellas recalcan que viven su cercanía al altar como un privilegio. La orden a la que pertenecen, fundada en 1927 en Irun por el sacerdote vasco José Pío Gurruchaga, se dedica a la atención al culto divino, es decir, “acuidar todo lo necesario para la acción litúrgica de la Iglesia”, según Antonia Cano. Eso implica “cuidar los ornamentos, las casullas y albas, los cálices, los copones...; los colocamos en los altares, en la credencia y en el sagrario; y nos ocupamos de que todo esté en condiciones para la celebración de la misa”, explica la madre superiora en la sacristía de la catedral. Con la excepción de los 300 copones de cerámica realizados por las benedictinas de la abadía de Sant Benet, en la montaña de Montserrat, todos los vasos sagrados que se utilizaron en la misa papal proceden de la catedral, y las hermanas están acabando de guardarlos bien. La congregación, que cuenta con unas 200 religiosas en España, lleva 56 años en la seo barcelonesa. Tiene también casas en México, Argentina e Italia. En puridad, y aunque estas monjas se centran en la atención al culto, realizan otros servicios parroquiales, como llevar la comunión a enfermos y atender a los monaguillos. “El canónigo Gurruchaga fue un gran promotor de las misiones, la liturgia y la línea de colaboración de las mujeres en la Iglesia –arguye el sacerdote Josep M. Martí i Bonet, canónigo de la catedral–. Estas religiosas quieren ser las auxiliares de Cristo en el servicio del culto divino, especialmente en iglesias catedrales y parroquiales. Se consideran,amimodo de ver, una especie de restauración de las diaconisas que tantos servicios prestaron en la Iglesia primitiva”. Con nostalgia de las diaconisas habla también la hermana María de la Luz Olvera, mexicana de Querétaro, atareada en la sacristía catedralicia: “Son recuerdos históricos que se están perdiendo, pero las mujeres de la Iglesia primitiva tenían mucha presencia en la liturgia”. Cuenta esta religiosa que más de un feligrés le ha preguntado por la limpieza del altar durante la ceremonia del domingo. “Pero si en el trabajo de cada día lo que menos hacemos es limpiar”, protesta.

Benedictines i Dones en l'Església lamenten la ocasió perduda

2010-11-13T04:23:00.000-08:00

Article de Maria Pau Lòpez

La Vanguardia del dia 11/11/10

La visión de unas monjas limpiando el altar de la Sagrada Família en la misa papal ha sacudido a sectores de católicos de la archidiócesis de Barcelona, sacerdotes incluidos, que ven ahí la plasmación de la poca relevancia femenina en la Iglesia católica. Estos días, muchos de ellos han hecho llegar su malestar a las benedictinas del monasterio de Sant Pere de les Puel•les, porque estas religiosas cosieron los manteles para el altar, lo cual hizo circular la idea de que eran ellas las monjas que participaron en la ceremonia.

En el cenobio benedictino hay consternación por la concepción de la mujer en la Iglesia que, a su juicio, transmite esa imagen televisada. “En un momento de proyección mundial de Catalunya gracias a una ceremonia presidida por el Pontífice, se perdió la oportunidad de dar más relevancia al papel de la mujer en la Iglesia; eso nos ha dolido mucho”, argumenta Gertrudis Nin, abadesa de Sant Pere de les Puel•les.

Nin figura entre los signatarios del manifiesto catalanista de apoyo y bienvenida a Benedicto XVI suscrito por diversas personalidades civiles y eclesiásticas de Catalunya, que fue publicado en prensa italiana en vísperas del viaje. Por eso cree que “el domingo se desaprovechó una ocasión única de mostrar al mundo el papel de las mujeres en la Iglesia catalana”.

De similar parecer es Montserrat Biosca i Duch, presidenta del Col•lectiu Dones en l'Església, un grupo de católicas progresistas que lleva 25 años reivindicando más responsabilidad y visibilidad para las mujeres en la Iglesia. “Ha quedado patente, se ha evidenciado, que la jerarquía eclesial considera que la mujer tiene una misión diferente a la del hombre, que la mujer está sólo para prestar servicios secundarios –afirma Biosca, indignada–. Para los obispos y para el Vaticano, en la Iglesia no existe la paridad entre hombre y mujer”. En su opinión, “la imagen de todos los obispos vestidos de blanco, y de ellas con hábito oscuro, parecía de otra época, de otros siglos”.

La abadesa de Sant Pere de les Puel•les considera que “faltó sensibilidad hacia las mujeres por parte de los organizadores”, y ellas lo han sentido especialmente, pues confeccionaron con ilusión los manteles para ese altar, un bloque de pórfido –piedra durísima– traído de Irán. También cosieron el cojín para la sede papal y otras piezas de tela, y pintaron la velita que encendió el Papa como ritual de iluminación de la nueva iglesia. La frase pintada era “Ego sum lux mundi / Jo sóc la llum del món”, y el cirio fue encendido al poco de que las religiosas de Cristo Sacerdote limpiaran el altar y pusieran los manteles.

De ellas hablan con exquisito respeto todos los consultados por este diario. “Ellas ejercen así su vocación, es su libertad hacerlo; el problema es que haya hombres en la Iglesia católica que piensen que ese es un trabajo de mujeres”, argumenta la presidenta de Dones en l'Església. Según ella, haber incluido a algún diácono o seminarista en esa tarea concreta habría sido una opción de paridad.

Segona part de la visita del Papa

2010-11-13T04:18:00.000-08:00

Pilar Rahola, La Vanguardia del dia 09-11-10, pàgina 23

Varias reflexiones, al albur del histórico viaje de Benedicto XVI a Barcelona. La primera, el éxito. Un éxito sin paliativos, por mucho que se intente tirar agua descreída a tan sacro vino.

Ciertamente no sé si los miles de personas que había en las calles eran menos de las esperadas, pero los datos de audiencia de la televisión son muy rotundos. Que el 33% de la audiencia televisiva estuviera viendo una misa que duró tres horas, más el ángelus, significa un nivel sólo equiparable al fútbol. Por supuesto, debió de ayudar la magnífica realización que hizo TV3, de una belleza plástica extraordinaria, pero la paciencia de tres horas requiere algo más que belleza, requiere convicción. Y aguantó el 33% de media. Quizás el éxito de una visita de estas características, en pleno siglo XXI, tiene más que ver con la televisión que con la calle. Además hay que sumar el éxito internacional que este acontecimiento significa tanto para la Sagrada Família como para la propia Barcelona, cuyos ingresos turísticos no dudo que aumentarán sensiblemente. Incluso, por tener, hasta han tenido éxito los contrarios a la visita, que han podido gozar de su minuto warholiano de gloria en los periódicos de medio mundo. Por cierto, ¿es necesario ser hortera para protestar contra el Papa? Por supuesto no me refiero a todas las protestas, pero algunas parecían más una pasarela de vulgaridad que una protesta cívica. Más allá de esta cuestión, queda lo espiritual de la visita, las declaraciones y las polémicas. En este sentido, algunas cosas. Una, que no entiendo los aspavientos porque el Papa defienda un modelo de familia o esté contra del aborto. ¿Qué nos esperábamos? ¿Un papa hippy? Escandalizarse porque el líder de una gran religión preserva su ortodoxia más allá de los tiempos es no entender nada de su papel. Otra cosa sería que la ortodoxia religiosa hiciera las leyes, pero ahí está precisamente la modernidad, que ha puesto a cada Dios en su casa y a la ley en la de todos. Por supuesto, este gran mamut que tiene dos mil años de historia va muy lento con los cambios, pero ello es una cuestión que atañe a los católicos, que ya están con sus cuitas desde hace tiempo. Aunque lógicamente no es de recibo el papel relegado que la Iglesia otorga a la mujer, y queda como metáfora la lacerante imagen de las monjas limpiando el altar. Y la gratuïta polémica sobre los años treinta es un patinazo –o un roucovarelazo– que nos podríamos haber ahorrado. Pero con todo, Ratzinger deja tras su paso una Sagrada Família engrandecida, una comunidad católica emocionada y un debate abierto sobre el papel de las religiones en la sociedad moderna que es muy necesario. Y sobre ello ha dicho cosas interesantes. En definitiva, un viaje positivo para los creyentes, interesante para los descreídos y positivo para la ciudad. Ojalá otros líderes religiosos aportaran tanto

De la doble moral a la burka

2010-11-03T03:20:00.000-07:00

Antoni Puigverd
La Vanguardia del dia 01/11/10/10, pàgina 20

Fíjense no en la anécdota, sino en el estilo de Sánchez Dragó: "En Tokio, un día, me topé con unas lolitas, pero no eran unas lolitas cualesquiera, sino de esas que se visten como zorritas, con los labios pintados, carmín, rímel, tacones, minifalda... Tendrían unos trece años. Subí con ellas y las muy putas se pusieron a turnarse. Mientras una se iba al váter, la otra se me trajinaba". La presidenta Aguirre lo considera un ejercicio de prosa poética: "La literatura está llena de actos reprobables (…) pero la literatura es eso: literatura". El autor ya ha rectificado su narración, seguramente presionado por la opinión pública, pero sin apercibirse de que no es el hecho, sino el estilo, lo que más le retrata. Es la descripción de las chicas ("las muy putas") lo más hiriente de su relato.

Pasemos ahora a los medios que más le han afeado el gesto. Son los mismos que acostumbran a describir como literarias confesiones de pederastia de otros escritores más famosos. Las escenas de compra de sexo infantil relatadas por Gil de Biedma en Retrato del artista en 1956,por ejemplo. En el caso de Dragó, la izquierda no acepta la literatura como coartada. La ministra González Sinde sostiene: "Las obligaciones de un escritor no son distintas de las de cualquier otro miembro de la sociedad". Los mismos medios que idolatran las películas de Almodóvar, en una de las cuales se hace apología de la pederastia, se rasgan diariamente las vestiduras ante los casos de paidofilia de clérigos católicos denunciados en los últimos años. Y gracias a su relato sesgado y constante se ha formado en España una corriente política y cultural que, aprovechada por un teniente de alcalde de Barcelona, ha llegado a considerar indigna para la ciudad la visita Joseph Ratzinger (precisamente el pontífice que con mayor empeño ha combatido la pederastia que afecta a una minoría de sacerdotes).

Curiosa doble moral. Se rasgan las vestiduras sólo cuando el pederasta pertenece a las filas del enemigo (no exagero usando el concepto enemigo: el viejo jurista alemán Carl Schmitt parece haber seducido por igual a la derecha y la izquierda contemporáneas, pues su estrategia "amigo-enemigo" abraza ya todos los frentes mediáticos y culturales). La corriente izquierdista, que tan activamente ha zurrado a Sánchez Dragó y que no considera necesario rectificar las informaciones sesgadas sobre el papel de Ratzinger en la lucha contra la pederastia, se ha mostrado en múltiples ocasiones indiferente y concesiva con las manifestaciones o las prácticas paidófilas de conspicuos miembros de la cultura autodenominada progresista.

Recordaba el otro miércoles Ferran Sàez Mateu en nuestro suplemento Culturas diversos ejemplos de apología de la pederastia que no han causado ni escándalo ni revuelo. En el primer disco de la Orquesta Mondragón, por ejemplo, Javier Gurruchaga, showman oficial de TVE en los años de Felipe González, españolizó un clásico del jazz, Satin doll,injertándole una letra de Eduardo Haro Ibars (celebrado y trágico poeta de la movida madrileña), que dice así: "El hombre de los caramelos (…) a la puerta del colegio / espera para hacerte feliz/. Y si deseas con él disfrutar / no te debes, niño, asustar. / Él tiene siempre lo que te hará gozar". La doble moral que acusa de horrible pederasta al enemigo ideológico, pero eleva por la misma razón al amigo a la categoría de artista o transgresor, demuestra dos cosas. Primera, que la seguridad de niños importa un bledo. Segunda: que las trincheras de hoy son, por fortuna, menos belicosas que las de antaño, pero tienen la misma miserable profundidad.

Desde las trincheras de hoy muchos creen disparar humor. Durante años, en el mundo de la cultura catalana y española, la frontera del humor estaba clara. Existía, por un lado, un humor barato y cruel, que se fundaba en la denigración de los defectos de las personas. Reírse de los maricones, de las mujeres o de los gitanos no era humor, era burla. El humor, se decía, es otra cosa: un guiño de la inteligencia, un brillo del ingenio, una forma de liberación. El otro día en un programa de Catalunya Ràdio, hablando de la visita papal, dedicaron largos minutos a burlarse de la liturgia y los cánticos católicos. Fue un ejercicio de libertad de expresión que, por inviolable, la audiencia católica tuvo que tragarse con patatas. Pero también un ejercicio de bullying,de acoso a una minoría desde el confortable poder que concede un medio público.

Como unos niños crueles que, envalentonados por la fuerza del grupo, atacan al feo, al gordo, al diferente de la clase, así aquel grupo de periodistas, envalentonados por el incontestable poder del medio público que les concede el micrófono, se burlaron de los católicos. Ciertamente: la calidad de la democracia se mide por su capacidad de integrar el insulto. Pero también de respetar a las minorías. Los medios públicos catalanes, tan sensibles a los excesos de las televisiones y radios de otras partes de España, son incapaces de mirarse en el espejo de sus minorías. No las respetan. Es lo que hay. No habría que darle más vueltas, si no fuera por el concepto con que aquellos periodistas tan valientes disfrazaron su proeza. Le llaman humor, pero era escarnio. Le llaman desenfado, pero era burla. Creían divertir y se divertían: acosando.

Viaje de un Papa

2010-10-17T01:42:00.000-07:00

Pilar Rahola
La Vanguardia del dia 16/10/2010

Hace tiempo escribí que había algunos insignes próceres de la izquierda que, cuando veían a un sacerdote católico sufrían sarpullidos, pero cuando veían a un imán tenían un orgasmo. Ciertamente, la actitud que esa misma izquierda tiene entre unos u otros dirigentes religiosos, en función de sus patologías ideológicas, es tan notable que resulta una fuente permanente de humor o... de vergüenza. Lo cierto es que hoy en día, en esta España que, por suerte, ya no viaja bajo palio, darle a la Iglesia católica es un deporte generalmente exitoso. Primero porque la Iglesia más rancia, la que abunda en los recovecos de la Conferencia Episcopal, resulta bastante irrisoria. Y segundo, porque los católicos de fe y convicción son gente muy tranquila, perfectamente ubicada en el respeto a la libertad de expresión y muy acostumbrados a ser el saco de boxeo de todos los progres que quieren hacerse notar. Yaunque participo de la idea de que las religiones necesitan confrontarse con la libertad de opinión, me parece que esta veda que se ha levantado a la caza del católico es algo más que opinión. Es, en muchos casos, un resentimiento agrio que tiende a la intolerancia, tanto como nace del desprecio más profundo. Cosa que no consigo entender, porque, servidora, por ejemplo, que declara mi incapacidad racional para la fe, respeta profundamente a aquellos que, gracias a sus creencias, trabajan por un mundo mejor. No olvidemos que fue la Iglesia católica quien inventó lo que hoy se llama solidaridad y aún son sus acólitos quienes la practican con más ímpetu en todo el mundo. Es cierto que el Vaticano es una fuente de poder, históricamente más terrenal que espiritual, y también es cierto que el escándalo sobre pederastia es ignominioso y no ha sido bien resuelto por parte de la Iglesia. ¿Cuánto tardará la Iglesia en entender que no se trata de pecado, sino de delito, y en personarse como acusación particular en un caso de pederastia? Pero con todo, la Iglesia merece un respeto que hoy algunos le niegan gratuitamente. El caso del concejal de ICV Ricard Gomà, por ejemplo, que usa la revista del Ayuntamiento para llamar a manifestarse contra “el intolerante” Benedicto XVI en su viaje a Barcelona. Aparte de lo feo que resulta la propaganda política pagada con dinero público (¿por qué no usa el boletín de su partido?), y de lo antiguo del discurso, es notable el ruido que hacen contra el Papa y el silencio que mantienen contra algunos de los imanes fundamentalistas que contaminan el cerebro de centenares de personas. ¿Manifestarse contra el Papa y no contra el imán de Lleida? Curiosa manera de luchar contra la intolerancia. Especialmente notable si, además, quienes practican tamaña contradicción van por la vida blandiendo banderas de libertad. En fin, nada nuevo bajo el sol de la estupidez con que algunos decoran sus viejas ideologías.

Pilar Rahola

Manifest del Congres

2010-10-09T03:56:00.000-07:00

Reunits en el Citilab de Cornellà de Llobregat el dia 7 d’octubre de 2010, i com a resum dels textos i aportacions aprovades en les tres ponències,

DECLAREM:

Que aquest 6è Congrés s’ha celebrat sota els signes de la participació i el consens de les persones grans del nostre país, tant en l’elaboració del primer text de ponències, que ha comptat amb la participació del Consell de la Gent Gran de Catalunya i dels seus experts i expertes, com en la revisió que s’ha realitzat mitjançant els següents espais de participació:

• 27 sessions territorials

• 14 tallers en casals de gent gran

• Sessions en diferents consells de participació

• Sessions a diferents punts de la xarxa TIC.

• Bústia ciutadana per a les aportacions de caire individual

Posteriorment a aquesta fase, els delegats delegades escollits han realitzat un total de 469 esmenes per acabar de definir les seves idees i aportacions.

Que el 6è Congrés Nacional de la Gent Gran reclama el dret de tothom a exercir la ciutadania i també el reivindica, és clar, per a totes les persones grans. Tal com diu l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006, en el capítol I, article 18: “les persones grans tenen dret a viure amb dignitat, lliures d’explotació i de maltractaments, sense que puguin ésser discriminades a causa de l’edat”.

D’altra banda, el text estatutari proclama que “els poders públics han de garantir la protecció de les persones grans perquè puguin portar una vida digna i independent i participar en la vida social i cultural. També han de procurar la plena integració de les persones grans en la societat per mitjà de polítiques públiques basades en el principi de solidaritat intergeneracional.”

Que les persones del Consell de la Gent Gran de Catalunya, òrgan consultiu de participació de les persones grans del nostre país, fent-nos ressò del que creiem que és el sentir dels delegats i delegades d’aquest 6è Congrés i també de les persones grans que no hi han assistit, volem dir que ens sentim compromesos en la construcció d’un futur que també considerem nostre. I el volem viure de manera digna i responsable, amb el ple exercici dels nostres drets i deures.

En base a tot el que exposem, les persones assistents al 6è Congrés Nacional de la Gent Gran, dipositàries de la veu de totes les persones grans de Catalunya

MANIFESTEM

• Que l’envelliment és un procés, no un estat, que té lloc al llarg de tota la vida. Aquesta realitat s’ha de tenir en compte a l’hora de dissenyar i desenvolupar polítiques d’envelliment actiu.

• Que les persones grans no podem ser només objecte de gestió assistencial, sinó que hem de ser subjectes i protagonistes en la vida social, cultural, econòmica i política, en la qual hem de trobar el nostre benestar i ens hi hem de trobar bé.

• Que l’objectiu principal a aconseguir per a la gent gran és un benestar lligat al màxim d’autonomia personal i al mínim possible de dependència, un benestar que no s’ha de refiar del proteccionisme, sinó que ha de fomentar la participació activa en la xarxa ciutadana de drets i deures.

• Que demanem més i millor representació de la gent gran a la vida política en tots els àmbits territorials, que permeti una participació més activa en el desenvolupament del nostre país.

• Que reclamem una major i millor visibilitat de la gent gran de Catalunya als mitjans de comunicació, amb un tractament respectuós i realista de les diverses situacions en què es troba, sense marginalitats ni singularitats que afavoreixin estereotips que malmetin la visió que la societat té de les persones grans.

• Que cal promocionar i impulsar una formació continuada i permanent de la gent gran més enllà de la vida laboral, fomentant, entre d’altres, la formació professional, els cursos universitaris i les noves tecnologies, posant-les a l’abast tant de la gent gran nascuda aquí com de la nouvinguda.

• Que reclamem un major poder de decisió i gestió entorn els serveis i activitats dirigides a la gent gran, que permeti la nostra implicació en llurs dissenys i en llurs desenvolupaments, per tal d’adaptar-les el màxim possible a les nostres necessitats i expectatives, però també per tal de fomentar la nostra pròpia autonomia i activitat.

• Que ha de ser prioritària la intensificació de les polítiques concretes d’assistència a l’envelliment, als casos de malalts més desvalguts i de persones discapacitades i/o incapacitades.

• Que reclamem al nostre govern una llei de drets i garanties de la dignitat de les persones en el procés de la mort, fent prevaldre la voluntat de les persones a l’hora de decidir les condicions de la seva mort digna, i que es difongui la normativa de “voluntats mèdiques anticipades”.

• Que reclamem que l’economia estigui al servei de les persones, dotant dels recursos econòmics suficients per al desenvolupament equilibrat territorialment de la Llei de Serveis Socials, aplicant els mecanismes necessaris per abordar seriosament les situacions de pobresa i marginació social, facilitant el coneixement i utilització de la cartera de serveis a totes les persones i analitzant sistemes de finançament efectius.

• Que reclamem la dotació dels recursos econòmics suficients per al bon desenvolupament de l’anomenada Llei de la promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, prioritzant la dotació de serveis per damunt les dotacions econòmiques, agilitzant aquesta dotació i fomentant la professionalització, un salari adient i la valoració social dels cuidadors i cuidadores.

• Que defensem el nostre sistema públic de pensions i de repartiment de la Seguretat Social, i per això exigim que se’ns millori el sistema i se’ns garanteixi la seva viabilitat futura, fomentant la cotització de tothom i augmentant significativament aquelles pensions que es troben per sota el llindar de la pobresa

• Que demanem la revisió i/o derogació de les reformes que contemplen la congelació, a partir de l’1-1-2011, de les pensions superiors a les mínimes.

• Que demanem als nostres governs mesures adequades per regular els mercats financers, així com la creació d’un impost en la transacció d’operacions financeres, impulsar l’eliminació dels paradisos fiscals, una lluita decidida contra el frau fiscal i una revisió de la fiscalitat de les SICAV (societats d’inversió en capital variable).

• Que exigim un finançament suficient per al nostre sistema sanitari, tenint en compte el nombre real de persones que tenen dret a Catalunya a prestació sanitària. Però, no només cal garantir la dotació econòmica suficient, sinó també una atenció sanitària ràpida, àgil, respectuosa, professional i especialitzada, que tingui en compte les particularitats de la gent gran.

• Que cal elaborar polítiques socials d’habitatges dirigides a la gent gran, que tinguin en compte la seva situació econòmica i les seves necessitats quant a accessibilitat i adaptació dels habitatges.

• Que reclamem una major promoció i foment del transport públic, dotant d’una xarxa que tingui en compte l’equilibri territorial, que estigui adaptada a les necessitats de la gent gran i les persones discapacitades i que sigui accessible econòmicament.

• Que exigim la posada en funcionament del marc normatiu que doti dels instruments adequats per donar resposta als maltractaments a la gent gran i la provisió dels serveis necessaris per poder respondre de forma adequada i immediata a aquestes situacions i, en la mesura que es pugui, prevenir el problema. Però també animem a tota la gent gran a denunciar qualsevol cas de maltractament que pateixin o detectin en terceres persones, per facilitar la detecció i la disminució d’aquestes situacions.

• Que cal garantir que els processos d’incapacitació assoleixin l’objectiu de protegir els drets i la guarda de les persones afectades i dels seus béns, dotant dels recursos suficients i adaptats per fer-ne la valoració, donant caràcter ’urgència als processos judicials i aplicant–hi mesures de control i seguiment.

• Que cal fomentar i facilitar un envelliment actiu de la gent gran, que integri els conceptes de prevenció i hàbits saludables en el dia a dia, dotant dels equipaments, espais i serveis necessaris i adequats per permetre una participació adaptada a la nostra edat i estat de salut.

Finalment,

Tots els delegats i delegades ens felicitem per la gran participació que hi ha hagut en aquest 6è Congrés Nacional de la Gent Gran, pel consens i la qualitat de les conclusions i acords a què hem arribat, i ens encoratgem a continuar treballant per tenir un millor futur.

Demanem que el Consell de la Gent Gran de Catalunya, com òrgan consultiu i de participació, segueixi fent el seguiment acurat del grau d’assoliment dels acords que s’han pres en aquest congrés.

Al Govern de la Generalitat de Catalunya li reclamem l’impuls i el fer realitat els acords d’aquest 6è Congrés

Ramos

2010-09-04T03:18:00.000-07:00

Los líderes religiosos critican a Hawking
Niegan la exclusión de Dios en el origen del cosmos

Las fuerzas de la razón y de la fe son con frecuencia dos trenes que viajan en dirección contraria, y han vuelto inevitablemente a chocar tras la publicación de un adelanto del próximo libro del reconocido científico inglés Stephen Hawking en el que afirma "que la creación del universo no tiene nada que ver con Dios, sino tan sólo con el big bang y la teoría de la gravedad".

Líderes religiosos anglicanos, católicos, musulmanes y judíos han unido fuerzas para criticar a Hawking, cuya negación del papel divino en el origen del mundo hace más daño todavía por tratarse de una revisión de su anterior posición, formulada en Una breve historia del mundo, que consideraba compatibles la visión religiosa y científica. "Creer en Dios no consiste en cómo taponar un agujero y explicar cómo unas cosas se relacionan con otras en el universo, sino que es la creencia de que hay un agente inteligente y vivo de cuya actividad depende en última instancia todo lo que existe", ha declarado el arzobispo de Canterbury, Rowan Williams, al diario The Times.

El principal líder de la comunidad judía de Inglaterra, el rabino Jonathan Sacks, comenta en un artículo en ese mismo periódico que "la ciencia trata de explicar y la religión de interpretar, la ciencia desarticula las cosas para ver cómo funcionan, y la religión las junta para ver qué significan. Son dos empresas intelectualmente distintas, que incluso ocupan diferentes hemisferios del cerebro. A la Biblia sencillamente no le interesan los detalles técnicos de cómo se creó el universo".

Opiniones similares han expresado el presidente del Consejo Islámico de Gran Bretaña, Ibrahim Mogra, y el arzobispo de Westminster y primado de la Iglesia católica de Inglaterra y Gales, Vincent Nichols. El consenso de la comunidad religiosa es que Hawking tenía razón antes y está equivocado ahora.

Muchos científicos respaldan y aplauden la rectificación de Hawking, como por ejemplo el ateo militante Richard Dawking - patrocinador hace unos años de una polémica campaña para que los autobuses de Londres llevaran un anuncio que decía "Probablemente Dios no existe"-, para quien "el darwinismo expulsó a Dios de la biología, pero en la física ha persistido la incertidumbre hasta ahora que finalmente se la atestado el golpe de gracia".

Otros defienden una interpretación religiosa del mundo, como el astrofísico y teólogo David Wilkinson, a cuyo juicio "el Dios en el que creen los cristianos es un Dios íntimamente involucrado en todo el momento de la historia del universo y no sólo en sus comienzos". El presidente de la Sociedad Internacional de la Ciencia y la Religión, George Ellis, sostiene que "la filosofía no está muerta como dice Hawking".

Rafel Ramos, corresponsal de La Vanguardia a Londres

Torralba

2010-09-04T03:00:00.000-07:00

Ciencia y trascendencia

Ludwig Wittgenstein escribe en su Diario filosófico:"¿Qué sé sobre Dios y la finalidad de la vida? Sé que este mundo existe. Que estoy situado en él como mi ojo en el campo visual. Que hay algo en él problemático que llamamos su sentido. Que este sentido no radica en él, sino fuera de él. Que la vida es el mundo. Que mi voluntad penetra el mundo. Que mi voluntad es buena o mala. (...) Pensar en el sentido de la vida es orar". Una cosa es indagar cómo es el mundo físico, cuál es su génesis y otra cosa es interrogarse por el sentido del mismo. Los grandes filósofos y físicos del siglo XX han puesto de manifiesto los límites del pensar científico para resolver tamaña cuestión. La ciencia es un juego de lenguaje que tiene sus límites y cuando el científico los trasciende, ya no expresa ideas científicas, sino sus creencias. El filósofo y matemático Edmund Husserl escribe: "En la miseria de nuestras vidas, la ciencia no tiene absolutamente nada que decirnos, pues excluye por principio los problemas que son más acuciantes para el hombre: saber si tiene o no tiene sentido la vida de uno tomada como un todo".

Cuando el físico, admirado por la cúpula celestial, se pregunta qué sentido tiene su existencia, qué es lo que la va a hacer valiosa, si existe o no un Ser supremo, se desplaza del lenguaje de la física y expresa una necesidad de orden espiritual. La pregunta por Dios trasciende los límites de la ciencia y esta, en cuanto tal, no puede demostrar su existencia, pero tampoco su inexistencia. Se abre, así, el camino a la creencia, al agnosticismo o al ateísmo. Resulta temerario que un teólogo arguya la existencia de Dios a partir de la física contemporánea, pero también que un físico pretenda demostrar su inexistencia con sus ecuaciones.

El padre de la teoría de la relatividad, Albert Einstein, tenía, a diferencia de Stephen Hawking, un acusado sentido del misterio. "La experiencia más bella que podemos tener -decía- es la de lo misterioso. Se trata de un sentimiento fundamental que es, como si dijéramos, la cuna del arte y de la ciencia verdadera. Quien no lo conoce y ya no puede maravillarse ni admirarse de nada, ya está muerto, podríamos decir, y su ojo está debilitado. Fue la experiencia de lo que es plenamente misterioso -aunque estuviera mezclado con el miedo-lo que hizo nacer la religión. Pero saber que existe algo impenetrable, algo que se manifiesta en la razón más profunda y la belleza más resplandeciente hasta tal extremo que nuestra razón sólo puede acceder toscamente, este saber y este sentimiento constituyen la verdadera religiosidad. En este sentido, y en ninguno más, soy un hombre profundamente religioso...

F. TORRALBA, director de la càtedra Ethos de La universitat Ramon Llul

Cerrillo

2010-09-04T02:33:00.000-07:00

Un lugar para Dios en el Cosmos. Los avances mejoran el conocimiento del universo: ¿son compatibles ciencia y religión?

Einstein decía que "la ciencia sin religión está coja, y que la religión sin ciencia, ciega". Pero, tras los nuevos argumentos de Stephen Hawking en su último libro - en el que descarta la existencia divina del cosmos-,una mayoría de los físicos consultados piensa que la ciencia cada vez está menos coja. Sin embargo, el debate sobre la complementariedad del conocimiento que aporta la ciencia y la religión no podrá cerrarse nunca. Al menos, mientras la ciencia no pueda dar respuestas a todo, como sí hacen los enfoques religiosos o dogmáticos.

La imposibilidad de cerrar el debate se debe lisa y llanamente a que la ciencia es la manera de comprender la realidad sin la ayuda de ningún conocimiento revelado. Dios sólo es una "hipótesis de trabajo". Por eso, "la ciencia no puede demostrar ni que Dios existe ni que Dios no existe", dice Jorge Wagensberg, director del área de ciencia y medio ambiente de la Fundació La Caixa. Las personas creyentes siempre podrán tener una última carta para argumentar su posición. "Al concepto de Dios siempre se le puede responsabilizar de las leyes de la naturaleza. El creyente siempre puede aferrarse a la idea de que estas leyes han sido dadas por Dios", dice Wagensberg. En cambio, el método científico contrasta la realidad. Además, no es una verdad definitiva. Siempre se está construyendo. Cabe el derecho a la rectificación.

En este sentido, el divulgador Eduardo Punset explica que hasta ahora la teoría científica del big bang ha podido ser más fácilmente aceptada por las personas creyentes, porque parte de la base de que la creación del universo tuvo un origen único y surgió de una sola vez. Eso no entra en contradicción con la intervención divina. Pero ahora "cada vez hay más pruebas de que la versión científica sobre el origen del universo está más cerca de la realidad porque en el caso del método científico se puede probar, y con el método dogmático no", sentencia. La historia de los últimos 400 años ha registrado avances científicos, pero la religión sigue teniendo hueco. "La mayor parte del conocimiento sigue sin comprobarse y tiene que consultarse probablemente con Dios. Pero, poco a poco, hay unas cuantas cuestiones que se van comprobando", agrega. De hecho, "el pensamiento científico, en comparación con el pensamiento dogmático, es muy pequeño, casi irrisorio"; y en el futuro seguirá siendo minoritario, aunque las nuevas comprobaciones y experimentaciones irán rescatando espacios al pensamiento dogmático, añade.

José María Martín Senovilla, catedrático de Física Teórica en la Universidad del País Vasco, afirma rotundamente que ni la religión ni Dios pueden dar respuesta a las incógnitas que gravitan sobre la ciencia. "La religión y su base (dios) son puras necesidades humanas, debidas al desconcierto y al recurrente desamparo que embarga a las personas", dice.

Y de la misma manera, la ciencia no necesita recurrir a la religión para buscar las últimas explicaciones (de la física, por ejemplo). "La ciencia sigue hoy sin contestar muchas preguntas clave, pero poco a poco, inexorablemente, irá extendiendo su radio de acción, de manera que cada vez serán menos las cosas que queden sin resolver. Y no necesita salirse del método científico para conocer y dominar parte de la naturaleza. Basta mirar a nuestro alrededor para comprender que todas las cosas que funcionan y que nos hacen la vida más placentera, agradable, y más sana, se deben a la ciencia", opina.

El hueco que deja la ciencia lo ocupa la religión, pero esos espacios se van estrechando. "Aquel que creía saberlo todo tenía la Biblia, pero hoy la Biblia está en las bibliotecas, que siguen creciendo. Antes nos acercábamos a Dios construyendo catedrales, pero hoy nos acercamos a los misterios de la existencia con el acelerador de partículas, la ingeniería genética o los laboratorios. Son dos modos de acercarnos al conocimiento de la existencia", dice Josep Manel Parra, del departamento de Física de la facultad de Física de la UB. Parra estima además que las creencias religiosas deberán amoldarse a estos avances. "El Dios tradicional no es compatible con la imagen que construye la ciencia del universo. Ya no tiene sentido un Dios en el cielo; ya se ha visto que no. Y la conciencia son moléculas y estructuras de neuronas", dice. Hay, sí, un punto de reconciliación panteísta. Es cuando el científico comparte ese espíritu religioso ante la maravilla incomprensible del universo.

Antonio Cerrillo. periodista que escriu per La Vanguardia especialista en temes de medi ambient i sostenibilitat

Sindrome de los abuelos esclavos

2010-08-29T08:26:00.000-07:00

Sí, suena muy fuerte hablar de abuelos esclavos, pero parece ser que los hay. Y esta denominación está cuajando tanto desde el punto de vista médico como sociológico. Aunque este síndrome se ideó hace algunos años unicamente para las abuelas, prefiero extenderlo a ambos sexos. En síntesis, viene representado por un abuelo o abuela que sólo se preocupa por ayudar a sus hijos y hacer todo lo posible por los nietos. Es un abuelo o abuela que no se atreve a decir que está agotado por el exceso de responsabilidades en que se encuentra inmerso—que ha ido acaparando, probablemente sin proponérselo— y que, además, no se queja, porque tiene miedo de no ser útil y de que los hijos le puedan rechazar.

El filósofo y catedrático de ética Francesc Torralba, en su libro "Pares i fills. L’aventura de trobar-se avui", apunta otra posibilidad de caer en esta esclavitud senil: «La abuela esclava es la abuela que no ha escogido de qué manera quiere ejercer su vejez ni su relación con los nietos, y que se ve obligada a hacer una serie de funciones que no desea realizar para sostener el fràgil equilibrio de la vida de sus hijos.»

La escritora y también experimentada abuela Victoria Cardona, en su libro Conciliar la vida (versión en catalán Som avis), afirma: «No podemos gastar toda la energía al cuidado de los nietos si después no nos quedan fuerzas para la comunicación con los que viven con nosotros, o cuando perjudica a nuestra salud psíquica y física. A veces hemos de estar dispuestos a dar como respuesta un no puedo, aunque nos parezca que podemos quedar mal; también es importante reconocer nuestras limitaciones.» La única solución es explicar claramente la situación en la que nos encontramos y saber decir basta.

Dr. Paulino Castells

(Queridos abuelos, Ediciones Ceac. Torralba)

(Estimats avis, Ed. Columna. Cardona)

La frustación también educa

2010-08-15T12:06:00.000-07:00

A menudo se producen choques educativos entre padres y abuelos, pues como dice el refrán: «Cada maestrillo con su librillo.» Otras veces es muy doloroso para los abuelos observar impotentes, mordiéndose la lengua, el mal comportamiento de sus nietos, ante la pasividad de sus padres. Además, con recochineo, porque son progenitores que ríen todas las gracietas de sus indolentes vástagos.

¿Y a qué conducen estas desavenencias educativas? Pues a que el pequeño crezca con exceso de orgullo, despótico y todopoderoso, con el riesgo de convertirse en un niño tirano.

Para que un niño tirano se imponga a toda la familia es necesario que tenga algún cómplice, es decir que de alguna manera ha de estar subido a los hombros de alguno de los adultos que lo rodean.

Padres y abuelos han de estar atentos a un peligro: el de no tener nunca un no para su vástago o para su nieto («¡No vaya a ser que se traumatice, pobrecito!»). Y a base de no negarle nada y complacerlo en todo, van construyendo la despótica plataforma que luego servirá al hijo para subirse a ella y maltratarlos.

Vean, pues, lo fácil que es fabricar a un niño tirano… Y lo difícil es luego desmontar su aterrorizador tinglado. Créanme: no dimitan nunca los padres de su autoridad parental, ni ustedes, abuelos, de su abuelicidad y ambos nieguen cosas al niño tantas veces como sea necesario. Prodiguen, desde bien pequeños, las consabidas advertencias: «¡Niño, eso no se toca, eso no se dice, eso no se hace! », porque la frustración también educa, señores padres y abuelos.

Dr. Paulino Castells

(Queridos abuelos, Ediciones Ceac.

Estimats avis, Ed. Columna)

Estiu del 10

2010-08-11T03:08:00.000-07:00

Jardi de l'hotel de Biescas

Riu Gàllego al pas per Biecas

Panticosa, El riu Gàllego

Vista de Panticosa des del telefèric

Final del telefèric

Panticosa, des del cim

Imatges de l'Església de Panticosa

Església del Balneari

Les Termes del Balneari

El Nou Hotel del Balneari

Pescant en el llac del Balneari

Camínant pel Parc d'Ordesa

Una Creu en el camí

Vista de la muntanya del Parc

El prat de l'entrada al Parc

Árribada a Ribera

Els núvols

Excursió amb l'Ernest

El forn de la "U" i la "O", Per convertir la "U" en una "O", van tancar la "U" i la "O" quedà mes alta que la resta de les lletres. Ho recordeu?

Menjant coca

En aquest punt ens vàrem perdre

Una nova experiència rural a Ribera:
Hem vist segar aquest camp, preprar l'herba i empaquetar-la. En molt poca estona, un sol home en un tractor ho va fer tot.

A Ribera encara queda un Bar a la carretera que ocupa tota la vorera

Els vianants per passejar, han de baixar a la calçada, amb el corresponent perill per la seva integritat i els de la seva mainada

Carta de Gonzales Faus a Gabilondo

2010-07-20T03:27:00.000-07:00

En el esfuerzo y la capacidad de renuncia reside la diferencia entre esa generación de deportistas y buena parte de nuestra juventud.

Querido Iñaki: En tu programa de CNN+ el pasado jueves (08/07/10), te preguntaste varias veces cómo ha surgido entre nosotros esa joven generación de deportistas que, además de su gran calidad, son chicos serios, sencillos, disciplinados, trabajadores y humildes: ¿son una rara excepción o un indicio prometedor en nuestra sociedad?

Creo que los que te respondieron en el programa recurrieron a tópicos de rigor y que tu pregunta -como tantas otras que planteas- merece una reflexión más seria. Quizá yo hablo desde mis muchos años, pero aquí va un elemento de respuesta.

Esos deportistas han tenido algo que no tienen hoy nuestros jóvenes: una formación basada en el esfuerzo, la disciplina, la paciencia y la aceptación de muchas derrotas. Yo conocí algo de eso, junto a otros mil defectos que tuvo mi educación (rigor, miedo, falta de apertura a la justicia social...). Pero, en la sociedad de mi infancia, esfuerzo, paciencia y disciplina eran patrimonio común de todos: en la derecha el esfuerzo para el enriquecimiento y el propio egoísmo. En la izquierda el esfuerzo por la solidaridad y la justicia.

Creo que hoy casi no queda nada de aquello. La derecha ha descubierto que NO son necesarias la paciencia ni el esfuerzo para enriquecerse: aquel capitalismo de corte calvinista que describió Max Weber, basado en esfuerzo paciente, ha sido sustituido por la especulación financiera y el llamado capitalismo de casino: hay maneras mucho más fáciles y rápidas de enriquecerse.

Y los inacabables casos de corrupción entre nosotros, creen algunos que no son excepciones sino puntas de iceberg: porque aunque se corre algún riesgo con eso de la corrupción (o la evasión fiscal), tampoco es un riesgo demasiado grande y, en cambio, es mucho más rentable que el del esfuerzo paciente.

A su vez, la izquierda ha abandonado también el esfuerzo paciente y se ha travestido en lo que otras veces llamé "izquierda barata" (parodiando una frase del mártir Bonhoeffer que acusaba a su protestantismo de caer en "la gracia barata"), o izquierda "de cintura para abajo".

No importa el nombre pero quizá sí que importa la clásica pregunta que hace Habermas: sin un fundamento absoluto e incondicional ("religioso" dice este autor) para la solidaridad ¿es posible a la larga mantener el esfuerzo y la disciplina necesarios para intentar cambiar el mundo, exponiéndose además a no ver los resultados de ese esfuerzo?

Creo que en eso del esfuerzo y la capacidad de renuncia reside la diferencia entre esa generación de deportistas y buena parte de nuestra juventud.

Dicho esto, quisiera agregarte, que más allá de los efectos adormecedores y alienantes que hoy nos producen la Roja, y Nadal y Contador y Lorenzo... tengo muchas críticas contra la estructura del deporte en nuestro mundo. Los gastos de la Fórmula Uno, o del París-Dakar (perfumados con unas gotitas de solidaridad, para disimular), claman literalmente al cielo. De la trata de mujeres que ha desencadenado el mundial de Sudáfrica, los medios no habéis dicho nada. Y la dignidad de una sola mujer vale más que una copa del mundo.

Suelo decir, y perdona, que, bajo capa de una neutralidad informativa, los medios de comunicación tenéis el defecto de alinear al mismo nivel, y presentar en el mismo escaparate, la mierda y el jabugo. Con el inconveniente ulterior de que, como la primera es mucho más barata, acabáis dándonos mayores dosis de ella.

Y sin embargo, volviendo a la juventud para terminar, hay otro grupo de jóvenes que merecerían más presencia pública y de los que vosotros no soléis hablar (bien sea porque no los conocéis o porque teméis perder audiencia).

Son chavales y chavalas que dedicarán buena parte, o la totalidad, de sus vacaciones no a ir a Sudáfrica y ver el mundial, sino a trabajar solidariamente en el Tchad, en el Congo, o en países sudamericanos. La triste muerte de cuatro de éstas muchachas en un accidente en Perú, nos las ha puesto un momento de relieve. Pero apenas les hemos dedicado nada más allá del espacio estricto de la noticia. Y sin embargo, se merecían muchas más páginas de las que se ha llevado la Roja.

Esta es mi humilde respuesta. Ya te dije que puede que sea sólo el clásico lamento de viejo. Pero a lo mejor da algo que pensar. Y tú, no dejes de lanzarnos ese tipo de preguntas como la del pasado ocho de julio. Un abrazo.

Ignacio Gonzàles Faus

El català al·lucinat. Pilar Rahola

2010-07-18T02:08:00.000-07:00

Hace unos meses, en un acto en homenaje a Jaume Vicens Vives, en el Cercle d'Economia, Jordi Pujol aseguró que el notable historiador había fracasado. Y no se refería, por supuesto, a la biografía de Vicens Vives, cuyo 50.º aniversario del fallecimiento conmemoraban en dicho acto. Se refería al espíritu de los catalanes que, como Vivens Vives, habían creído en la sinergia Catalunya-España que debía permitir consolidar los puentes de diálogo y modernizar las bases del Estado. “Esa Catalunya optimista y esperanzada ya no existe”, decía el Muy Honorable, engullida por una España tan poblada de separadores que ha quebrado los puentes, alimentado el pesimismo y dinamitado las esperanzas. Con los matices pertinent es, es el mismo diagnóstico que hacen tanto los de Esquerra como la CDC comandada por Artur Mas y, con la boca pequeña, también muchos de los socialistas más conscientes. De hecho, algo de ello hubo en el discurso de Montilla, el viernes pasado. Podría resultar, por tanto, que el diagnóstico pesimista respecto a España fuera bastante coincidente en el espectro central del catalanismo, la inmensa mayoría del país. El famoso català emprenyat de Enric Juliana estaría, después de la sentencia del Estatut, definitivamente desesperanzado, y esa fatiga de desesperanza nutrió con miles de personas la manifestación del sábado. ¿Pero todo acaba con la fatiga respecto a España? ¿O empieza a existir un catalán que, aparte de emprenyat con España, está al•lucinat con sus propios dirigentes políticos? Lo de estos días de llamadas virtuales a la unidad, con retórica grandilocuente sobre el “espíritu de la manifestación” y lamisma grandilocuente incapacidad de recoger dicho espíritu, es para echar a correrynoparar hasta Marte. ¡Qué espectáculo patético, con unos mareando la perdiz de sus líos PSC-PSOE, otros levitando con la independencia para pasado mañana, y los otros plantando reuniones con la excusa de que lo firman todo! De Montilla a Mas, de Mas a Montilla, el ping-pong ha sido deplorable y, a todas luces, decepcionante. ¿Para qué queremos al Tribunal Constitucional, a Alfonso Guerra, al PP, a Intereconomía, al anticatalán patanegra y a cualquier otro elemento de la fauna, cuando nos tenemos a nosotros mismos para hacernos el harakiri? Si nuestros líderes políticos no son capaces de sumar en el mínimo común denominador que motivó la manifestación, significa que no sirven como líderes, para este momento histórico. Dan ganas de enviarlos todos juntos de colonias, a ver si cantan el foc joliu, hacen terapia de grupo y dejan de hacer el ridículo. Porque, perdonen, pero la gente respondió y salió a la calle. Ahora la pelota está en el campo político, y si no saben recogerla, serán responsables de una profunda y severa decepción colectiva. Responsables ante la ciudadanía. Y responsables ante la història

Article de Pilar Rahola

2010-07-10T02:20:00.000-07:00

Hoy, manifestación

Pilar Rahola - Cuando haya transcurrido la manifestación y ya sepamos cuántos catalanes ocuparon la calle para expresar lo que Joan Rigol llamó oportunamente "la dignidad catalana", aún quedará algo. Y no me refiero al tortuoso camino que tendremos que emprender para recuperar las sábanas perdidas con tanto lavado del Constitucional. Me refiero a nosotros, a quiénes somos, qué hacemos y a qué dedicamos el tiempo libre. We the catalan,esa especie de aguerridos ciudadanos que no necesitan a ningún enemigo invisible para hacer el ridículo. Veamos.

Hoy, finalmente, las calles de Barcelona contemplarán una manifestación que aunará a los líderes del Estatut ("juntos, pero no revueltos"), detrás de una pancarta que estará partida y será, pero a medias, para que pueda verse al lado del president, pero no delante, y detrás de una senyera que ya no será la bandera institucional, sino - en certera expresión de Arcadi Espada-,convertida en la pancarta, y…, ya me he perdido porque esto no es una manifestación, esto parece el caso de un psicoanalista. La verdad es que tanto los prolegómenos de la manifestación como el espectáculo político que ha ofrecido, sumados al extraño resultado final, todo ello ha sido de una falta tan brutal de sentido del ridículo, que obliga a una reflexión crítica. La cuestión es, ¿haremos esa autocrítica? O, adolescentes nacionales como somos, ¿nos dejaremos llevar por la subida hormonal de la mani, y nos olvidaremos de la cantidad de errores que hemos acumulado sin necesidad?

Por supuesto, no quiero aguar la euforia que, durante unos días, alimentará nuestras depauperadas almas - tan necesitadas de un poco de alegría-,pero en algún momento será necesaria la reflexión. Si para un simple lema de una manifestación unitaria, después de una agresión contra nuestras leyes, hemos montado este San Quintín incomprensible, ¿qué haremos si tenemos que hacer juntos algo más importante? Porque, perdonen, pero esto sólo es una manifestación, grande, brillante, lo que quieran, pero sólo es una manifestación. Y lo que queda después, orgasmos momentáneos aparte, es una sociedad que no sabe si quiere manifestarse en la calle por el Estatut o gritar "viva la roja", dirigida por unos líderes cuya mediocridad se asusta por una pancarta y con unos problemas endémicos, cuya solución no conoce, de momento, receta política.

Pido disculpas por ser tan clara, pero nuestro problema mayor no parece el enemigo exterior, contra el que hoy chillaremos, sino el enemigo interior. Fíjense en la pancarta de la polémica: "nosotros decidimos", gritamos reivindicativos. Y cuando podemos decidir, solo sabemos pelearnos por tonterías. Salgamos, pues, a la calle en un sábado como el de hoy. Pero mañana, recogidas las pancartas, recordemos que la peor miseria no es la ajena, sino la propia, y contra ella no sirve el cofoisme de fin de semana.

Assemblea de Sant Ildefons. Estruch

2010-06-19T05:24:00.000-07:00

En començar voldria suscitar alguns interrogants fonamentals amb els quals ens encarem avui, que ens donen unes pistes de reflexió sobre la creença de que la secularització arreu del món era un procés universal. Són molts els autors que han hagut de rectificar aquesta perspectiva, perquè l’experiència de la observació de la realitat aquestes darreres dècades fa que difícilment avui es pugui dir que el continent africà i el continent asiàtic siguin continents secularitzats, i potser d’una manera més paradoxal, no és cert que Amèrica, ni la del sud ni la del nord també ho siguin, perquè la religió hi té una presència important i ocupa un paper molt destacat tant en la vida privada com en la vida pública del conjunt de la societat. De manera que tots aquests autors han arribat a la conclusió de que, en contra del que havien dit 30 o 40 anys enrere, Europa constitueix la gran excepció.

Europa sí que és un continent en el qual les teories de la secularització tenen validesa, s’apliquen, funcionen, es corresponen a la realitat, juntament amb societats com el Quebec al Canadà i algun país asiàtic com per exemple el Japó.

Amb dues variants de situacions religioses totalment diferents, d’una banda els antics països de l’Est, secularitzats com a conseqüència de la situació política que van viure durant una quarantena d’anys d’arraconament i pràcticament d’exclusió, si més no, de la religió de la vida pública. I de l’altra -encara que en circumstàncies polítiques totalment diferents- els països de l’Europa occidental han passat igualment per un procés de secularització.

En segon lloc, alguns d’aquests autors arriben a afirmar que, dins d’aquest marc general europeu, Barcelona és una de les ciutats més secularitzades d’Europa; ni que costi de creure més secularitzada que París o Milà i tant o més secularitzada que Estocolm.

Secularització que no ve donada pels processos de separació de l’Estat -i en el cas de l’Estat espanyol l’aconfessionalitat de l’Estat. Estat i Església no s’interfereixen mútuament sinó que funcionen de manera autònoma- ni tampoc ve donada pel fet de que la gent va poc a missa; aquest no és un indicador fiable de la secularització.

Per entendre què significa en general per al continent europeu i en concret per la societat catalana aquesta secularització caldria subratllar quatre dimensions diferents:

1 - Una societat secularitzada seria aquella en la qual les institucions religioses han deixat de jugar un paper decisiu en l’articulació de les creences legítimes d’aquesta societat. Han deixat de tenir el monopoli que en altre temps havien tingut de definició de quines són les creences legítimes.

Avui en una societat com la nostra hi ha multitud de creences totes elles legítimes, algunes de les quals són creences religioses, algunes són propugnades per l’Església catòlica i d’altres que no hi tenen res a veure, però són igual de legítimes.

2 - En una societat secularitzada les institucions religioses deixen de jugar un paper decisiu en la defensa dels valors dominants en la societat, que no coincideixen necessariament amb els valors propugnats per la institució religiosa.

3 - En una societat secularitzada la institució religiosa ja no és la garant de la cohesió de la societat que permet la identificació amb una determinada col•lectivitat, que durant segles sí s’havia fet en bona part a través de la institució religiosa. Són d’altres el mecanismes que avui garanteixen la cohesió social, com per exemple la cohesió que es forma a l’entorn del sentiment col•lectiu esportiu, com podria ser el cas del Barça: “una bandera ens agermana”.

4 - En una societat secularitzada les institucions religioses deixen de jugar un paper decisiu en la construcció de la identitat personal dels membres de la societat, en la qual hi entren tota una colla d’elements, dimensions i mecanismes entre els quals pot haver-hi la dimensió religiosa, però no necessàriament hi és. I fins fa ben poc la institució religiosa hi jugava un paper determinant en la construcció de la identitat personal.

Aquestes quatre dimensions expliquen el canvi, la transformació radical que s’ha produït com a conseqüència del procés de secularització.

Conseqüències:

1 - A la societat catalana han augmentat de manera espectacular els nivells d’indiferència religiosa, especialment entre les generacions més joves i de mitjana edat. Sense entrar en la distinció que alguns farien en el sentit de dir que no seria una autentica indiferència envers tot allò que té a veure amb la religió, sinó que és sobretot una indiferència que es manifesta envers la institució religiosa, concretament envers l’Església. És una distinció que avui està de moda fer entre la religió entesa com a religió institucionalitzada que estaria en crisi, mentre que simultàniament hi hauria una recerca d’espiritualitat, paraula que fan servir aquells que per alguna raó els fa angunia fer servir la paraula religió, que actualment es fa en bona part fora dels canals institucionals de l’Església que abans n’havia tingut el monopoli.

2 - Augment de la ignorància religiosa. La indiferència citada abans estaria en el nivell de les conviccions, la ignorància està en el nivell dels coneixements que la població té sobre religió. Ignorància com a incultura religiosa que vol dir incapacitat per entendre bona part de la nostra tradició cultural, literària, artística, musical, etc. Situació que ens apropa cap a l’analfabetisme religiós.

3 - Els cristians en una societat secularitzada constituïm una minoria, no tant pel que fa a l’apreciació del nombre, sinó a allò que alguns sociòlegs anomenen una “minoria cognitiva”, una minoria que independentment del seu nombre, les idees que defensa són unes idees minoritàries; minoria en el sentit que no ocupa un paper hegemònic dins la societat.

En aquest sentit cal entendre que paral•lelament a la disminució continuada del catolicisme estem assistint en aquests moments a un ritme de creixement notable d’altres religions. El Mapa de les Religions a Catalunya -endegat en el seu moment per l’Ignasi Garcia Clavel- diu que les comunitats evangèliques fa 6 anys eren 340, fa 3 anys, 450, i actualment són 600. Igualment han crescut els oratoris musulmans, eren 130 fa 6 anys, són 195 en el moment actual. 130 Salons del Regne dels Testimonis de Jheovà.

La societat catalana no és només una societat secularitzada, és una societat religiosament plural, en el qual hi ha un desfasament notable entre el catolicisme i totes les altres confessions que sumen ja un total de tretze representades a Catalunya i la majoria d’elles en els últims anys han crescut.

Veiem ara altres aspectes importants d’aquest procés de secularització. Tant la secularització com el pluralisme han comportat inevitablement un nou model d’inserció de l’Església en la societat. L’Església ha de maldar per trobar un nou tipus d’encaix en la societat diferent d’aquell que havia tingut tradicionalment abans de la secularització.

El Concili Vaticà II és un esdeveniment crucial, capital, decisiu, que marca un punt d’inflexió en la nostra història recent. És riquíssim de continguts i busca a través de “l’agiornamento” anunciat per Joan XXIII, l’encaix de l’Església en una societat que ha canviat; és l’intent de l’Església de fer les paus amb la modernitat, tant pel que fa als canvis dins la mateixa Església -com pot ser la corresponsabilitat de tot el poble, o la col•legialitat en el govern de l’Església, o els canvis efectuats en la litúrgia- però també canvis de cara a l’exterior com és el principi de la llibertat de consciència o el decret conciliar sobre la llibertat religiosa.

Què hauria passat si el Vaticà II hagués continuat? - i sé que amb aquesta pregunta estic donant per descomptat que no ha continuat- doncs avui seríem igualment una minoria però probablement amb una presència més significativa que no pas la que té avui l’Església catòlica a casa nostra.

¿Què hagués passat si s’haguessin dut a la pràctica els principis de corresponsabilitat i col•legialitat, i si aquella definició d’Església com a Poble de Déu s’hagués dut endavant i s’hagués actuat en conseqüència? Possiblement s’hauria produït, igual que s’ha produït ara, una crisi molt seriosa i probablement irreversible de la noció clàssica de l’ortodòxia en el sentit d’adequació entre allò que hom creu i allò que l’Església diu que està manat creure. Aquesta noció d’ortodòxia ha fet crisi, i a més, l’Església institucional és avui incapaç de controlar el grau d’ortodòxia dels fidels; potser algun teòleg s’ha endut alguna garrotada, però especialment els laics som immunes a les garrotades, la qual cosa fa que a nivell de les creences de cadascú sigui prioritària la consciència.

Un exemple és la manera més ràpida d’anar-hi: ¿Què passaria si féssim ara una enquesta d’aquestes que ens agrada fer als sociòlegs i preguntéssim:

a) què vol dir exactament la doctrina de la transsubstanciació? I, quin seria el percentatge dels catòlics que ho sabrien explicar ben explicat?

b) i tu te la creus?

Segona pregunta:

a) què vol dir exactament el dogma de la infal•libilitat pontifícia?

b) i tu te’l creus?

Segur que ens trobaríem en una pluralitat d’opinions, de tendències, de corrents, molt considerable.

El pluralisme -en el sentit de que hi ha moltes tradicions religioses- en el catolicisme té una dimensió fonamental, que en bona part és encara una assignatura pendent dins l’Església, que és l’acceptació plena de la pluralitat interna. Però aquesta pluralitat interna hi és, i vol dir que se n’ha anat en orris la noció tradicional d’ortodòxia, i a canvi d’això, l’altra cara de la moneda, tenim efectivament unes conviccions per part d’aquells que es declaren catòlics que donen prioritat i primacia a la seva llibertat de consciència, que han fet de la seva religiositat un afer de consciència, una religiositat molt més interioritzada, i aquesta és sens dubte una de les conseqüències del Vaticà II.

Abans em preguntava: què passaria si el Concili Vaticà II hagués continuat? i ara matiso, en certs aspectes sens dubte el Vaticà II ha continuat, però no en tots.

L’esperit del Vaticà II ha quedat aturat, ha quedat frenat. En tenim un exemple esplèndid local a casa nostra: ara fa 15 anys, el Concili Provincial Tarraconense, hauria pogut ser -i alguns ens vam creure ingènuament que seria- una esplèndida oportunitat per donar un nou impuls a la renovació de l’Església a casa nostra. Vist 15 anys més tard més aviat avui tendiria a dir que va ser la certificació de defunció del final d’una època, i no ha tingut continuïtat.

El Concili Vaticà II ha continuat en uns determinats àmbits i en d’altres no, i com a conseqüència d’això s’ha produït un distanciament creixent entre uns certs sectors del catolicisme i uns altres. Simplificant molt: si contraposo l’Església jeràrquica a l’Església constituïda per comunitats com la vostra, des de la perspectiva de l’Església jeràrquica es produeix una estratègia reactiva, de frenada del Concili Vaticà II, de intent justament de reconstrucció d’una ortodòxia que em sembla que està irreversiblement perduda, però s’ha volgut reconstruir-la amb la inevitable conseqüència que això tendeix, al menys fins a cert punt, a crear aquella mena de reductes -per no dir guetos- en els quals es diu: som pocs però som els bons.

Hi ha algun sociòleg que comença a parlar del perill de sectarisme de l’Església catòlica, és una expressió molt agosarada i fins i tot un pèl arriscada, però va en aquest mateix sentit, estratègia reactiva, reconstrucció de l’ortodòxia, que en definitiva porta creixentment cap a l’absoluta irrellevància que fa que la presència pública de l’Església en la societat sigui poc significativa; que crida evidentment l’atenció dels mitjans de comunicació: des d’una assemblea multitudinària de les convocades per Joan Pau II, fins aquestes manifestacions que no se sap si organitza la Conferència Episcopal Espanyola o el PP, i que probablement organitzen entre tots a la plaça de Colon de Madrid per defensar els valors de la família, ens trobem amb una presència mediàtica molt forta, però, des de l’òptica de la població, ens trobem en la caiguda d’aquesta Església en la irrellevància, en la insignificança.

Al costat d’això sí que hi ha una presència d’Església que és significativa, però que és una presència molt discreta, molt silenciosa, molt callada, de la qual els mitjans no se’n fan ressò.

Fa un any presentàvem un treball del grup d’investigació de Ballaterra sobre la tasca social feta avui a Catalunya pels religiosos i les religioses que és una comunitat més aviat envellida i no precisament molt nombrosa. Tothom es va quedar sorprès del resultat, el govern que havia encarregat l’estudi, la unió de religiosos que no era conscient de fins a quin punt arribaven a fer tal quantitat de coses, i la societat en general: sortien més de 800 activitats socials diverses, de tipus educatiu, assistencial, d’inserció laboral, d’acolliment de mares solteres, de presos alliberats, de tota mena. Això és una presència significativa de l’Església en la societat, però que crida poc l’atenció dels mitjans.

Hi ha un perill de distanciació cada vegada més gran entre aquests dos tipus d’Església, en distanciament creixent que fa que els ponts de comunicació entre uns i altres escassegin cada vegada més, fins al punt de que els que són a un cantó del pont no es preocupen massa del que passa a l’altra cantó i viceversa. Tenim la impressió que entre els dos cantons del pont hi ha una actitud d’indiferència, els interessos són massa diferents.

Assemblea de Sant Ildefons. Ramon Mª Nogués

2010-06-19T04:59:00.000-07:00

Jutjar vol dir valorar teològicament, evangèlicament, aquesta realitat del nostre país que Estruc ha
descrit del nostre país, i intentar fer-ho a la llum dels fets d’una banda, i de l’evangeli de l’altra, que és la proposta de valoració que ens plantegem avui.

Voldria enfocar-ho a la llum d’allò que diu la Bíblia quan exhorta als jueus a aprendre dels fets encara que no ens siguin favorables. Penseu per exemple en tota la reflexió que es produeix en la Bíblia a propòsit de la invasió de Babilònia i com en una situació que no era gaire brillant els profetes aprofitaven per treure-li tot el suc en el sentit més positiu i fer de la crisi una ocasió de progrés.

Primer faré un reflexió que podríem denominar antropo-teològica sobre què ens està passant internament, i després una mica de perspectiva, el que no ha volgut fer el Professor Estruc, però els qui estem en el sistema eclesiàstic és inevitable que ens la plantegem, i jo crec que una greu situació que tenim en aquets moments a l’Església és que els bisbes no volen fer prospectiva, segueixen pensant que el temps ho arreglarà; és un vici vaticà molt consolidat.

La reflexió antropo-teològica, doncs consistiria en intentar situar la religió entre tres possibilitats a considerar: una, que és que l’experiència religiosa sigui promotora de la vida, una altra que sigui sensora de la vida i l’altra que sigui tòxica per la vida, que tot pot ser, perquè la religió com totes les grans experiències té aspectes positius i aspectes que no són tant, dependents de com cada ú les viu.

La situació en la qual ens estem trobant per enfocar-la bé convindria que donés lloc a una convicció personal que és la següent: que “viure és més important que creure”, i això és una cosa a la qual ens hi hem d’acostumar perquè venim d’una època en què es deia al revés, que creure és més important que viure. Sense necessitat d’oposar una cosa i l’altre, però si es fa al revés, és a dir, si creure és més important que viure, aleshores es fa la vida hostatge de la religió.

La fe no és una entitat controladora de la vida. És veritat que segons expliquen molts antropòlegs avui, vista la persistència del fet religiós arreu del món -com molt bé senyalava el professor Estruc- hi ha molts estudiosos de l’evolució que afirmen que neurològicament estem programats per creure, i que d’alguna manera tothom està programat per algun cert tipus de transcendència. Però és veritat que en aquest moment la transcendència, l’atracció per la religiositat, l’espiritualitat, etc., cada ú la viu com vol, i això cada vegada serà més així. I ens n’hem d’alegrar, perquè vol dir que la fe és una decisió, no és una cosa imposada, és una invitació.

En aquest context és important assenyalar, i això explica moltes coses, que respecte de la religió la gent a perdut la por, i això ha estat definitiu. La pastoral de molts segles d’història europea estava presidida per la por que transmetia, es recomanava als capellans que prediquessin l’infern, perquè deien que l’ànima humana és tant mòbil i difícil de subjectar que si s’ometia aquesta prèdica els bancs de l’Església es quedarien buits. I ja hi som! de l’infern ja no se’n parla, però els bancs estan buits.

Això no es produeix només en la religió, afortunadament la gent perd la por com a motivació social, i això és un signe de maduresa, cal actuar per convicció i no per por. Només faltaria que la religió actués per por. En les generacions més joves aquesta pèrdua de la por associada a la fe ha estat fonamental en el “desapuntar-se”, fins i tot els joves s’estranyen de què la por sigui ser associada a Déu. Diuen: Déu pot fer por? Només la pregunta ja paga, perquè en les nostres generacions era obvi que Déu feia por, i ara és obvi que la por no pot anar lligada a la fe.

Voldria fer ara una valoració -a partir del què passa en funció de com hem de reaccionar, no pas com una prospectiva fent de profeta en el sentit de preveure el futur, sinó fer alguna una reflexió- sobre com s’hauria ’orientar el nostre comportament en virtut d’allò que estem comprovant en el nostre país i en altres:

On som?

La valoració del lloc, de la situació en la que som ens permet parlar de col•lapse. La nostra Església tal com l’hem conegut està a punt de col•lapsar, i no vull dir de desaparèixer, però sí de fer un canvi d’estructura que no pensàvem, no ens havíem imaginat que les coses anéssim per aquí.

Hi ha algunes dades sobre la vida religiosa, la vida dels religiosos, en paral•lel a la vida cristiana en general: l’any 1980 hi havia 30.000 religiosos a Espanya, l’any 2000 gairebé la meitat, 16.000, i 13.000 el 2004. Les corporacions religioses havien representat molt, no solament en el nostre país sinó respecte de la projecció de l’Església catòlica en altres continents. A l’Àfrica, per exemple, l’Església catòlica s’ha aguantat econòmicament des d’Europa i Amèrica, i ara, l’ensulsiada d’institucions religioses catòliques a Europa comportarà l’ensulsiada d’institucions catòliques a l’Àfrica.

Això està preocupant molt, no solament perquè aquest col•lapse es produeix aquí, sinó que de retop es col•lapsaran altres situacions i això ens permet pensar en qüestions que transcendeixen la nostra experiència immediata, sigui europea o catalana.

Una altra dada seria el compliment religiós: el percentatge de joves espanyols entre 15 i 29 anys que es declaren catòlics practicants, només en quatre anys, del 2000 al 2004, va baixar del 28% al 14%.

L’horitzó amb el qual ens enfrontem és un horitzó inèdit que ens ha agafat amb el pas canviat. No pensàvem que el Vaticà II fos seguit de com a seguit, nosaltres pesàvem en una altra cosa i no ens ha sortit, la realitat és aquesta, i els que ho hem patit més som els que hi vam confiar més. Per tant aquest caràcter inesperat ens té una mica desconcertats. La nostra generació quan parla de què ha passat amb els fills i els nets no ho sap explicar, i de vagades fins i tot s’ha culpat en el sentit de dir què havíem de fer? què no hem fet bé que ens ha donat aquest resultat?

Això porta a unes mutacions en l’experiència religiosa que les hem de tenir molt presents per entendre què ens passa. Mutacions de tipus teològic: per exemple, les nocions bàsiques de la fe no lliguen amb la cosmologia moderna -això és obvi, la cosmologia actual és molt diferent de la cosmologia de Newton- i ens costa localitzar allò que en diem les veritats de la fe.

Joan Pau II va fer algun esforç teològic, va fer una nova catequesi de les postrimeries, i va dir unes coses atrevidíssimes, com per exemple que el cel no era un lloc, que això és obvi, però mai no ho havia reflexionat ningú, va dir el cel no és un lloc, és un estat; però que és un estat sense un lloc en la nostra cosmologia? Tot això són cargues de profunditat teològiques respecte de la fe, i les hem de tenir presents en ordre a un plantejament pastoral a llarg termini.

En l’ordre de la salvació l’Església catòlica no havia dit mai en tota la seva història que les altres tradicions religioses podien ser salvadores. Això ho va dir el Vaticà II, i tots diem que ho creiem perquè creiem que és de decència teològica fer-ho.

En l’ordre moral també hem fet molts passos importants: hem decidit que és veritat que la consciència és la referència principal del comportament. Això ho ha dit sempre l’Església, però no ho havia practicat gairebé mai. Ens hem descarat des del punt de vista moral. Hi ha temes, com el de la pederàstia, on diguin el que diguin el que s’acabarà reconeixent és que l’Església té una antropologia sexual impresentable, i que això ja fa temps que ho diem, però a Roma no se n’han assabentat, i segueixen dient coses peregrines com que és immoral prendre pastilles anticonceptives, o que els qui s’han casat després d’haver fallat el primer matrimoni visquin com germà i germana...

Aiixò ve d’una pèssima antropologia teològica, i aleshores no sabem que hauríem de concloure respecte d’altres temes que tenen relació, i surt el tema del celibat obligatori dels capellans, i s’està dient, fins i tot per algun bisbe, que s’hauria de normalitzar la situació d’acord amb el Nou Testament.

Benet XVI ha sortit fa poc amb unes frases un pèl inesperades que potser s’hauran de tenir presents: va dir que “l’Església havia d’aprendre del món”, i també que “la justícia no podia ser substituïda per la penitència”.

I després hi ha els models socials que diuen que estem al final de la cristiandat, la cristiandat s’ha acabat, però tot segueix funcionant com si la cristiandat existís. Per exemple la jerarquia no s’estranya d’anar disfressada pel carrer, i això a la gent normal li sorprèn moltíssim. Això formava part de la cristiandat i en alguns països encara funciona així.

El que està passant no és un problema de vida religiosa sinó d’Església; no és un problema de cristianisme sinó de religió (no tenim només un problema els cristians, té problemes tothom que és religiós incoativament) no és d’Europa sinó de societats avançades.

Què vol dir això?

Vigil, un claretià espanyol que està a Panamà, en una carta sobre el futur de la vida religiosa, diu:

No sabem fins a quin punt si a les societats que avancen -si avançar es seguir el ritme europeu, que en alguns aspectes sí i en altres potser no- els passarà el mateix que ens ha passat aquí. Per exemple, ara està passant a Espanya el que ja va passar a Catalunya fa més de trenta anys. ¿Passarà el mateix a l’Índia, a la Xina, a l’Àfrica o a América llatina, on ja comença a passar? Les vocacions avui estan en ensulsiada a Mèxic que és un país molt religiós.

El problema ja no és de posta al dia -acaba Vigil- sinó de mutació, és a dir, allò de “l’agiornamento” ara ja no ens serveix, s’ha quedat petit; va ser útil en el Vaticà II, però ara hem de canviar més paràmetres, ja! i no sabem ben bé quins són.

Quina nova perspectiva ens podem imaginar? Penso que els catòlics som una minoria, ja ho som ara. No una minoria respecte a les altres professions religioses, perquè la mutació encara és recent, però, respecte del conjunt de la societat els catòlics definits en un context coherent, en poc temps serem una minoria clara en la nostra societat. Hauríem de començar a pensar com podem ser una minoria qualitativa, que no elitista, com oposició a sectària.

Les societats modernes i lliures és molt bo que tinguin societats de qualitat encara que siguin minories.

Minories qualitatives que siguin respectades i que no es puguin banalitzar fent-ne burla, per exemple en televisió. Si el Papa anés vestit com tothom no sortiria a “Polonia”.

La minoria qualitativa penso que hauria d’anar per aquí: la societat necessitarà de les religions per recordar-li les obligacions incondicionals ètiques de la mateixa societat, perquè el record de les religions no el tindrà ningú. La religió té una afirmació transcendent, i això a la nostra societat ho hauríem de fer bé.

Això portaria al nou sistema iniciàtic, com deia no fa gaire el General dels Salesians que fa poc va estar a Barcelona: "és evident que en l’Església s’ha trencat la transmissió de la fe". La fe no passa, no es transmet a les noves generacions. Haurem d’inventar un nou sistema de transmissió, que és la transmissió de la fe als adults, perquè estem veient que la transmissió de la fe als infants -llevat d’estructures molt definides des del punt de vista dels creients- és inútil. Els sagraments de la iniciació són el certificat de la fi.

Una carta pastoral del bisbe de les illes Maurici sobre la crisi del model de transmissió de la fe, i el que descriu de la societat de les illes Maurici sembla que estigui descrivint Barcelona. És una ciutat molt turística i possiblement amb influències europees on ha fallat el sistema i planteja catecumenats d’adults.

Un últim punt a tractar seria: marcar diferències:

Les comunitats de fidelitat cristiana que vulguin constituir minories qualitatives, han de marcar diferències perquè ens trobarem amb molts fenòmens religiosos ambigus. Sense voler ser elitistes haurem de prendre distancies: Primer sobre creences de neopagans babaus: pedres energètiques, etc, perquè ara hi ha molta gent que es mou en aquests aspectes i hi ha unes barreges que són perilloses. Després, haurem de prendre distàncies en front d’esglésies sectàries, perquè hi haurà noves majories respecte de la fe. Hi poden haver aliances estranyes que formin noves majories com per exemple que uns monjos budistes se sentin a prop dels monjos de Montserrat, cosa que vaig veure fa pocs dies en una visita a Montserrat. S’alien per sensibilitats que seran més llunyanes del que ens pugui semblar. Prendre distàncies, doncs, no per la persona sinó pel sistema que possibilità aquella persona, que és el que no funciona.

I d’això n’hem de ser molt conscients perquè és una mica el que passa a l’Església; el sistema eclesiàstic és com és i això no ho soluciona un Papa millor que l’altre, perquè quan tenim una dictadura el que s’ha de fer no és posar un bon dictador, sinó canviar la dictadura, i nosaltres tenim un mal sistema que no s’arregla amb un bon Papa, tot i que de vegades passin miracles com el de Joan XXIII, que tot i ser un bon Papa no va arreglar el sistema.

Fa pocs dies Benet XVI va dir als periodistes: “els problemes de l’Església no venen de fora ni de murmuracions -en referència al que havia dit el cardenal Sodano- sinó de dins.” Hauríem de demanar que el sistema canviés.

I l’última distància que haurem de prendre, que a Catalunya ens costarà molt, serà la més delicada, perquè ens trobarem amb què els creients catòlics a Catalunya seran immigrants sud-americans i filipins, i això plantejarà problemes pastorals molt greus. El rector del Carme em deia fa poc que tenia 55 criatures a la catequesi, de les quals dues eren espanyoles, i concretament una catalana. Es tracta d’un catolicisme molt diferent del nostre, molt acrític, molt conservador.

Si no prenem aquesta distància retardarem el procés que hem fet, que malgrat tot és un progrés, encara que ens trobem una mica a la intempèrie.

Carta del lector Alberto Monche (La Vanguardia 02/06/10)

2010-06-04T07:58:00.000-07:00

El teólogo José Sols Lucia, en su artículo “Una Iglesia mejor es posible”, aboga por la que él denomina de “modelo abierto”, que se inspira en la Ilustración. Dicha Iglesia está cercana a las primeras comunidades, es dialogante con otras iglesias y religiones, y con los no creyentes, por lo que afirma que el paso del modelo actual al modelo abierto debería haberse hecho hace 40 años por no haberlo hecho hace cinco siglos.

La cuestión es que la reforma que él propone se hizo hace cinco siglos por los reformistas Lutero, Calvino, Zuinglio, etcétera. Dicho espíritu reformista es algo vivo en las iglesias protestantes, de forma que, en Estados Unidos, ya hay más de 27.000 denominaciones protestantes, cada una de las cuales busca ese objetivo por su propio camino. No entiendo cómo tantos teólogos, religiosos, sacerdotes y algún obispo quieren transformar la Iglesia católica apostólica y romana (añado esto pues en México existen hasta doce iglesias que se denominan católicas, según el censo de población) en otra iglesia protestante, con lo fácil que es hacerse protestante y vivir tranquilo. Envidio a los anglicanos que, como en un ejemplo reciente, se han pasado en grupo con su párroco, e incluso su obispo, a la Iglesia católica romana, y también espero que cunda el ejemplo inverso entre aquellos que añoran los modos y formas de la Reforma.

ALBERTO MONCHE

Barcelona

De la Fractura al Diàleg

2010-06-01T12:32:00.000-07:00

Estos cien años de ecumenismo han cambiado el panorama religioso entre los cristianos

Del 2 al 6 de este mes de junio se conmemorará solemnemente en Edimburgo (Escocia) cien años del movimiento ecuménico. Así será en recuerdo de la Conferencia Misionera Mundial del año 1910 que dio el primer paso del movimiento para la unidad de todos los cristianos tal como se entiende hoy en día Una triste y penosa historia.

La historia de las divisiones cristianas es algo triste y penoso. Ha habido tres momentos cruciales de fractura eclesial.

1.-) En el siglo V, con la separación de los orientales ortodoxos (coptos, armenios, caldeos) por motivos sobre la forma de entender a Jesucristo
2.-) En el siglo XI, con la división entre Occidente y Oriente (ortodoxos)
3.-) En el siglo XVI, con la Reforma protestante.

Antes de esta fecha en muchas comunidades se deseaba la unidad, pero las polémicas y las rivalidades eran demasiado fuertes, y el deseo de unidad se traducía en desear el "retorno", la conversión o la absorción de los demás en la propia iglesia. La Conferencia Mundial Misionera de 1910 de Edimburgo reunió a 1.500 misioneros protestantes de todo el mundo, convencidos por su experiencia de que la eficacia y la credibilidad misionera quedaba muy debilitada por la evidente división de las iglesias. Experimentaban cada día la verdad de la oración del Señor a favor de la unidad "a fin de que el mundo crea".

Las divisiones escondían el rostro cristiano. Las sociedades misioneras protestantes de la época trabajaron para reunir el mayor número posible de sus asociados a fin de restituir de una vez la unidad perdida. Pero la amarga experiencia de la Conferencia Mundial Misionera fue triple: que las divisiones eran muy profundas, que el camino sería largo y que la unidad se lograría por el diálogo, la colaboración y la profundización en común del mensaje cristiano. Un caminar juntos como hermanos. Este gran impulso inicial dio origen a tres movimientos con diferentes sensibilidades. Unos continuaron fieles a la unidad para la misión; otros, se inclinaron por el camino de la colaboración social (Vida y Acción); otros, se dedicaron a intentar superar las diferencias doctrinales (Fe y Constitución).

En 1948, en Amsterdam, 150 comunidades protestantes y ortodoxas aunaron sus fuerzas y crearon el Consejo Mundial de Iglesias, con sede en Ginebra. Este Consejo ha sido clave para la promoción de la unidad por medio del diálogo y la colaboración. La Iglesia católica se sumó al movimiento ecuménico en el concilio Vaticano II, cuyas sesiones se celebraron entre los años 1962 y 1965), mediante la proclamación solemne del derecho a la libertad religiosa y el reconocimiento de realidades o elementos eclesiales en las otras confesiones cristianas.

Ya no se habla más de retorno o absorción. Se habla de camino, de renovación, y de buscar juntos lo que Jesucristo quiso de su Iglesia. Aunque el ecumenismo fue "inventado" por protestantes y ortodoxos, la Iglesia católica, por su gran potencia y extensión por todo el mundo, ha dado un gran impulso al movimiento ecuménico. Pasó rápidamente del alejamiento a la participación. Pasó de considerarse única poseedora de la verdad de Jesús a dar y recibir las riquezas de todos y entre todos. Un futuro esperanzador.

Es verdad que muchos cristianos se han cansado de esperar y se muestran desengañados de los logros obtenidos y recelosos del camino a recorrer. Pero la realidad es que en los últimos 100 años, incluso 50 años, se ha avanzado más que en los 1.500 años anteriores. Se ha ganado, en primer lugar, en conocimiento de las demás confesiones y también en aprecio de las riquezas de todos. Se colabora en la Biblia, en la catequesis, en la investigación y en la enseñanza de la teología, en la actividad misionera, en el diálogo con las demás religiones. También se trabaja juntos en la acción social, en el compromiso en la sociedad. Se ha llegado a buenos resultados en los diálogos teológicos. Por ejemplo sobre el bautismo (prácticamente común y reconocido entre todos), sobre la Eucaristía (entre católicos, anglicanos y luteranos), en parte sobre el ministerio presbiteral y episcopal, sobre la gran cuestión polémica en la Reforma de la "justificación por la fe" (entre luteranos y católicos). En este momento hay más de cien diálogos doctrinales en curso.

Sin duda que el camino a recorrer será todavía largo y costoso. Ello será así porque surgen nuevos problemas (por ejemplo con los anglicanos) o porque se crean miles de nuevas comunidades o confesiones en África y en América Latina. Pero en estos cien años de ecumenismo se ha cambiado completamente en el panorama religioso entre los cristianos. Vale la pena celebrarlo en Edimburgo.

Antoni Matabosch

La visibilitat eclesial

2010-06-01T12:28:00.000-07:00

La visibilitat eclesial. “Ecclesia semper renovanda”

La solemnitat de Pentecosta, que marca l’inici visible de l’Església de Crist, és una ocasió. Hi ha coses que podrien suposar un avanç de l’Església visible en la direcció del Regne de Déu, segons el criteri «l’Església sempre s’ha de renovellar: “Ecclesia semper renovanda”. Són coses possibles que es podrien començar a fer. En faré una llista breu i senzilla. És una actitud que podria respondre al criteri següent: si una cosa et sembla criticable en l’Església, en comptes de recobrir-la amb una paraula crítica, compensa-la amb una obra que doni gruix a la justícia i a la caritat eclesial: així faràs quelcom apreciat tant pels crítics, com pels que no ho són. És millor apuntar-se a aquests camins que ja es poden recórrer que no pas tenir unes reivindicacions in pectore, el no-compliment de les quals causa frustració i allunyament progressiu del món religiós en els subjectes que les alimenten. I ara la llista breu:

a) Dedicació preferent dels preveres i dels laics per fer de cada comunitat un àmbit de lloança a Déu, on la preparació de l’homilia dominical sigui una tasca preferent durant la setmana.

b) Dedicació preferent de preveres, diaques, religiosos/es i laics per fer de cada comunitat un centre expansiu d’ajuda als pobres i malalts del l’entorn i dels llocs més necessitats d’aliments, aigua potable, escoles, sanitat i habitatge digne (opció preferencial pels pobres).

c) Avui cal afegir que són pobres indefensos els concebuts encara no nascuts. Cal promoure aquells àmbits i obres acollidores que afavoreixin la disminució dels avortaments, perquè hom ha d’ajudar realment les dones a evitar-los. Altres punts queden per al següent escrit.

Josep M. Rovira Belloso

Una Iglesia mejor es posible

2010-06-01T01:24:00.000-07:00

El escándalo de pederastia en la Iglesia católica no ha sido más que la punta del iceberg de un problema de fondo que hay en ella desde hace décadas. A lo largo del siglo XX, se han ido configurando en la Iglesia dos grandes modelos de cristianismo, por supuesto con matices que aquí no podemos desarrollar. En el modelo conservador se afirma que la verdad habita en la Iglesia de modo indiscutible: frente a cristianos no católicos, frente a otras religiones y frente al laicismo moderno. No se admite el diálogo libre interno, sino sólo ponerse firmes ante lo que diga el Papa. Juan Pablo II y Benedicto XVI quedaron embelesados por este modelo, cuyos defensores llenaban los estadios con jóvenes que gritaban con el entusiasmo del Domingo de Ramos. Sus defensores han apoyado que teólogos del otro modelo fueran acallados y hasta condenados, que los presbíteros del otro modelo se encontraran con un techo muy bajo de responsabilidades eclesiales, y que los movimientos eclesiales que lo promovían tuvieran que escuchar la acusación de ser católicos infieles a la Iglesia.

El modelo abierto, que se inspira en la Ilustración, tanto en su rama liberal como en su rama social, ha promovido una Iglesia cercana a las primeras comunidades cristianas, dialogante con otras iglesias, con otras religiones y con los no creyentes. En él se considera que la fe cristiana une, y no desune, y que el ser cristiano no consiste en llevar una camiseta que nos diferencie de los demás, sino en afirmar que Cristo habita en el corazón de cada ser humano: juntos, no separados, construiremos un mundo mejor. Se fomenta el diálogo, la libertad y la confianza, y también la denuncia de estructuras socioeconómicas injustas. Este segundo modelo ha transparentado mucho mejor el mensaje del Resucitado en medio del mundo, mientras que el conservador, enemigo del diálogo crítico interno y partidario de los silencios, ha acabado haciendo un mal enorme a la Iglesia. Juan Pablo II, libremente, se hizo mil fotos con Marcial Maciel, superior de los Legionarios de Cristo, y casi ninguna con el P. Arrupe, superior de los jesuitas. Ahora recogemos lo sembrado. Es urgente iniciar ya una seria reforma en la Iglesia, inspirándose en el papa Juan XXIII y en el concilio Vaticano II. Habría que haberlo hecho hace cuarenta años, más aún, hace cinco siglos. Más vale tarde que nunca.

J. SOLS, teólogo

Una Vella nomenada Església

2010-05-27T03:30:00.001-07:00

A tots ens agradaria que l’Església fos jove, forta, vigorosa, audaç, imaginativa, primaveral, atractiva… però la trobem cansada, angoixada, silenciosa, com temorosa, gairebé muda. Ens sembla vella, anciana, a vegades, fins i tot, tenim por que no tingui Alzheimer, recorda coses del passat, les repeteix, però el present se li escapa; tampoc va massa ve de la vista, és miop per a comprendre les noves llums que brillen i que exigeixen respostes; i què direm de l’oïda?, sembla sorda, incapaç d’escoltar els crits i les veus d’un món agitat i turbulent.

Els joves l’abandonen fastiguejats en veure el seu estat deplorable, tan callada, tan passiva, tan maldestra, tan poc acollidora… Altres l’ataquen violentament, la fereixen, fins i tot anuncien la seva mort ja propera: “És qüestió de temps, és del passat, és una relíquia anacrònica, és un objecte d’antiquari”. Altres la volen rejovenir amb tècniques artificials, antioxidants o cremes antiarrugues. Però ella no es deixa. Altres la veuen bruta, tacada, descurada, abandonada, desatesa… com si ningú en tingués cura ni intentés auxiliar-la amb afecte.

Però ella calla, medita en el seu interior, recorda els anys passats, quan era jove i pobra, quan la van perseguir, quan la coronaren com a reina i mestra, quan festejava prínceps i reis, i quan tots es proclamaven fills seus. I ella somriu, perquè de fet sempre va enyorar els inicis, fidel a l’Esperit, senzilla, pobre, natzarena, transparent, oberta a tots, fecunda, lliure, evangèlica … com el seu Espòs el Senyor. Agraeix sempre als seus fills que la van voler tornar als seus orígens, els seus fills fidels, que no buscaven altre profit sinó el del Senyor.

Ella és sàvia, plena d’experiència, experta en humanitat, sap que en la vida hi ha primaveres i també hiverns, ara és hivern. Molts se n’allunyen escandalitzats, però ella sap que després del hivern ve la primavera, té bona memòria. No té por, vindran temps millors, hi haurà fills profètics i audaços que li retornaran la lluïssor evangèlica dels inicis, la faran pobre, evangèlica i pasqual. Ella té paciència, espera, no es desanima, el Senyor, el seu Espòs, és absent, però tornarà i mentrestant posseeix la presència vivificant del seu Esperit.

Ella és molt antiga, té segles d’història, ve des d’Adam, des d’Abel, i ja els sants pares l’anomenaven “anciana”. Passen els imperis, cauen reis i dictadors, però ella segueix ferma, callada, amb pas lent, caminant vers un final sense posta. Espera sempre, sap que el Senyor va parlar de llavors petites però que creixen, d’un poc de llevat però que fermenta en la massa, sap també que amb el blat hi ha jull i per això no vol pas arrencar-lo, ja que totes les vegades que els seus fills ho van intentar fer de manera inquisitorial va ser un fracàs. S’estima més fer servir la misericòrdia, la paciència, el perdó i la indulgència, que no pas excomunicar i llançar anatemes…

No vol pressionar, no vol forçar res com alguns desitjarien, no pretén ser cada vegada més nombrosa i forta, no desitja ser poderosa i rica, ja que els que ho van intentar gairebé l’arruïnaren. No pretén saber-ho tot, no vol donar normes a tots, com alguns ho van fer en altres temps i desitgen que segueixi fent-ho ara. Ella s’estima més dialogar, però molts dels seus fills tenen por al diàleg. Els temps han canviat, ella prefereix callar, oferir l’aigua pura de la seva veritat com les fonts dels pobles que ofereixen aigua a l’assedegat, sense obligar ningú a beure-hi. Vol obrir finestres, vol espolsar-se la pols d’emperadors i regnes passats, vol respirar aires nous i plens d’oxigen encara que sigui anciana. Però molts corren a tancar les finestres, “no fos que la vella se’ns constipés”.

Encara que ens sembli callada, muda, sorda, en el fons està escoltant una veu interior que li xiuxiueja paraules de vida eterna. Quan ens sembla cega, en realitat té els ulls girats vers el seu interior, vers el Senyor, vers el seu Espòs que li dóna força, que li dóna el seu Esperit perquè no es desanimi, no decaigui, no perdi l’esperança, perquè aprengui a viure nous temps. Encara li queda un llarg camí per recórrer, com va succeir amb el vell i cansat Elies en el desert.

Encara que ens sembli que té Alzheimer, en realitat el que demana és que en tinguem cura, com un espòs té cura de la seva muller malalta, que l’estimem, que l’atenguem, que reflexionem sobre el que li hem fet, per què l’hem deixada en aquesta situació, per què l’hem abandonada buscant altres ideologies, altres religions, altres cosmovisions, altres espiritualitats, més atraients i seductores, que ens omplen més o que potser no ens qüestionen tant. Qui és el causant que l’Església avui estigui així? Qui és el culpable que l’Església d’avui aparegui tan bruta i deixada? Qui li ha tret tota la lluïssor? Qui ha volgut fer-la seva, utilitzar-la, manipular-la, dir que ells “són” l’Església, que la representen i parlen en nom seu? Aquell qui estigui net de culpa que llanci la primera pedra, i això començant pels més vells.

Aquesta vella Església travessa fases com la lluna, com ja li van dir també alguns sants pares. Hi ha moments de minva, de foscor, d’eclipsi: ara som en un d’ells. Però arribaran moments de claredat i de llum creixent. Ella brilla amb la llum del sol que és el Senyor, no amb llum pròpia. Cal esperar i tenir paciència.

A aquesta anciana la visiten els pobres, els nens, les dones fidels, gent insignificant, que no li tenen por, que l’estimen, que li porten flors, que saben que el seu cor és tendre i jove, misericordiós, que els compren, i que els estima. Ella els ho agraeix, somriu i els acarona amb afecte maternal.

No la visiten molts il•lustrats, no rep visites de persones importants i poderoses, que ja no poden aprofitar-se’n, ja l’han exprimit al màxim, ja n’han abusat, és una vellarda que no serveix per a res. Són tots aquells que amb l’excusa de servir-la se n’han servit per als seus interessos, “en nom seu”. I així l’han deixada, desprestigiada, amb pèssima reputació. Han utilitzat el seu nom, han invocat la civilització cristiana per a enriquir-se ells, ara ja no els serveix aquesta vella plena de xacres.

Altres afirmen que accepten Jesús, el seu Espòs, però no la vella i caduca Església, com si l’Esperit de Jesús no animés el cos de l’Església… La vella Església ho sap i li dol a l’ànima aquesta actitud, perquè a la llarga ningú no podrà anar a Jesús si no passa per ella, ningú no la podrà separar del seu Espòs. És temptació, és orgull. Però ella calla i espera, un dia potser se n’adonin i tornin a ella, la vella Església. Ella té un gran tresor per a comunicar a la humanitat: es diu Jesús de Natazaret, mort i ressuscitat pel nostre bé. Perquè tinguem vida en abundància. Ella l’entrega generosa als qui a ella acudeixen amb cor senzill, encara que sigui anciana o precisament perquè ho és.

Un dia el Senyor retornarà i engalanarà la seva fidel Esposa amb llum resplendent i vestits nous, l’Església tornarà a ser jove i formosa i Ell li agrairà d’haver tingut tanta paciència i tanta fortalesa durant tants anys, d’haver estat l’anciana callada i mig sorda, amb un Alzheimer que semblava incurable però que en realitat era només un moment de debilitat, una fase passatgera de la vella Església, sempre jove per la força de l’Esperit. Però fins que aquest dia arribi, hi ha algú que vulgui tenir cura d’aquesta anciana anomenada Església?

Cochabamba, Bolívia 2010 Victor Codina, s.j.

Assemblea de l'any 2010

2010-05-07T09:32:00.000-07:00

Reportatge gràfic fet per Jaume Saura

Carta de HANS KÜNG

2010-04-24T09:30:00.000-07:00

CARTA OBERTA DE HANS KÜNG ALS BISBES CATÒLICS DE TOT EL MÓN

Benvolguts bisbes,

Joseph Ratzinger, ara Benet XVI, i jo varem ser entre 1962 1965 els dos teòlegs més joves del Concili. Ara, tots dos som els més ancians i els únics que segueixen plenament en actiu. Jo sempre he entès també la meva tasca teològica com un servei a l'Església. Per això, preocupat per aquesta nostra Església, sumida en la crisi de confiança més profunda des de la Reforma, us dirigeixo una carta oberta en el cinquè aniversari de l'accés al pontificat de Benet XVI. No tinc altra possibilitat d'arribar a vosaltres.

Vaig apreciar molt que el papa Benet, al poc temps de la seva elecció, em convidés a mi, el seu crític, a una conversa de quatre hores, que va discórrer amistosament. En aquell moment, això em va fer concebre l'esperança que Joseph Ratzinger, el meu antic col•lega a la Universitat de Tubinga, podria trobar, malgrat tot, el camí cap a una major renovació de l'Església i l'entesa ecumènica en l'esperit del Concili Vaticà II.

Les meves esperances, i les de tants catòlics i catòliques compromesos, malauradament, no s'han complert, cosa que he fet saber al papa Benet de diverses formes en la nostra correspondència. Sens dubte, ha complert conscienciosament les seves quotidianes obligacions papals i ens ha obsequiat amb tres útils encícliques sobre la fe, l'esperança i l'amor. Però pel que fa als grans desafiaments del nostre temps, el seu pontificat es presenta cada vegada més com el de les oportunitats desaprofitades, no com el de les ocasions aprofitades:

• S'ha desaprofitat l'oportunitat d'una entesa perdurable amb els jueus: el Papa torna a introduir la pregària preconciliar en què es demana per la il•luminació dels jueus i readmet a l'Església a bisbes cismàtics notòriament antisemites, impulsa la beatificació de Pius XII i només es pren seriosament al judaisme com una arrel històrica del cristianisme, no com una comunitat de fe que perdura i que té un camí propi cap a la salvació. Els jueus de tot el món s'han indignat amb el predicador pontifici en la litúrgia papal del Divendres Sant, en què va comparar les crítiques al Papa amb la persecució antisemita.

• S'ha desaprofitat l'oportunitat d'un diàleg en confiança amb els musulmans, és simptomàtic el discurs de Benet a Ratisbona, en què, mal aconsellat, va caricaturitzar a l'islam com la religió de la violència i la inhumanitat, alimentant així la duradora desconfiança dels musulmans.

• S'ha desaprofitat l'oportunitat de la reconciliació amb els pobles nadius colonitzats de Llatinoamèrica: el Papa afirma amb tota serietat que aquests "anhelaven" la religió dels seus conqueridors europeus.

• S'ha desaprofitat l'oportunitat d'ajudar els pobles africans en la lluita contra la superpoblació, aprovant els mètodes anticonceptius, i en la lluita contra la sida, admetent l'ús de preservatius.

• S'ha desaprofitat l'oportunitat de concloure la pau amb les ciències modernes: reconeixent inequívocament la teoria de l'evolució i aprovant de manera diferenciada nous àmbits de recerca, com el de les cèl•lules mare.

• S'ha desaprofitat l'oportunitat que també el Vaticà faci, finalment, de l'esperit del Concili Vaticà II la brúixola de l'Església catòlica, impulsant les seves reformes.

Aquest últim punt, estimats bisbes, és especialment greu. Una i altra vegada, aquest Papa relativitza els textos conciliars i els interpreta de manera retrògrada contra l'esperit dels pares del concili. Fins i tot es situa expressament contra el concili ecumènic, que segons el dret canònic representa l'autoritat suprema de l'Església catòlica:

• Ha readmès sense condicions a l'Església als bisbes de la Germandat Sacerdotal Sant Pius X, ordenats il•legalment fora de l'Església catòlica i que rebutgen el concili en aspectes centrals.

• Dóna suport amb tots els mitjans a la missa medieval tridentina i ell mateix celebra ocasionalment l'eucaristia en llatí i d'esquena als fidels.

• No porta a terme l'entesa amb l'Església anglicana, signada en els documents ecumènics oficials (ARCIC), sinó que intenta atreure cap a l'Església catòlica-romana a sacerdots anglicans casats renunciant a aplicar el vot del celibat.

• Ha reforçat els poders eclesials contraris al concili amb el nomenament d'alts càrrecs anticonciliars (a la Secretaria d'Estat i en la Congregació per a la Litúrgia, entre d'altres) i bisbes reaccionaris a tot el món.

El Papa Benet XVI sembla allunyar-se cada vegada més de la gran majoria del poble de l'Església, que de tota manera s'ocupa cada vegada menys de Roma i que, en el millor dels casos, encara s'identifica amb la seva parròquia i els seus bisbes locals .

Sé que alguns de vosaltres patiu pel fet que el Papa es vegi plenament recolzat per la cúria romana en la seva política anticonciliar. Aquesta intenta sufocar la crítica en l'episcopat i en l'Església i desacreditar per tots els mitjans als crítics. Amb una renovada exhibició de pompa barroca i manifestacions efectistes cara als mitjans de comunicació, Roma tracta d'exhibir una Església forta amb un "representant de Crist" absolutista, que reuneix a les seves mans els poders legislatiu, executiu i judicial. No obstant això, la política de restauració de Benet ha fracassat. Totes les seves aparicions públiques, viatges i documents no són capaços de modificar en el sentit de la doctrina romana la postura de la majoria dels catòlics en qüestions controvertides, especialment en matèria de moral sexual. Ni tan sols les trobades papals amb la joventut, a les quals assisteixen sobretot agrupacions conservadores carismàtiques, poden frenar els abandonaments de l'Església ni despertar més vocacions sacerdotals.

Precisament vosaltres, com a bisbes, ho lamenteu en el més profund: des del concili, desenes de milers de sacerdots [en la traducció d'EP diu bisbes] han abandonat la seva vocació, sobretot a causa de la llei del celibat. La renovació sacerdotal, tot i que també la de membres de les ordres, de germanes i germans laics, ha caigut tant quantitativament com qualitativament. La resignació i la frustració s'estenen en el clergat, precisament entre els membres més actius de l'Església. Molts se senten abandonats en les seves necessitats i pateixen per l'Església. Pot ser que aquest sigui el cas en moltes de les vostres diòcesis: cada vegada més esglésies, seminaris i parròquies buits. En alguns països, a causa de la manca de sacerdots, es fingeix una reforma eclesial i les parròquies es refonen, sovint en contra de la seva voluntat, constituint gegantines "unitats pastorals" en què els escassos sacerdots estan completament desbordats.

I ara, a les moltes tendències de crisi encara s'afegeixen escàndols que clamen al cel: sobretot l'abús de milers de nens i joves per clergues -als Estats Units, Irlanda, Alemanya i altres països- lligat tot això a una crisi de lideratge i confiança sense precedents. No es pot silenciar que el sistema d’ocultació posat en marxa a tot el món davant els delictes sexuals dels clergues va ser dirigit per la Congregació per la Fe romana del cardenal Ratzinger (1981-2005), en la qual ja sota Joan Pau II es van recopilar els casos sota el més estricte secret. Encara el 18 de maig de 2001, Ratzinger enviava un escrit solemne sobre els delictes més greus (Epistula de delictis gravioribus) a tots els bisbes. En ella, els casos d'abusos es situaven sota el Secretum pontificium, la vulneració pot comportar severes penes canòniques. Amb raó, doncs, són molts els que exigeixen al llavors prefecte i ara Papa un mea culpa personal. No obstant això, per Setmana Santa ha perdut l'ocasió de fer-ho. En comptes d'això, el Diumenge de Rams va moure al degà del col•legi cardenalici a aixecar urbi et orbe testimoni de la seva innocència.

Les conseqüències de tots aquests escàndols per la reputació de l'Església catòlica són devastadores. Això és una cosa que també confirmen ja dignataris d'alt rang. Innombrables sacerdots i educadors de joves, sense ”taca” i summament compromesos, pateixen sota una sospita general. Vosaltres, estimats bisbes, heu de plantejar la pregunta de com hauran de ser en el futur les coses en la nostra Església i en les vostres diòcesis. Tanmateix, no voldria fer-vos cap esquema d’un programa de reforma, això ja ho he fet en repetides ocasions, abans i després del concili. Només voldria plantejar sis propostes que, és la meva convicció, seran recolzades per milions de catòlics que no tenen veu.

1. No callar: en vista de tantes i tan greus irregularitats, el silenci us fa còmplices. Allà on considereu que determinades lleis, disposicions i mesures són contraproduents, hauríeu, per contra, d’expressar-ho amb la major franquesa. No envieu a Roma declaracions de submissió, sinó demandes de reforma!

2. Escometre reformes: en l'Església i en l'episcopat són molts els que es queixen de Roma, sense que ells mateixos facin poc o res. Però avui, quan en una diòcesi o parròquia no es va a missa, la tasca pastoral és ineficaç, l'obertura a les necessitats del món limitada, o la cooperació mínima, la culpa no es pot descarregar sense més sobre Roma. Bisbe, sacerdot o laic, tots i cada un han de fer alguna cosa per a la renovació de l'Església en el seu àmbit vital, sigui major o menor. Moltes grans coses en les parròquies i en l'Església sencera s'han posat en marxa gràcies a la iniciativa d'individus o de grups petits. Com a bisbes, heu de donar suport i encoratjar aquestes iniciatives i atendre, ara mateix, les queixes justificades dels fidels.

3. Actuar col•legiadament: després d'un viu debat i contra la sostinguda oposició de la cúria, el concili va decretar la col•legialitat del Papa i els bisbes en el sentit dels Fets dels Apòstols, on Pere tampoc actuava sense el col•legi apostòlic. No obstant això, en l'època postconciliar els papes i la cúria han ignorat aquesta decisió central del concili. Des de que el papa Pau VI, ja als dos anys del concili, publiqués una encíclica per a la defensa de la discutida llei del celibat, va tornar a exercir la doctrina i la política papal a l'antic estil, no col•legiat. Inclús i tot fins a la litúrgia es presenta el Papa com autòcrata, fins l’extrem que els bisbes, dels que s’agrada envoltar, apareixen com comparses sense veu ni vot. Per tant, no hauríeu, estimats bisbes, d’actuar només com a individus, sinó en comunitat amb els altres bisbes, amb els sacerdots i amb el poble de l'Església, homes i dones.

4. L'obediència il•limitada només es deu a Déu: tots vosaltres, a la solemne consagració episcopal, heu prestat davant el Papa un vot d'obediència il•limitada. Però sabeu igualment que mai es deu obediència il•limitada a una autoritat humana, només a Déu. Per tant, el vostre vot no us impedeix dir la veritat sobre l'actual crisi de l'Església, de la vostra diòcesi i dels vostres països. ¡Seguint en tot l'exemple de l'apòstol Pau, que es va enfrontar a Pere i va haver de "dir-li a la cara que actuava de forma condemnable" (Gal 2, 11)! Una pressió sobre les autoritats romanes en l'esperit de la germandat cristiana pot ser legítima quan aquestes no concordin amb l'esperit de l'Evangeli i el seu missatge. La utilització del llenguatge vernacle en la litúrgia, la modificació de les disposicions sobre els matrimonis mixtos, l'afirmació de la tolerància, la democràcia, els drets humans, l'enteniment ecumènic i tantes altres coses només s'han assolit per la tenaç pressió des de baix.

5. Aspirar a solucions regionals: és freqüent que el Vaticà faci oïdes sordes a demandes justificades de l'episcopat, dels sacerdots i dels laics. Amb tanta major raó s'ha d'aspirar a aconseguir de forma intel•ligent solucions regionals. Un problema especialment espinós, com sabeu, és la llei del celibat, provinent de l'Edat Mitjana i que s'està qüestionant amb raó a tot el món precisament en el context dels escàndols per abusos sexuals. Una modificació en contra de la voluntat de Roma sembla pràcticament impossible. Tanmateix, això no ens condemna a la passivitat: un sacerdot que després de madura reflexió pensi en casar-se no ha de renunciar automàticament al seu estat si el bisbe i la comunitat li donen suport. Algunes conferències episcopals podrien procedir amb una solució regional, encara que seria millor aspirar a una solució per a l'Església en conjunt. Per tant:

6. Exigir un concili: així com es va requerir un concili ecumènic per a la realització de la reforma litúrgica, la llibertat de religió, l'ecumenisme i el diàleg interreligiós, el mateix cal fer per solucionar el problema de la reforma, que ha irromput ara de forma dramàtica. El concili reformista de Constança al segle previ a la reforma va acordar la celebració de concilis cada cinc anys, disposició que, però, va burlar la cúria romana. Sens dubte, aquesta farà ara el que pugui per impedir un concili del qual ha de témer una limitació del seu poder. En tots vosaltres hi ha la responsabilitat d'imposar un concili o almenys un sínode episcopal representatiu.

L'apel•lació que us dirigeixo a la vista d'aquesta Església en crisi, estimats bisbes, és que poseu a la balança l'autoritat episcopal, revalorada pel concili. En aquesta situació de necessitat, els ulls del món estan posats en vosaltres. Innombrables persones han perdut la confiança en l'Església catòlica. Per recuperar-la només valdrà abordar de forma franca i honrada els problemes i les reformes conseqüents. Us demano, amb tot el respecte, que contribuïu amb el que us correspongui, quan sigui possible en cooperació amb la resta dels bisbes, però, si cal, també en solitari, amb "valentia" apostòlica (Fets 4, 29-31 ). Doneu als vostres fidels signes d'esperança i alè i a la nostra església una perspectiva.

Us saluda, en la comunió de la fe cristiana,
Hans Küng, 15 d'Abril del 2010.

(Traducció espanyola: Jesús Albores Rei. Traducció catalana JT)

Entrevista al Arquebisbe de Poitiers, Mons Albert Rouet

2010-04-24T04:39:00.000-07:00

Copiat del blog de Sant Ildefons.
Text original de Le Monde en francès. Fer clic a Original (És de pagament)
Tot seguit es reprodueix traduïda l'entrevista a l'arquebisbe de Poitiers, Mons. Albert Rouet, publicada a "Le Monde" el dia 3 d'aquest mes. Tenint en compte que forma part de la jerarquia, les seves paraules transpiren llibertat i esperança, a la vegada que pragmatisme i realisme. No només es tracte d'una crítica a la situació actual de l'Església, sinó que fa també propostes interessants. Val la pena llegir-la tota sencera.

L'arquebisbe de Poitiers, Mons. Albert Rouet és una de les figures més lliures de l'episcopat francès. El seu llibre “Li ho dic a vostè” (Bayard, 2009) és un èxit de vendes en la seva categoria. Se n'han venut més de 30.000 exemplars, guanyador del Premi 2010 dels lectors de "La Procure", aquest llibre d'entrevistes ofereix una mirada més aviat crítica sobre l'Església Catòlica. Amb motiu de la Pasqua, el bisbe Rouet ens lliura les seves reflexions sobre l'actualitat i el seu diagnòstic de la seva institució.

L'Església catòlica ha estat sacsejada en els últims mesos per la revelació d'escàndols de pedofília en diversos països europeus. Això l’ha sorprès?

En primer lloc vull aclarir una cosa: perquè hi hagi pedofília, es necessiten dues condicions, una perversió profunda i poder. Això vol dir que qualsevol sistema tancat, idealitzat, sacralitzat és un perill. Una vegada que una institució, inclosa l'Església, es troba en una posició de dret privat, se sent en una posició de força, els abusos financers i sexuals esdevenen possibles. És el que manifesta aquesta crisi, i això ens obliga a tornar a l'Evangeli; la feblesa de Crist és constitutiva de la manera de ser de l'Església. A França, l'Església no té aquesta mena de poder, això explica que es tracta d’errors individuals, greus i lamentables, però no tenim coneixement d'una sistematització d'aquests casos.

Aquestes revelacions sobrevenen després de diverses crisis, que han marcat el pontificat de Benet XVI. Qui colpeja l'Església?

Darrerament, l'Església és maltractada per temporals, externes i internes. Tenim un Papa que és més teòric que historiador. Ha continuat essent el professor que pensa que quan un problema està ben plantejat, està mig resolt. Però a la vida, això no és així; ens trobem amb la complexitat i la resistència de la realitat. Es veu prou a les nostres diòcesis, fem el que podem! L'Església té dificultats per situar-se en el món turbulent en què es troba avui en dia. Aquest és el cor del problema.

Més enllà d'això, hi ha dues coses que m’impressionen de la situació actual de l'Església. Actualment,es constata certa congelació del discurs. A partir d’aquí, el més mínim qüestionament de l'exegesi o de la moral és considera blasfem. Qüestionar no està ben vist, i això és una llàstima. Mentrestant, a l'Església regna un clima malsà de sospita. La institució s'enfronta a un centralisme romà, que compta tota una xarxa de denúncies. Alguns corrents dediquen el seu temps a denunciar les posicions de qualsevol bisbe, a fer informes contra un, fer un fitxer contra l'altre. Aquests comportaments estan augmentant amb Internet. A més, noto l’evolució de l'Església en paral•lel a la de la nostra societat. Això significa més seguretat, més lleis, més identitat, més decrets, més reglaments. Hom es protegeix, es tanca, és el signe mateix d'un món tancat, és catastròfic!

En general, l'Església és un bon mirall de la societat. Però avui, a l'Església, les pressions identitàries són especialment fortes. Una corrent qualsevol, que no reflecteix massa, es va casar amb una identitat de reivindicació. Després de la publicació de caricatures a la premsa sobre la pedofília a l'Església, vaig veure reaccions dignes dels fonamentalistes islàmics amb les caricatures de Mahoma! Volent semblar ofensiu, hom es desqualifica.

El President de la Conferència Episcopal, Mons. André Vingt-Trois ho va repetir a Lourdes el 26 de març: l'Església de França està marcada per la crisi de vocacions, la disminució de la transmissió, la dilució de la presència cristiana a la societat. Com fer front a aquesta situació?

Tracto de reconèixer que estem al final d'una època. Estem passant d'un cristianisme de costums a un cristianisme de creences. El cristianisme s'havia mantingut pel fet que s'havia reservat el monopoli de la gestió del sagrat i de les celebracions. Amb les noves religions, amb la secularització, la gent ja no utilitza aquest sagrat. Tot i això, es podria dir que la papallona és "més" o "menys" que la crisàlide? És una altra cosa. Per tant, jo no penso en termes de degradació o d'abandonament: estem en procés de canvi. Hem de mesurar la magnitud d'aquest canvi. Agafem la meva diòcesi: fa setanta anys, comptava amb 800 capellans. Avui en té 200, però també té 45 diaques i 10.000 persones compromeses en les 320 comunitats locals que vàrem crear fa quinze anys. Això és millor. Hem de deixar la pastoral de via estreta. Cal tancar unes línies i obrir-ne d'altres. Quan hom s'adapta a les persones, a la seva forma de vida, als seus horaris, augmenta l'assistència, inclús al catecisme! L'Església té aquesta capacitat d'adaptació.

Com?

No tenim el personal per mantenir una xarxa de 36.000 parròquies. Si es considera que és una desgràcia de la que hem de sortir a tota costa, aleshores tornarem a resacralitzar capellans; o inventem una altra cosa. La pobresa de l'Església és una provocació per obrir noves portes.

L'Església ha de confiar en els seus clergues o en els seus batejats?
Per la meva part, crec que hem de confiar en els laics i deixar de treballar sobre la base d'una quadrícula medieval. És un canvi fonamental. És un repte.

Aquest repte suposa obrir el sacerdoci a homes casats?

Sí i no! No, perquè imagini's que demà pugui ordenar deu homes casats, que en conec, però no és pas això el que falta. No podria pas pagar-los. Par tant, haurien de treballar i només estarien disponibles els caps de setmana pels sagraments. Això equivaldria tornar a una imatge de culte del capellà. Seria una falsa modernitat.

Per contra, si canviem la forma d'exercir el ministeri, si la seva posició a la comunitat és diferent, llavors sí, podem considerar l'ordenació d'homes casats. El capellà no ha de ser més l'amo de la seva parròquia; ha de donar suport als batejats per tal que esdevinguin adults en la fe, formar-los, evitar que es tanquin sobre ells mateixos.

Ell ha de recordar-los que som cristians per als altres, no per un mateix; de manera que presidirà l'eucaristia com un gest de germanor. Si els laics es queden en la minoria d'edat, l'Església no és creïble. S’ha de parlar d'adult a adult.

Vostè creu que el discurs de l'Església no és el més adequat pel món. Per què?

Amb la secularització, es desenvolupa una "bombolla espiritual" en la que les paraules suren; començant per la paraula "espiritual", que abasta gairebé tots els productes bàsics. Per tant, és important donar als cristians els mitjans per a identificar i expressar els elements de la seva fe. Això no significa repetir una doctrina oficial, sinó permetre expressar lliurement la seva pròpia afiliació.

Sovint és la nostra forma de parlar que no funciona. S'ha de baixar de la muntanya i baixar a la plana, amb humilitat. Això requereix un gran treball de formació. Perquè la fe s’ha de convertir en el que no es parla entre els cristians.

Quina és la seva major preocupació per l'Església?

El perill és real. L'Església es veu amenaçada de convertir-se en una subcultura. La meva generació va apostar per la inculturació, submergir-se en la societat. Avui, el risc és que els cristians s'endureixin, simplement perquè senten que s'enfronten a un món d'incomprensió. Però això no és una acusació a la societat de tots els mals que il•luminen la gent. Al contrari, cal una immensa misericòrdia a aquest món on milions de persones moren de fam. Ens pertoca a nosaltres domar el món i depèn de nosaltres fer-nos amables.

Entrevista realitzada per Stéphanie Le Bars

Traición en la Iglesia

2010-04-11T02:41:00.000-07:00

Ratzinger ya denunció en 2005 la "suciedad entre quienes por el sacerdocio deberian estar entrgados a Cristo"

Casos de pederastia en la Iglesia católica! Sobre estos delitos, el sociólogo Manuel Castells apunta la hipótesis de un “ajuste de cuentas”. El Papa habla de “traición”. Otras voces lo atribuyen a la debilidad humana.

El bueno de la película.
Castells se refiere a los ataques al Papa pese a que Joseph Ratzinger impulsa la investigación de la pederastia. Señala que “podría ser un ajuste de cuentas interno al Vaticano y una advertencia para que no vaya más lejos en la investigación”, en referencia auna venganza desde sectores próximos a los Legionarios de Cristo. Sugiere: “Como las apariencias engañan, no condenen al Papa antes de tiempo. Puede acabar siendo el bueno de la película” (La Vanguardia, 3 de abril).

Ratzinger habla de “traición”.
El 18 de marzo del 2005, Viernes Santo, el entonces cardenal Ratzinger habló de “traición”. Era la etapa final del largo pontificado de Juan Pablo II. Murió el 2 de abril. Ratzinger recibió el encargo papal de elaborar los textos del vía crucis (camino de la cruz) que se celebra cada año en el Coliseo de Roma. Las palabras de Ratzinger de aquel día pueden aplicarse hoy, dado los casos de sacerdotes pederastas. Quien poco después sería elegido papa como Benedicto XVI habló de suciedad, sacerdocio y traición.

En uno de los 14 episodios del vía crucis, Ratzinger meditó sobre la tercera caída de Jesús bajo el peso de la cruz. Su explicación sorprendió: “¿No deberíamos pensar también en lo que debe sufrir Cristo en su propia Iglesia? (...) ¡Cuánta suciedad en la Iglesiay entre los que, por su sacerdocio, deberían estar completamente entregados a él! (...) La traición de los discípulos, la recepción indigna de su cuerpo y sangre, es el mayor dolor del redentor”. Y oró así: “Señor, frecuentemente (...) en tu campo vemos más cizaña que trigo. Nos abruman su atuendo y su rostro tan sucios. Los empañamos quienes te traicionamos”.

También ahora Benedicto XVI menciona varias veces el término “traición” en su carta, de 20 de marzo, a los católicos de Irlanda. El Papa dice a las víctimas: “Vuestra confianza ha sido traicionada y violada vuestra dignidad”. Interpela a los sacerdotes que han abusado de niños: “Habéis traicionado la confianza depositada en vosotros por jóvenes inocentes y sus padres”. Y confiesa: “Todos nosotros estamos sufriendo las consecuencias de los pecados de nuestros hermanos que han traicionado una obligación sagrada o no han afrontado de forma justa y responsable las denuncias de abusos”.

Sobre la debilidad.
El rector del Seminari de Barcelona, mosén Josep M. Turull, responsable de formar a los futuros sacerdotes, reflexiona. “¿Cómo creer? Creer con más realismo y menos ingenuidad. Creer porque Jesucristo es siempre fiel y nunca falla. Creer sabiendo que hay quien se aprovecha de la fe y del sacerdocio. Creer conscientes de que el pecado, en algunas ocasiones, tiene una fuerza demoledora y que nadie está libre de caer en sus redes. Creer reconociendo que en algunas ocasiones, contadas, la enfermedad y la debilidad son capaces de distorsionar lo mejor convirtiéndolo en lo peor. Creer sabiendo que es infinitamente mayor el bien que hacen los miembros de la Iglesia, incluidos los sacerdotes, que el mal que alguno provoque”.

Oriol Domingo

Legionarios de Cristo

2010-04-05T10:52:00.000-07:00

El posat en groc no té altre finalitat que remarcar el que més m'ha cridat l'atenció

El creciente escándalo de abusos sexuales de sacerdotes católicos en todo el mundo, contando con la compasiva comprensión de la jerarquía, ha llegado incluso a salpicar al papa Benedicto XVI, aunque los indicios son indirectos y documentalmente desmentidos.

¿Por qué ahora? ¿Y por qué a este Papa, que, en contraste con sus antecesores, fue particularmente activo en la investigación de la pederastia crónica en el seno de la Iglesia cuando, como Cardenal Ratzinger, estuvo al frente de la Congregación para la Doctrina de la Fe? Según algunas hipótesis en medios informados, precisamente por eso, por su celo purificador. Podría ser un ajuste de cuentas interno al Vaticano y, a la vez, una advertencia para que no vaya más lejos en la investigación. ¿De qué investigación se trata?

Tal vez sea coincidencia, pero el 15 de marzo los obispos designados por Benedicto XVI para llevar a cabo una visita apostólica sobre la congregación de la Legión de Cristo entregaron su informe. El 25 de marzo, la Legión reconoció públicamente los repetidos abusos sexuales a niños de los que se acusaba desde hacía dos décadas a su fundador y jefe, intentando desligarse de su imagen. Pero podría haber mucho más. No sólo tolerancia a prácticas sexuales, sino otros asuntos sucios, desde corrupción política hasta lavado de dinero. Se habla de destituciones de la cúpula de la congregación y algunos aventuran la idea de su disolución. Teniendo en cuenta el poder de los legionarios, se podría haber puesto en marcha una maquinaria destinada a intimidar la decisión sobre su futuro.

Pero ¿de dónde viene todo esto? ¿O quizá usted forma parte de esa mayoría de personas que no saben qué es la Legión de Cristo?

La Legión de Cristo la fundó en México en 1941 Marcial Maciel, que en 1946 fue a estudiar a la Universidad Pontificia de Comillas. Ese mismo año fue recibido por Pío XII, que se interesó personalmente por el proyecto educativo de su congregación. Con el apoyo de la élite empresarial mexicana, a quienes contaba que eran elegidos por Dios para guiar la sociedad, se introdujo en la especulación inmobiliaria, se alió al Grupo Monterrey y amasó una considerable fortuna. Se centró en el desarrollo de escuelas para la élite (como Cumbres y el Colegio Irlandés en México), escuelas empresariales y Universidades, consolidando redes de poder en gobiernos y empresas. En estos momentos está en 40 países, con 800 sacerdotes y 2.000 seminaristas. Su organización seglar Regnum Christi tiene 70.000 miembros, concentrados en los círculos más influyentes de la sociedad. En España tiene fuerte presencia en el mundo empresarial y político, cuenta con varias escuelas y una universidad (la Francisco de Vitoria). Su influencia alcanzó su punto álgido durante la segunda legislatura de Aznar.

Fuentes bien informadas me aseguran que Ángel Acebes fue activo legionario, aunque él lo niega. El libro de José Martínez Velasco relaciona también con los legionarios a otras personalidades conservadoras, como Ana Botella, Esperanza Aguirre o José María Michavila. Hay indicios de influencias legionarias significativas en algunas áreas de la administración del Estado del 2000 al 2004.

El poder de los legionarios se apoyó durante mucho tiempo en el trato privilegiado que Marcial Maciel recibió del Vaticano, donde instaló su sede central. En 1965, el cardenal Antoniutti, en nombre de Pablo VI, le concedió un decreto de alabanza. Juan Pablo II repetidamente puso a la Legión como ejemplo de virtudes cristianas y de tareas evangelizadoras en la educación, incluso cuando ya habían surgido las primeras acusaciones sobre Maciel.

Como se sabía desde hacía tiempo y corroboró la investigación vaticana, Maciel tuvo relaciones sexuales continuas con menores, tuvo una hija por un lado y dos hijos por otro (hijos que lo acusan de haber abusado de ellos también), se jactaba de tener venia papal para recibir masajes de jóvenes monjas, era drogadicto y estuvo implicado en turbios manejos financieros. No era una figura menor. Era fundador y guía de una organización jerarquizada basada en el culto de su personalidad. En el 2004, el cardenal Ratzinger reabrió la investigación de pederastia contra Maciel paralizada varias veces desde el Vaticano. Maciel dimitió. Tras ser elegido Papa, Ratzinger archivó la investigación en el 2006, pero ordenó el retiro de Maciel del sacerdocio para que viviera en “oración y penitencia”. Murió en el 2008. Pero en marzo del 2009 Benedicto XVI encarga a cinco obispos (uno de ellos monseñor Blázquez) una visita apostólica para investigar a la Legión de Cristo en todo el mundo. Su informe se acaba de entregar. El contenido no ha sido revelado, pero no concierne únicamente a la conducta de Maciel, que ya había sido investigada, sino a la actividad de la Legión.

El reconocimiento de los legionarios de las fechorías de su fundador intenta cargar exclusivamente las culpas sobre la persona. Improbable que fuera el único perverso tras medio siglo de inmoralidad en una congregación totalmente dependiente de él. Quieren salvar de los legionarios de las fechorías de su fundador intenta cargar exclusivamente las culpas sobre la persona. Improbable que fuera el único perverso tras medio siglo de inmoralidad en una congregación totalmente dependiente de él. Quieren salvar lo que se pueda de una fortuna de más de 20.000 millones de dólares y de una red de influencias que sigue creciendo en México y América Latina a pesar de los pesares. Y es que el entramado de intereses y favores de tipo mafioso es tan poderoso que no se va a derrumbar sin lucha. Ahora bien, la piedra angular de toda la empresa está en el Vaticano. De ahí que estén dispuestos a despedir a más gerifaltes, pero no a que se proceda a un cierre o reforma de la congregación. Y ¿qué mejor forma de evitarlo que amenazar con hundirse todos juntos, incluido el Papa y su entorno, con la revelación o fabricación de abusos y corrupciones de todo tipo que se guardan en el sigilo de la burocracia vaticana, a la que llevan décadas accediendo los fervientes legionarios? Recuerde: es sólo una hipótesis. Pero como las apariencias engañan, no condene al Papa antes de tiempo, porque puede acabar siendo el bueno de la película

Manuel Castells

Torralba

2010-04-01T08:52:00.000-07:00

El posat en groc no té altre finalitat que remarcar el que més m'ha cridat l'atenció

El dijous 11 de març va tenir lloc l’última sessió del cicle de conferències quaresmals "Reflexió i Diàleg" que han organitzat conjuntament el CIC i la Comunitat de Sant Ildefons, aquest any sota el títol de "La coherència, arrel de la credibilitat". Aquesta darrera xerrada va anar a càrrec del pensador Francesc Torralba que reflexionà sobre "El testimoni del sants. Coherència exemplar."

Torralba va definir els sants com "l’exemple sublim de la coherència", i va dir que la coherència és allò que dóna credibilitat, i que hi ha un lligam entre coherència, credibilitat i autoritat moral. Segons el filòsof "el poder no té res a veure amb l’autoritat moral. Quan el poble percep que qui té el poder no té autoritat moral es cau en la desafecció."

A la història de la humanitat hi ha diferents exemples de coherència en el màxim grau. Són exemples que aquesta coherència màxima és possible, i són exemples que no es limiten només al context religiós. El sants són com llums a la foscor, són com els estels a la nit. Els sants són personatges de carn i ossos que, analitzada la seva vida, el tret més significatiu de tots ells és la coherència. Sant, en un llenguatge no teològic, és aquell que és exemple i símbol de coherència, per tant un sant és un referent per a la vida.

Els sants poden provocar admiració (que no és la millor manera d’acostar-se als referents) i voluntat d’imitació ("vull ser com ell, vull viure com ell"). Aquesta voluntat d’imitació dels sants porta a tractar de fer d’aquesta forma de vida dels sants, una forma de vida possible. Així, mentre que l’admiració pot provocar paràlisi, la imitació comporta acció, ens posa en camí.

Davant dels sants es poden caure amb certs errors. Un d’ells seria anivellar a tothom: el "tots són iguals" és simplificar i emmandrir-nos. Aquest anivellament és una excusa que ens atrinxera en la peresa. Aquest relativisme, en el que es considera que totes les formes de vida són iguals, rebaixa i diu que aquests estels (els sants) no són estels. No es pot generalitzar, s’ha de saber veure aquests estels entre els núvols.

Un altre dels errors en el que és cau és el ressentiment. "Com no puc ser com ells, els menyspreo". La vida dels sants ens interroga i ens posa el dit a la nafra. Un es sent petit i interrogat: "I tu, com vius?". Per evitar comparances, posem núvols i així no hi ha estels.

Francesc Torralba seguí la seva intervenció recordant que hi ha sants que no estan al santoral i d’altres que sí hi són i que potser no haurien de ser-hi. El teòleg va definir coherència com "concordança entre el que es diu i el que es fa, entre la idea i la praxis, entre el pensament i l’acció".

Va destacar la importància de fer conèixer els sants. Sor Genoveva Massip, Pere Relats, o mossèn Vidal Aunós no són coneguts de forma general, no es veuen, per tant no es poden imitar. Es important que presentem, que fem visibles els sants per tal que puguin ser imitats.

Una altra coherència que hi ha d’haver és entre el que es pensa i el que es diu, perquè el que es pensa no es veu i per tant aquesta incoherència entre pensament i paraula no es fa evident a primera vista. Els sants són coherents perquè diuen el que pensen i fan el que diuen.

La manca de coherència es demostra en moments inesperats: malaltia, accidents, nevades ... La coherència és el veritable antídot del cinisme. El cínic és aquell que diu A i fa B, i que actua per la lògica de la supervivència. Es detecta al cínic per la incoherència i es desmantella assenyalant la seva incoherència. El cinisme és l’arrel profunda de la desafecció.

El conferenciant va assenyalar uns elements comuns dels sants. El primer és que els sants són coherents en grau màxim en la pràctica del perdó, perdonen incondicionalment.

Un altre element comú és la relativitat respecte les coses d’aquest món. Viuen de cara a Déu i amb la confiança que els permet viure. Tenen fortalesa interior, no s’atemoreixen davant dels qui els amenacen. Tenim aquí els exemples d’Oscar Romero o d’Ignacio Ellacuría. Els sants són capaços de posar distància i això els fa lliures.

El tercer element que Francesc Torralba va indicar va ser la llibertat de viure conforme el que un pensa. Els sants no calculen, no diuen el que diuen perquè és el que toca dir, no diuen el que diuen només per afalagar, no tenen pèls a la llengua. Tenen la llibertat que és la llibertat dels fills de Déu. Tenen la llibertat en majúscules que és l’alliberament. El professor va posar com a mostra del que entenem com a llibertat a la nostra societat él triar entre un cotxe o un altre, o entre un mòbil o un altra, i això no és llibertat, sinó estar dins de l’ esclavatge del consumisme.

Un altre punt en comú que tenen els sants és la no discriminació. Els sants no fan diferències, no cauen en endogàmies. El sant és un esperit cosmopolita que mira la persona i li dóna universalitat. Els sants són figures que es mouen en terra de ningú, buscant ponts d’unió, i això crea desconfiança entre els un i els altres perquè no són vistos ni d’uns ni dels altres. Un exemple és Pere Nolasc que amb el seu patrimoni organitzava expedicions per negociar redempcions dels captius. Un altre exemple són aquelles persones anònimes que aquests dies de fred s’acosten a les persones que viuen al carrer per oferir-los una mica de menjar i un lloc per a dormir. Aquestes persones no es veuen però hi són.

El darrer aspecte que va destacar dels sants és que tenen confiança en Déu. Tenen confiança absoluta en que Déu ho pot tot, és omnipotent, també allò que és humanament impossible, com humanament era impossible l’embaràs de Sara, que David guanyés a Goliat, que Maria verge donés a llum, que Llàtzer ressuscités, que d’uns pocs pans i peixos mengés una gernació ... Aquell qui només confia en les seves forces davant les coses difícils s’arronsa; creure en Déu, confiar en Déu, dóna aquesta força extra.

Per finalitzar la seva conferència, Francesc Torralba va posar l’exemple de tres referents que no estant al santoral són sants, són persones exemplars per la seva coherència.

Un és Mahatma Gandhi que amb la seva no violència va aconseguir l’alliberament d’un poble i que va dir "que la seva vida és el meu missatge".

L’altre referent als que es va referir el conferenciant va ser Martin Luther King del que va llegir el fragment del seu cèlebre discurs “I have a dream” en el que deia: "Hem de conduir per sempre la nostra lluita pel camí elevat de la dignitat i la disciplina. No hemde permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Una vegada i una altra hem d'elevar-nos a les majestuoses altures on es trobi la força física amb la força de l'ànima. La meravellosa nova militància que ha envoltat la comunitat negra no ens ha de conduir a la desconfiança de tota la gent blanca, perquè molts dels nostres germans blancs, com ho evidencia la seva presència aquí avui, han arribat a comprendre que el seu destí està unit al nostre i la seva llibertat està inextricablement lligada a la nostra. No podem caminar sols. I al parlar, hem de fer la promesa de marxar sempre cap endavant."

El tercer referent que Francesc Torralba va voler destacar va ser Nelson Mandela com exemple de perdó per aconseguir la reconciliació d’un país, tot llegint les seves paraules: "Hem nascut per deixar de manifest la glòria de Déu que hi ha dins de nosaltres. Que no està en alguns, sinó en cadascú de nosaltres".

En el torn de preguntes Torralba va aprofitar per aclarir que els sants també tenen incongruències i que algú que se sent ja bo està lluny de ser sant. Va posar l’exemple de Teresa de Calcuta que mostrà moments de vacil•lació i dubtes de fe i que per això no deixa de ser santa. O el cas d’Edith Stein que va escriure a la seva germana: "A vegades tinc la sensació que tots vosaltres em sobrevaloreu en excés, el que fa que em senti molt avergonyida. No sóc una santa i tinc les meves hores baixes com qualsevol altre. D'altra banda, crec que no és indispensable per a un sant renunciar a tots els desitjos i esperances i a totes les alegries del món. Tot el contrari: estem en el món per viure, i tot el bell que hi ha en ell hi ha de prendre amb agraïment."

Al sortir algú va dir que segur que tots reconeixeríem a la nostra família o a la nostra Comunitat algun sant o alguna santa, algun referent que ens fa fer camí cap a Déu tot imitant-los.

Resum de la conferència publicat a la WEB de Sant Ildefons

Carta a un creyente

2010-04-01T08:47:00.001-07:00

El posat en groc no té altre finalitat que remarcar el que a mi m'ha cridat l'atenció

Estimado Aleix. Estos días son importantes para ti, como lo son para toda la comunidad de creyentes cristianos. Sabes que soy una descreída incorregible, y que tu fe no casa con mi razón, pero ello no impide ni el amor que te profeso, ni la enorme admiración que siento por muchos de vosotros. Recordaré siempre tu gran día en Montserrat, acompañándote en tus definitivos pasos de vida monástica, feliz en tu elección. ¡Qué bello día de libertad! Además, tengo debilidad por algunos de los sabios que habitan en tu monasterio, gentes como Cebrià Pifarrer, que dedican sus tiempos a legar grandes obras para el conocimiento. No te escribo esta carta como el impúdico ejercicio de nostalgia, de una mala amiga que nunca tiene tiempo de visitarte. La escribo como si fuera una voz en alto, inspirada por estos días de sobrecarga religiosa.

Querido amigo, esto de la fe es extraño. Puede mover montañas pero también destruirlas, puede completar humanidades pero también aniquilarlas, puede mejorar el mundo y, a la vez, embrutecerlo. Críptico concepto, este de Dios nacido para liberar al ser humano de sus dudas, y, sin embargo, capaz de esclavizarlo en sus dogmas. Libertad y cárcel, según como se viva y se use. Te confieso que en días así tengo un sentimiento ambivalente.

Permíteme que te cuente. Mirando las procesiones y los diversos actos católicos, me rebelo ante tanta exhibición de fanatismo colectivo. Ya sé que muchas de estas celebraciones están más cercanas al uso consumista de la tradición que a la fe, pero vengo de una identidad que ama vivir sus emociones con más discreción, y estos pasos exagerados, cargados de mítica del dolor, con sus cadenas, sus encapuchados, sus heridas al viento, me producen un rechazo profundo. Prefiero las monjas de mi escuela, que me enseñaban un Dios de amor, a ese Dios terrorífico, como el de los Legionarios, que inspira terror y culpa. ¿Por qué tiene que estar tan enraizado el dolor con la trascendencia espiritual? Me resulta incomprensible. Al mismo tiempo que tengo este sentimiento de rechazo, me causa una gran admiración lo que la fe es capaz de inspirar en algunos seres humanos.

A través de ti, pues, y abusando de tu comprensión, aprovecho para dedicar la carta a estos seres con luz. A los que creen, pero no imponen. A los que usan a Dios como instrumento de amor y no de odio. A los que encuentran la felicidad en la entrega a los demás. A los que sufren, y la fe les da aliento. A las víctimas de los que usan el nombre de Dios en vano. A los que denuncian el delito, y no lo esconden. A los que entienden, y no juzgan

En definitiva, querido amigo, te lo dedico a ti, ejemplo de tantos que han convertido a Dios en un motivo para ser mejores personas. Para los que lo usan para el mal, mi profundo desprecio. Que seas muy feliz en tu Semana Santa. Besos

Pilar Rahola

Vittorio Messori, entrevistador de Juan Pablo II y de Ratzinger

2010-03-31T11:36:00.000-07:00

El posat en groc no té altre finalitat que remarcar el que més m'ha cridat l'atenció

Viví el 68 y estudié Políticas con la pasión con que un seminarista estudia Teología. Aún investigo la posibilidad de creer. Nací en Turín y fui educado sin fe. La política es una cosa sucia, pero no es sólo una cosa sucia. He escrito sobre el milagro de Calanda, que me apasiona. Acaba de publicar "Por qué creo"

El tesoro en el barro

¿Y la pederastia en la Iglesia –pregunto– y sus riquezas materiales y sus miserias espirituales?

YMessori razona: “Creer en algo, todo el mundo cree; creer en Dios ya no es tan fácil y creer en Jesucristo es más difícil, pero creer en la Iglesia, creer en los curas... ¡Es casi imposible! La Iglesia es una realidad ambigua: es un tesoro dentro de una vasija de barro. Lo que cuenta no es lo que vemos: el tosco fango de la vasija; sino el tesoro interior, que son los sacramentos. Pero si crees en la reencarnación, sabes que Cristo ha querido confiar su Iglesia a los hombres hasta su retorno, pero sólo son eso –hombres– y esa parte humana y visible de la Iglesia no es, en absoluto, entusiasmante”.

Trato de demostrar que ser cristiano no es ser un cretino

Antes el anticatolicismo tenía raíz marxista, pero hoy –caído el Muro– es de vocación radicalmente liberal. Vivimos la dictadura de lo políticamente correcto que ampara a todas las minorías: desde los minusválidos hasta la más remota tribu o la más ignota especie de insecto amenazada...

¿Y eso le molesta a usted...?
Sólo porque esa protección excluye a tres grupos a los que, a cambio, se debe machacar: fumadores, cazadores... ¡y católicos!

Aquí puede usted añadir los taurinos.
No soy cazador, pero soy fumador y católico. Por eso me propuse, desde que alcancé la fe, demostrar que cristiano no es sinónimo de cretino, pese a que lo pretendan.

¿Quiénes?
En especial una legión de ex curas autores de toda una categoría de libros, el anticatolicismo, que lavan así su pasado ante esa inquisición de lo políticamente correcto.

Deme nombres.

Hay un matemático ex seminarista a quien llaman siempre para que nos enfrentemos en las tertulias mediáticas: este señor siempre trata de demostrar que el mero hecho de ser creyente presupone que eres directamente un cretino.

¿Y usted qué argumenta?

Soy católico, pero no soy un beato: tengo muchos defectos y cometo muchos pecados, pero no soy un cretino, porque, desde los seis añitos en que fui a la escuela hasta ahora, no he dejado de intentar aprender.

Además, goza usted del favor papal.

Yo no era católico. Estudié Políticas en Turín y en pleno Mayo del 68 convertimos la política en religión, hasta que descubrí la fe.

¿Cómo?
Relato mi conversión en 500 páginas... No querrá que se la resuma en tres palabras.

Para eso estamos los periodistas.

Digamos que siempre he intentado explicar que la razón no excluye la fe, sino que conduce a la fe. Para tener fe, no hay que renunciar a razonar, sino al contrario: es la razón la que –si la utilizas bien– te guía a la fe.

¿Cómo?
Yo tuve una educación racionalista y para llegar a la fe tuve que refutar el racionalismo como ideología, pero no la razón. Lo dice el propio Pascal: es la razón bien empleada la que te lleva a aceptar el misterio.

¿Cómo fue su entrevista con el Papa?

Me llamó Navarro Valls: “Vittorio: el Santo Padre quiere verte mañana”.

¿Por qué usted?

El Papa leía mis columnas en el Avvenire y le gustaban mucho, así que me eligió para hacerle la primera entrevista televisiva...

¡Qué oportunidad!

¡Televisiva! Ese no era mi medio. Yo soy un periodista de papel, no de televisión. Así que, sintiéndolo mucho..., quise negarme.

¿Y...?

Navarro me obligó a ir a ver al Papa a Castelgandolfo. Así que fui con Pupi Avati...

¿El director de cine?

... Para cuidar la puesta en escena. La guardia alertó: “Il Santo Padre!” y se cuadró cuando Juan Pablo II entró en el precioso salón barroco de audiencias, pero él nos llevó a su cuarto, que reproducía un sencillo hogar polaco, impregnado de tufo a coliflor.

¿Le convenció Juan Pablo II?

Dio un puñetazo en la mesa y accedí. Me pidió que le enviara 30 preguntas por fax.

¿Qué le preguntó usted?

Nada sobre homosexualidad o el matrimonio de los curas... Yo le pregunté sobre la raíz de la que depende todo lo demás: la fe.

Por ejemplo...

“Usted, Santidad: ¿cree en el Evangelio verdaderamente?”.

No está mal: preguntar al Papa si cree.

Detesto la banalidad de los vaticanistas... Lo importante es la fe, principio de cualquier moral, y hoy está amenazada, porque, sin fe, la moral católica y su prohibición del aborto, la eutanasia... serían mera imposición.

Reaccionaria y arbitraria.

Sí, porque sin fe es normal que la gente se rebele contra las prohibiciones de los curas como me rebelaba yo antes de alcanzarla.

¿Qué noticias tuvo del Papa?

Me llamó Navarro y me dijo que al final había decidido anular la entrevista y canté un tedeum aliviado. Al cabo me llamó “para invitarme a pizza” y trajo una bolsa de plástico llena de papeles. Eran las respuestas del Papa a mis preguntas de su puño y letra: Cruzando el umbral de la esperanza”.

Un best seller universal.

“Han pagado –me confío– 10 millones de dólares por los derechos en 53 idiomas”. El libro salió en octubre y en Navidad ya habían vendido 20 millones de ejemplares.

Usted ya había escrito otro best seller.

Informe sobre la fe, en 1985; con el cardenal Ratzinger, entonces prefecto de la Congregación para la Doctrina de la Fe. Me costó mucho convencerle de que aceptara. Aquel fue un libro de información y el de Juan Pablo II era de meditación.

¿Por qué quiso entrevistarlo?

Nos unía –y une– nuestra preocupación por el nexo entre razón y fe: “La fe –decía– se extingue en Occidente como una vela a la que se le acabó la cera”. De esa preocupación nació el Informe; hoy considerado el hito que puso fin al debate posconciliar.

Ratzinger no era popular entonces.

¡Recibí amenazas! De los mismos que pedían pluralismo en la Iglesia, pero también las gracias de quienes lo leyeron aliviados al ver que no eran lefebvrianos.

LLUÍS AMIGUET

La transformació de la Diagonal

2010-03-28T02:12:00.000-07:00

FRAY JOAN CAÑELLAS - Presidente del Servei Solidari i Missioner (SSIM) / Barcelona

Justo en la Diagonal, 450 está ubicado el convento de Pompeia, un lugar de paz y bien que este año cumple cien años y donde miles de personas, inmigrantes y nacionales, acuden en busca de ayuda. Cada semana la cola de necesitados va en aumento, a causa de esta crisis económica y financiera que todos padecemos. Anualmente, atendemos a más de 12.000 personas, dándoles alimentos, ropa, farmacia, atención psicológica, asesoría jurídica, clases de catalán y de inglés... A muchos de los vecinos del barrio de Gràcia y algunos del Eixample, personas mayores desvalidas o solitarias, les llevamos alimentos, medicamentos, mantas para el invierno, gas butano y tickets para un comedor. Todas estas ayudas podemos proporcionarlas gracias a donativos particulares y a negociaciones bancarias, ya que con los aportes que nos hacen el Gobierno y el Ayuntamiento sería imposible ayudar a la gente. Sólo hay que pensar que el Ayuntamiento nos subvenciona con:

* 1.500 euros al año para el programa de Adultos Mayores
* 4.000 euros para nuestro programa de Ayuda y Soporte a Inmigrantes
* 21.600 para el programa de Pisos de Acogida a familias con niños que están casi en la calle.

Hablamos entonces de un total de 27.100 euros al año - cuando nos va bien-,es decir, más o menos del 8% del presupuesto anual que hemos de rebuscar para intentar solucionar los dramas de tantas personas que se presentan a nuestras puertas. Señor director, ¿es justo entonces gastarse dos millones de euros sólo para ir de de puerta en puerta y preguntar a la gente pudiente de la avenida Diagonal si quieren "rambla" o "bulevar"? Como ciudadano y vecino de este sector de la ciudad, considero que en estos tiempos difíciles y en las circunstancias presentes, gastarse ese dinero en un referéndum que nos diga si bulevar o rambla es más que una vergüenza. Es un pecado y una falta de consideración para tantas familias de nuestra ciudad que atraviesan verdaderas dificultades.

Rosa Gil

2010-03-23T05:33:00.001-07:00

Carme Triadó

2010-03-23T04:41:00.000-07:00

Per què ens procupen els mitjans de comunicaciò

2010-03-19T11:55:00.001-07:00

Universidat i llibertat

2010-03-09T03:48:00.000-08:00

No respeto sus ideas, pero respeto su derecho a exponerlas; sólo así se fortalece la democracia La democracia es libertad; y libertad es, entre otras cosas, el derecho a expresar y defender las propias ideas. Cuando en una universidad resulta imposible que un líder político pueda desarrollar la conferencia para la que ha sido invitado porque unos estudiantes lo impiden, la libertad se resiente, la universidad contradice su espíritu y la democracia se debilita. No hay excusa ni justificación; ni puede minimizarse lo ocurrido. Por el contrario, sólo dándole una especial trascendencia, estaremos defendiendo la libertad.

Ciertamente, la discrepancia ideológica a veces descansa sobre bases irritantes. Puede ser que no se trate de visiones distintas de la misma realidad, sino de una discrepancia que altera, mortifica y hiere los sentimientos. Pero, a pesar de ello, incluso en estos supuestos, la libre expresión de las ideas políticas debe ser respetada. No respeto sus ideas, pero respeto su derecho a exponerlas. Sólo así se fortalece la democracia y la libertad.

Tolerar, a veces, es difícil. Pero sólo la tolerancia nos hace libres. Nos cuesta aceptar este principio; pero habrá que hacerlo y, especialmente, en la universidad.

No podemos permitirnos ninguna debilidad en este terreno. Cualquier fracaso en este campo de la libertad de expresión puede pagarse muy caro; de hecho, ya lo estamos pagando. Muy a menudo, en nuestra vida cotidiana, se suceden los incidentes que evidencian una tendencia preocupante a la reclamación de todos los derechos sin aceptar ninguno de los deberes correspondientes. Se quiere la libertad, aun a costa de los demás; mi derecho no termina donde empieza el del otro, sino que lo quiero sin límites, aunque ello comporte robar la libertad de un tercero.

La universidad, catedral de la libertad, del pensamiento y de la expresión, generadora de ideas y escenario de debates y de reflexión, no puede cerrar las puertas a las ideas que los políticos quieren expresar. Ningún grupo puede levantarse contra este dogma y, de hacerlo, debe ser definido como contrario a la libertad y tratado como corresponde a su agresión. El honor de la academia lo exige. La democracia debe demostrar que su razón de ser es, sobre todo, garantizar la libertad. En la universidad, especialmente

Miquel Roca Junyent

Comentari a la vinguda del Papa a Barcelona

2010-03-04T03:52:00.000-08:00

NOTÍCIES CRONOLÒGIQUES

1.-) El Papa vindrà a Barcelona per consagrar La Sagrada Família com a Basílica. També visitarà Manresa i Montserrat
2.-) Immediata contra notícia: El Vaticà no té cap visita programada del Papa per anar a Barcelona
3.-) El nostre Cardenal confirma que la visita serà el dia 7 de Novembre
4.-) Ahir, dia 3 de març, els medis de comunicació donen la notícia oficial que el Papa vindrà a Barcelona, on consagrarà la Sagrada Família, i que anirà a Santiago de Compostela

Queda clara la contra notícia

“No es podia permetre que el Papa vingués NOMÉS a Catalunya”.

La història ens ho ha deixat ben clar que quan hi ha grans esdeveniments no és permet que Catalunya en sigui notícia exclusiva

a.-) Exposició del 29. Contra partida = Sevilla
b.-) Jocs Olímpics del 92. Contra partida = Sevilla
c.-) Vinguda del Papa 2010. Contra partida = Santiago

No ens fem il·lusions

La història sempe serà la mateixa

Les Esglésies a la Unió Europea

2010-02-28T08:40:00.000-08:00

Text íntegra del nostre Bisbe. El posat en groc no té altre finalitat que remarcar el llenguatge que utilitza, que és obert, clar i gens exclusivista

El darrer darrer 1 de desembre entrà en vigor el Tractat de Lisboa. A més de la reforma de les institucions de la Unió Europea, el Tractat introdueix en el Dret primari del nostre continent un article de considerable importància per a les Esglésies i per a la societat. És l’article 17, que reconeix la identitat i la contribució específica de les Esglésies i estableix amb elles, sobre aquesta base, un diàleg «obert, transparent i regular».

En virtut d’aquest article, les Esglésies i les comunitats religioses podran reforçar el diàleg amb les instàncies de la Unió Europea, és a dir, amb la Comissió, el Consell i el Parlament europeus, i contribuir més eficaçment a la reflexió sobre les grans decisions relatives al bé comú en els països de la Unió. No es pot oblidar que un percentatge elevadíssim de la població de la Unió Europea és batejada.

En aquests darrers anys, ja s’havia produït un diàleg de facto entre les institucions europees i la Comissió Episcopats de la Unió Europea (COMECE) i els seus socis ecumènics de la Conferència d’Esglésies Europees (KEK). Gràcies a aquest diàleg, la confiança ha anat creixent amb els anys. Pròximament, aquests dos grups religiosos presentaran algunes propostes concretes a la Comissió, al Parlament i al Consell Europeus per tal d’institucionalitzar aquest diàleg en una pràctica regular.

Avui, a les portes d’un nou decenni, els reptes que preocupen la Unió Europea i les Esglésies i grups religiosos són bàsicament els mateixos: la promoció de la dignitat de cada ésser humà, la solidaritat amb els més dèbils de la nostra societat, una economia que estigui al servei de la persona, la solidaritat intergeneracional i amb els països en vies de desenvolupament, el canvi climàtic i la cura de la creació, l’acollida dels immigrants i el diàleg intercultural

Res no han de témer les instàncies polítiques d’aquest diàleg que de cap manera vol ser una forma encoberta de confessionalitat estatal. La respectiva autonomia de les instàncies religioses i de les polítiques ha de permetre dur endavant aquest diàleg amb una consciència clara del lloc que cada instància ha d’ocupar i amb un respecte escrupolós d’aquesta autonomia. Però és indubtable que en les grans qüestions que tenen un fort calat ètic és desitjable que pugui existir un debat social ampli, en el qual les tradicions religioses puguin aportar la seva paraula.

En una ponència que vaig tenir oportunitat de presentar a la Convenció de Cristians per Europa vaig proposar quatre principis informadors de les relacions entre les Esglésies, els grups religiosos i les instàncies polítiques: el principi de la llibertat religiosa, la recíproca independència i autonomia, la dimensió pública de les Esglésies i les religions, la mútua cooperació i el principi instrumental del diàleg. Podem felicitar-nos per aquesta decisió que obre el camí a l’aportació de les confessions religioses al bé comú de les societats on són arrelades i marca una desitjable frontera que distingeix la sana laïcitat estatal d’un laïcisme que nega o limita l’aportació dels grups religiosos als debats públics d’especial transcendència ètica.

† Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

Full dominical d'avui; Agenda
Conferències quaresmals organitzades pel CIC.

Dia 1 març:
«La coherència de Jesús » pel P. Màxim Muñoz
dia 4
«La coherència en la vida professional i en les organitzacions », per Begoña Román
dia 8:
«La coherència cristiana en els mitjans de comunicació» per Mn. Francesc Romeu;
dia 11
«Un testimoni dels sants. Coherència exemplar», per Francesc Torralba.
Totes a les 20.30 h (Via Augusta 205).

Conferències quaresmals a la Concepció (Aragó 299).

Dia 28 febrer (Avui)
«El prevere, amic de Crist i pastor del poble», per Mons. Sebastià Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona.
Dia 7 març
«¿Por qué creo?», per Vittorio Messori, periodista i escriptor italià.
Dia 21 de Febrer Ja feta i anunciada en el full de la setmana passada
«Reavivar el sentido de la liturgia», per A. Cañizares, cardenal i ex bisbe de Toledo, prefecte de la Congregació del Culte Diví

Si mirem els temes d’aquestes dos conferències veiem que tenen una visió diferent del que són aquestes conferències i que van dirigides a un públic diferent.

Els del CIC: Tot volta sobre la COHERÈNCIA
A la Concepció: Temes més aviat de consum intern i clericals

Afortunadament, l’església de Barcelona NO ÉS MONOLÍTICA ni té un discurs únic

Aquest contrapunt lliga amb l'article de la Bisbe alemanya: El cristianisme NO és Uniforme

El cristianismo NO ES uniforme

2010-02-28T03:10:00.000-08:00

El ecumenismo según la dimisionaria presidenta del consejo de la Iglesia evangélica alemana, Margot Kässmann

“El Cristianismo no es uniforme”

Son las últimas consideraciones sobre ecumenismo efectuadas por la obispa Margot Kässmann antes de dimitir como presidenta del consejo de la Iglesia evangélica alemana (EKD). “La Vanguardia” ya ha informado de las circunstancias de su dimisión.

“En cien años se ha evolucionado muchísimo, pero...”

La vida prosigue. Cabe plantear cuáles son el balance y laperspectiva de la aplicación del documento sobre la justificación de la fe, firmado hace 10 años por la Federación luterana mundial y la Iglesia católica. Esta cuestión ha dividido católicos y protestantes durante siglos.

“El ecumenismo –explica Kässmann– cumple cien años. Su idea apareció por primera vez en 1910, en la conferencia global de misioneros en Edimburgo. Dijeron que los cristianos no tenían credibilidad porque estaban divididos. ‘No podemos arrastrar esa división. Tenemos que dilucidar qué significa la unidad’, se dijo. Fue el inicio del movimiento ecuménico. En cien años se ha evolucionado muchísimo”.

Kässmann alude a la experiencia de su comunidad. “Hace 50 años –relata– era impensable que una católica y un protestante se casaran en Alemania. En 1999, al segundo mes de mi ordenación, las cosas se movieron en un sentido innovador. Se dijo que lo que en el siglo XVI era la principal división (la justificación sólo por la fe) hoy podemos formularlo teológicamente de forma que las separaciones del XVI ya no tengan validez. Hubo mucha esperanza de abrir la brecha: reconocimiento como Iglesia, comulgar en común... Pero esa esperanza no se ha cumplido. Debemos contemplarlo con realismo, y también hay que apreciar los pasos dados en cien años. Pero en el 2000 llegó el documento Dominus Iesus con el que la Iglesia católica volvió a dejar claro que, para ella, los evangélicos no somos Iglesia en pleno sentido. Ese es el dilema teológico fundamental”.

“La Iglesia evangélica invita a la comunión”

La cuestión es cómo superar este dilema. “Mientras no haya ese reconocimiento como Iglesia evangélica –apunta–no podemos reunirnos para comulgar juntos. Como Iglesia evangélica invitamos a cualquier cristiano bautizado a la comunión, porque es Cristo el que invita. Cuando se divulga el Evangelio y los sacramentos se administran de acuerdo con el Evangelio, eso es Iglesia para nosotros y, por eso, cualquiera puede acudir. Pero para la Iglesia católica lo decisivo es la concepción de Iglesia”.

Juan Pablo II pidió revisar el papel del papado.

Por parte católica, Juan Pablo II publicó hace 10 años la encíclica Un unum sint (Para que sean uno). En ella se pide a católicos y cristianos que piensen cómo revisar el papel del papado para contribuir a la unidad de los cristianos. “Hay voces entre los protestantes –sostiene Margot Kässmann– que dicen que ello sería imaginable. Pero creo, y Juan Pablo II lo dijo una vez, que el papado pertenece a algo fundamentalmente separador. No veo cómo las Iglesias de la Reforma podrían reconocer al papado como instancia de unidad, porque eso contradice fuertemente la concepción evangélica”.

“En la Iglesia evangélica hay una cultura del debate”.

La hasta ahora presidenta de la Iglesia evangélica alemana argumenta: “La Iglesia evangélica nunca podrá proclamar ‘una sola voz para toda la Iglesia del mundo’. Sería muy difícil porque nosotros tenemos toda esa diversidad y podría suscitar desavenencias en nuestra Iglesia. Nunca podrá haber una sola voz para todos. En la Iglesia evangélica hay una cultura del debate. Un obispo o una obispa pueden decir algo y ser cuestionados por cinco. El propio Lutero se presentó en Worms ante el papa y el emperador y dijo: ‘Estoy en contra, no puedo evitarlo, que Dios me ayude, Amén’. La conciencia particular se forma de la Biblia. Por eso no puedo imaginar un camino que permita a los evangélicos reconocer al papado como portavoz de la unidad para todos”.

“La disparidad se mantendrá, pero debería ser conciliada”.

Al insistir sobre si las diversas confesiones cristianas deberían tener una autoridad universal por motivos teológicos, eclesiales y sociales, Kässmann responde: “Dejemos algo en claro. Nos unen más cosas de las que nos separan. Por ejemplo, resulta conmovedor que recemos juntos el padrenuestro cuando celebramos conferencias internacionales. En todas las lenguas posibles. No entiendo la oración del otro, pero sé que está rezando el mismo padrenuestro. Hay ahí una profunda unión que va más allá de las fronteras culturales, étnicas o nacionales, un profundo anhelo de justicia, paz y preservación de la creación en el mundo, pero no concibo la diferenciación como algo oneroso sino como creatividad” Y concluye: “El cristianismo no es uniforme. Puedo aprender de otras formas. La diversidad también puede ser creativa. Hablamos de una disparidad reconciliada. La disparidad se mantiene pero debe reconciliarse de tal forma que nos permita comulgar juntos. Esa sería mi meta. La disparidad se mantendrá y eso me parece creativo y emocionante. No la quiero eliminar, pero debería ser conciliada porque de lo contrario no podemos comulgar juntos. Esa sería la señal de unidad. Sin ella siempre nos faltarà credibilidad cuando apelemos a la unidad al mundo seglar

Article de Rafel Poch i Oriaol Domingo publicat a La Vanguardia el dia 28 de Febrer del 2010, pàg 46,

Jovenes i Eucaristia

2010-02-14T11:50:00.000-08:00

Se repite a menudo que el domingo se ven muy pocos jóvenes en la eucaristía. En cambio, las sucesivas catequesis han formado a una encomiable cantidad de niños. Pero después de la primera comunión son escasos los que asisten a misa. Y en la posconfirmación la evidencia es más triste. ¿Qué pasa? Antes las familias formaban elementalmente a sus hijos en la fe cristiana. Ahora la mayoría de los niños que van a catequesis proceden de familias que no instruyen a sus hijos en la fe. Hay excepciones. Pero me baso en conversaciones con párrocos, no sólo catalanes, que concuerdan con mis aseveraciones.

El ambiente no es propicio a conservar o defender las convicciones religiosas. La laicidad deriva a menudo hacia un laicismo agresivo, que querría, incluso desde instancias políticas, suprimir fiestas religiosas. Aparecen brotes de anticlericalismo, a veces tomando como pretexto actitudes políticas de algunos obispos o sencillamente porque ha rebrotado aquel anticlericalismo popular, tan extendido desde el siglo XIX y parte del XX.

En un ambiente hedonista y relajado es difícil defender el valor del esfuerzo, la vida interior, las vivencias íntimamente religiosas, etcétera. El aspecto positivo en relación a los jóvenes de posconfirmación se centra en aquellos que mantienen viva la fe porque se vinculan a movimientos cristianos o trabajan en obras sociales en barrios marginales. O incluso se arropan en grupos parroquiales. Es difícil, pues, que ante el poco prestigio de la Iglesia institucional, porque no se subrayan sus aportaciones espirituales, sociales o culturales, los jóvenes superen el pasotismo o los prejuicios. Al mensaje evangélico le cuesta abrirse paso en las nuevas generaciones. ¿Qué opina la jerarquía? No bastan pontificales o pastorales para que los jóvenes superen su indiferencia y descubran que el vago sentimiento religioso, que algunos sienten, pueda transformarse en una fe auténtica, aunque crítica con ciertas estructuras eclesiásticas.

A. MANENT, historiador

Última part del article d'Oriol Domingo

Conferencias cuaresmales del cardenal Cañizares, del obispo Taltavull y del periodista Messori

Ciclo de tres primeras espadas. Y en este tiempo proliferan las conferencias quaresmales. Un ejemplo es el ciclo organizado por mosén Ramon Corts en el que intervendrán tres primeras espadas, sea cual sea la sintonía que sus planteamientos puedan despertar en el auditorio. El cardenal Antonio Cañizares (prefecto de la Congregación del Culto Divino) hablará sobre “Reavivar el sentido de la liturgia” (21 de febrero). Sebastià Taltavull (obispo auxiliar de Barcelona) disertará sobre “El revere, amic de Crist i pastor del poble” (28 de febrero). Vittorio Messori (periodista que ha entrevistado al entonces cardenal Joseph Ratzinger y al papa Juan Pablo II) hablará de su último libro “Por qué creo” (7 de marzo. Las conferencias comenzarán a las 19 horas en la basílica de la Puríssima Concepció, que colabora con la parroquia de Sant Francesc de Sales.